Conceptes Clau de Política i Estat del Benestar: Ideologia i PP

Relació entre Ideologia i Política

La ideologia són les idees sobre com hauria de ser la societat. La política posa en pràctica aquestes idees mitjançant decisions i lleis. Els autors expliquen que la ideologia serveix per justificar o qüestionar el poder, i que influeix en com pensem, actuem i votem.

Què és la Ideologia?

La ideologia és un conjunt d’idees i valors que ens ajuden a entendre el món i guien el nostre comportament. Pot servir per mantenir l’ordre social o per canviar-lo, i té una influència directa en la política i l’educació.

Teories Clàssiques i Contemporànies de la Ideologia

• Louis Althusser (Estructuralisme Marxista): Explica que la ideologia actua a través d’institucions com l’escola o els mitjans de comunicació. Aquestes ens ensenyen a pensar d’una manera determinada per adaptar-nos al sistema.
• Karl Marx: Diu que la ideologia serveix per mantenir el poder dels rics i les classes dominants. La política sovint es fa per protegir aquest poder.
• Antonio Gramsci: Sosté que el poder no només s’imposa amb lleis, sinó convencent la gent que aquest sistema és el millor. Això és l’hegemonia: controlar les idees de la societat.
• Clifford Geertz: Creu que la ideologia és un sistema de significats, com símbols, paraules i valors, que ens ajuden a interpretar la realitat.
• Manuel Castells: Diu que avui dia la ideologia es comunica a través d’internet i les xarxes socials. Això canvia la manera de fer política: ja no només manen els governs, sinó també les narratives a xarxes.

L'Estat del Benestar i els seus Models

Definició d'Estat del Benestar

L’Estat del Benestar és un sistema on l’Estat garanteix drets bàsics com l’educació, la sanitat, les pensions i l’ajuda social per assegurar un nivell de vida digne a tota la població, especialment als més vulnerables.

Models de l'Estat del Benestar (Esping-Andersen)

Model Liberal

Aquest model es basa en la confiança en el mercat com a principal mecanisme per garantir el benestar. L’Estat només intervé de manera limitada, oferint ajudes mínimes a les persones que no poden accedir als serveis pel seu compte.

• La desmercantilització és molt baixa.
• Els serveis públics solen tenir poca qualitat.
• Les ajudes estan fortament condicionades i poden resultar estigmatitzadores.
• La despesa social és reduïda i les desigualtats socials són elevades.
• Típic de països com els Estats Units, el Regne Unit o Austràlia.

Model Conservador

En aquest model, l’Estat té un paper moderat i col·labora amb la família i el tercer sector (com l’Església o entitats socials). Els drets socials estan lligats a l’historial laboral de les persones: qui més ha contribuït, més rep.

• La desmercantilització és mitjana.
• La redistribució social és limitada, ja que l’objectiu principal és mantenir l’ordre social i l’estructura de classes.
• La família té un rol central en la cura i el suport.
• Propi de països com Alemanya, França i Àustria.

Model Socialdemòcrata

Aquest model defensa una alta intervenció de l’Estat, amb serveis públics universals i iguals per a tothom. Els drets socials no depenen de la situació laboral, sinó que són considerats drets de ciutadania.

• La desmercantilització és alta.
• Es promou la igualtat d’oportunitats i la mobilitat social.
• L’Estat té un paper actiu en redistribuir la riquesa a través d’una fiscalitat progressiva.
• És el model dels països nòrdics com Suècia, Noruega i Dinamarca.

Model Mediterrani

És propi de països com Espanya, Itàlia o Grècia. Es caracteritza per un desenvolupament tardà de l’Estat del Benestar, molt influït per dictadures passades i la presència de l’Església.

• La família, i especialment les dones, assumeixen gran part de les funcions de benestar.
• Tot i tenir serveis universals (sanitat, educació), existeix una gran dependència de la situació laboral per accedir a altres prestacions.
• Hi ha desconfiança en les institucions públiques i una alta presència d’economia submergida.

Conceptes Clau Associats al Benestar

Mercantilització i Desmercantilització

La Mercantilització és quan les persones depenen del mercat (del seu sou, de la seva capacitat de treballar) per viure. Marx diu que això converteix les persones en "mercaderies", ja que només valen pel que poden produir o vendre.

La Desmercantilització és el contrari: quan l’Estat et protegeix i et permet viure dignament encara que no treballis. Com més desmercantilitzat és un país, menys dependent ets del mercat per sobreviure.

Estratificació i Familiaritat

L’Estratificació fa referència al fet que l’Estat del Benestar no només redueix desigualtats, sinó que també pot crear noves jerarquies socials segons com reparteix els recursos. Per això es diu que pot reproduir la societat de classes o pot eliminar les causes de la lluita de classes.

La Familiaritat fa referència a com depenem de la família per tenir benestar. En alguns sistemes, com els conservadors, la família té un paper central; en altres, com els nòrdics, l’Estat assumeix més aquest paper.

Descentralització Administrativa

La Descentralització és el concepte general que engloba la transferència progressiva de poder i responsabilitat des del centre cap als territoris, amb l'objectiu d'apropar la gestió pública a la ciutadania, millorar l'eficiència i afavorir la participació democràtica.

Tipus de Descentralització

• Desconcentració (Nivell Bàsic): Traslladar funcions administratives o tècniques a nivells inferiors, però sense cedir el poder de decisió, que continua sent del govern central. L'administració local executa, però no decideix.
• Delegació: Suposa un pas més enllà. L'administració central cedeix certes competències a una administració inferior, però manté un cert control, encara que sigui indirecte.
• Devolució (Més Avançada): Es traspassen completament les funcions, competències i recursos a nivells inferiors del govern, que tenen plena responsabilitat i autonomia per decidir i actuar. Les administracions públiques han de tenir recursos i capacitat de gestionar serveis de forma eficaç.

La Política segons Hannah Arendt

Per Hannah Arendt, la política és l'espai de relació entre persones diverses que participen lliurement en la vida pública, expressen les seves opinions i prenen decisions col·lectives. La política només existeix quan hi ha pluralitat, llibertat i acció conjunta.

Elements Clau de la Política Arendtiana

• Pluralitat: La política només té sentit perquè les persones som diferents. Aquestes diferències generen opinions diverses, i és gràcies al diàleg i al debat que es pot fer política.
• Llibertat: La política requereix llibertat per parlar, pensar i actuar. Sense llibertat, no hi ha veritable acció política. Per Arendt, ser lliure vol dir no estar sotmès a ningú ni dominar ningú.
• Poder: El poder, segons Arendt, no és imposar per la força, sinó la capacitat d’actuar junts. Quan les persones s’organitzen i cooperen per transformar el món, exerceixen poder polític.
• Acció: Fer política és actuar en el món per transformar-lo. L’acció política és pública, col·lectiva i crea futur. Per això és diferent d’altres activitats com el treball o la producció.

Polítiques Públiques (PP)

Definició i Funció de les Polítiques Públiques

Les Polítiques Públiques són el conjunt d’accions i decisions que prenen les autoritats de l’Estat (governs, institucions) per resoldre problemes socials i millorar el benestar col·lectiu. Poden incloure lleis, programes, serveis o ajudes, i es duen a terme a través de l’administració pública. Segons la teoria política, són la manera com l’Estat organitza, regula i intervé en diferents àmbits de la societat com l’educació, la sanitat, l’habitatge, l’ocupació o el medi ambient.

Tipologia de Polítiques Públiques (Lowi)

• Reglamentàries: Són les que estableixen normes i regulacions obligatòries que han de complir les persones, empreses o institucions per garantir l’ordre i el bon funcionament de la societat. Fixen límits i defineixen comportaments permesos o prohibits.
• Constitutives: Defineixen l’estructura de l’Estat i la forma com es prenen les decisions públiques. Es tracta de les normes que organitzen les institucions, distribueixen competències i estableixen mecanismes de govern.
• Distributives: Assignen recursos o serveis a determinats sectors de la població sense afectar directament altres col·lectius (ex: beques).
• Redistributives: Tenen l'objectiu de reduir desigualtats socials i econòmiques. Ho fan a través del traspàs de recursos d’un grup social a un altre, normalment mitjançant impostos i prestacions socials.

Característiques de les PP (Meny i Thoenig)

Les Polítiques Públiques es caracteritzen per ser:

• Impulsades per autoritats públiques: Pel govern amb poder i legitimitat democràtica.
• Orientació normativa: Busquen dirigir o modificar comportaments segons valors o objectius.
• Programes d'acció: Són plans concrets amb objectius, recursos i accions definides.
• Factor de coerció: El seu compliment és obligatori.
• Raó de ser: Responen a problemes públics que volen resoldre.
• Contingut: Tenen mesures específiques, recursos i estratègies d'implementació.
• Busquen transformar la realitat: Volen canviar situacions existents.
• Distribució de recursos: A través de les PP, es reparteixen béns, serveis i oportunitats.
• Efectes i conseqüències polítiques: Cada política genera impactes socials i polítics, generant suport o oposició.

Procés d'Elaboració de Polítiques Públiques (6 Fases)

1. Identificació de la problemàtica: Punt de partida. Es tracta de reconèixer una situació social que genera desigualtat i que necessita una resposta (diagnosi i anàlisi del context).
2. Inclusió a l'agenda política: El problema ha de ser reconegut com una prioritat per les institucions. Inclou debat públic, mitjans de comunicació, etc.
3. Formulació d'alternatives: Disseny de possibles solucions, polítiques, programes o accions que es poden aplicar.
4. Presa de decisions: Es tria i s'aprova l'alternativa més adequada a través de processos polítics. Es defineix el pla concret a aplicar.
5. Implementació: Posar en pràctica la política: crear serveis, repartir recursos, comunicar la mesura, etc. L'administració pública té un paper clau en aquesta fase.
6. Avaluació: Es valora si la política ha funcionat, si ha assolit els objectius, els impactes que ha tingut i com millorar-la. Pot ser avaluació interna o externa, amb dades quantitatives i qualitatives.

Globalització i Polítiques Educatives

La Globalització ha afectat les polítiques públiques dels estats, on els seus elements passen a estar condicionats per dinàmiques i actors globals. Això es produeix mitjançant mecanismes de transferència de polítiques, que expliquen com les idees, normatives i orientacions globals arriben i condicionen les polítiques educatives estatals.

Mecanismes de Transferència de Polítiques (Dale, Tarabini i Verger)

• Imposició: Quan un mecanisme internacional obliga un estat a aplicar determinades polítiques a canvi d'ajudes o crèdits. Afecta més els països amb poca capacitat econòmica o dependents de finançaments externs.
• Estandardització: Busca que tots els països adoptin normes educatives comunes, encara que de manera formalment autònoma. Estableix estàndards que cal complir, tot i que cada estat decideix com arribar-hi.
• Harmonització: Quan un grup de països acorda aplicar polítiques educatives similars a través de processos de consens. No hi ha imposició ni sancions, però es generen marcs comuns.
• Disseminació: Mecanisme indirecte, on un organisme internacional promou certes polítiques mitjançant recomanacions, informes o comparacions internacionals, però sense obligació directa (ex: comparació de notes PISA).
• Interdependència: Mecanisme que apareix quan els països col·laboren per afrontar reptes globals que no poden solucionar individualment, com el canvi climàtic, els drets humans o els ODS. No hi ha sancions, però sí responsabilitat compartida i compromís ètic.