Conceptes Clau de Plató: Dualisme, Episteme i Comparació amb els Sofistes

Conceptes Fonamentals de la Filosofia Platònica

Criteri

És el límit o principi objectiu que permet distingir una cosa d’una altra. Ex.: el criteri ens ajuda a separar allò que és “bo” d’allò que és “dolent”. Per Plató, aquest criteri no depèn de les opinions personals (com deien els sofistes), sinó de les idees universals i eternes.

Dualisme

Concepció filosòfica segons la qual existeixen dues realitats separades però relacionades. En Plató, el dualisme es manifesta en:

• Ontològic: Món de les Idees vs. Món Sensible.
• Antropològic: Ànima vs. Cos.
• Epistemològic: Raó vs. Sentits.

És la base del pensament platònic: veure-ho “tot per duplicat”.

Monisme

Concepció contrària al dualisme; defensa que només hi ha una sola realitat. (Per ex., Parmènides deia que tot és u i immutable).

Ontologia

Branca de la filosofia que estudia la realitat en si mateixa, allò que “és” i allò que “no és”. En Plató, l’ontologia s’expressa amb la divisió entre Món Sensible i Món Intel·ligible.

Episteme

Coneixement veritable, segur i universal. Per Plató, només la raó ens condueix a l’episteme (en oposició a la doxa, que és opinió).

Empirisme

Doctrina segons la qual el coneixement prové principalment de l’experiència sensible. És el contrari del racionalisme de Plató, ja que ell desconfiava dels sentits.

Ascetisme

Domini de l'esperit sobre la matèria, que s'aconsegueix mitjançant la negació o l'abstinència dels plaers i necessitats materials per assolir un ideal moral o espiritual.

Racionalisme

Actitud filosòfica que considera que l'única manera veritable de conèixer, comprendre o interpretar la realitat és per mitjà de la raó, ja que els sentits són insuficients i fins i tot poden ser enganyosos.

Amnèsia

(Terme sense definició en el text original.)

Reciprocitat

Intercanvi de béns o serveis (favors) entre dos individus. Un rep aquest bé i, com a resposta, l’altre individu li torna de forma equitativa (justa).

Analogia

(Fora del saber) Comparació de coses que són diferents o que estan fora d'un context determinat.

Isomorfisme

Relació de semblança estructural o correspondència entre dos sistemes, objectes o conceptes.

Isonomia

Concepte d'igualtat davant la llei per a tots els ciutadans, fonamental a la democràcia.

Jerarquia

Harmonia on la raó governa els desitjos en l’individu i els filòsofs dirigeixen la societat, garantint ordre i equilibri col·lectiu.

Justícia (Plató)

Estat d’harmonia en què cada classe social compleix la seva funció i l’individu domina els desitjos amb raó.

Injustícia (Plató)

Desordre social en què les tres classes no compleixen el seu rol, generant conflicte i desequilibri col·lectiu.

Comparació: Sofistes i Plató

Els Sofistes: Relativisme i Retòrica

Els sofistes van ser un grup de mestres i pensadors que van aparèixer a Grècia durant el segle V a.C. Van ser molt importants perquè van canviar la manera d’entendre la filosofia: abans, els filòsofs com Sòcrates o Plató es preocupaven sobretot per entendre el món, la veritat i el bé; en canvi, els sofistes es van centrar més en l’ésser humà, la societat i la política.

Els sofistes viatjaven de ciutat en ciutat i ensenyaven a parlar bé i a convèncer els altres. Eren grans experts en retòrica (l’art de parlar de manera persuasiva) i en oratòria (saber expressar-se davant del públic). A més, cobraven diners pels seus ensenyaments, cosa que en aquell temps era bastant estranya, perquè els filòsofs “autèntics”, com Plató, pensaven que el coneixement no s’hauria de vendre.

La seva manera de pensar era relativista i subjectiva. Això vol dir que creien que no existeix una veritat universal ni una moral igual per a tothom. Segons ells, el que és veritat o mentida, just o injust, depèn de cada persona o de cada ciutat. Un dels sofistes més coneguts, Protàgoras, va dir la famosa frase: “L’home és la mesura de totes les coses”. Amb això volia dir que cada individu decideix què és veritat segons la seva pròpia opinió o experiència. Per exemple, una llei pot semblar justa a uns i injusta a altres, però no hi ha una manera “correcta” de veure-ho.

Els sofistes, per tant, no buscaven una veritat absoluta, sinó que ensenyaven a defensar qualsevol opinió i a convèncer el públic amb arguments ben construïts. El seu objectiu era sobretot tenir èxit a la vida pública i política, ja que a les ciutats gregues com Atenes era molt important saber parlar bé per participar en els debats i prendre decisions col·lectives.

Plató: Veritat Universal i Teoria de les Idees

En canvi, Plató, que va ser deixeble de Sòcrates, no estava gens d’acord amb aquesta visió relativista dels sofistes. Ell pensava que sí que existeix una veritat objectiva i universal, encara que no sigui fàcil de veure. Per explicar-ho, Plató va crear la seva famosa Teoria de les Idees o de les Formes. Segons ell, hi ha dos mons:

• El Món Sensible, que és el que percebem amb els sentits i on tot canvia i és imperfecte.
• El Món Intel·ligible, que és invisible però on hi ha les Idees perfectes i eternes de totes les coses (com la Idea de Justícia, de Bellesa o de Bé).

Per a Plató, només la raó pot fer-nos arribar a conèixer aquest món de les Idees i, per tant, la veritable veritat. Per això, deia que els sofistes no eren veritables filòsofs, sinó simples mestres d’opinions que només buscaven aparentar saviesa i convèncer els altres, en comptes de buscar el coneixement autèntic.

A més, Plató pensava que aquesta diferència entre opinió i coneixement també afectava la moral: mentre els sofistes deien que el bé i el mal depenen de cada persona o societat, ell afirmava que el bé és una realitat universal i perfecta. Conèixer el bé veritable és el que permet actuar correctament. Això vol dir que, per Plató, la virtut depèn del coneixement i de la raó, mentre que per als sofistes, la virtut és simplement saber adaptar-se i parlar bé per aconseguir el que vols.

Conclusió de la Comparació

La diferència principal és que els sofistes defensen el relativisme (no hi ha veritat ni moral absolutes) i donen molta importància al llenguatge i a la persuasió, mentre que Plató defensa l’existència d’una veritat universal i eterna, que només es pot descobrir amb la raó i la filosofia. Els sofistes volien ensenyar a triomfar en la societat, i Plató volia ensenyar a comprendre el bé i la veritat per millorar l’ànima i el món.

La Injustícia segons Plató: Rebre-la és Millor que Cometre-la

Per a Plató, és millor rebre la injustícia que cometre-la perquè el que realment importa no és el que ens passa externament, sinó l’estat de la nostra ànima. Quan una persona fa injustícia, està danyant la seva pròpia ànima, trencant l’harmonia interior entre raó, cor i desitjos. En canvi, si algú pateix una injustícia però no actua malament, manté la seva ànima justa i pura.

Plató defensa que l’ànima és més important que el cos o els béns materials. Fer el mal desordena i corromp l’ànima, mentre que patir injustícia no la danya. Això significa que la felicitat veritable i la vida bona depenen de tenir una ànima justa, no de la riquesa, el poder o la força.

En resum, segons Plató, cometre injustícia és pitjor que rebre-la, perquè només així es pot conservar la justícia interior i viure d’acord amb el bé. Una ànima justa sempre serà feliç, mentre que una injusta mai no ho podrà ser.

Diferències Clau: Sòcrates vs. Plató

Sòcrates: Coneixement i Virtut Moral

Sòcrates i Plató estan molt relacionats, perquè Plató va ser deixeble de Sòcrates, però tenen algunes diferències importants. Sòcrates es centrava sobretot en conèixer-se a un mateix i buscar la virtut. Creia que la moral és objectiva: hi ha coses que són correctes i incorrectes, i l’important és actuar bé. Per a ell, ningú obra malament voluntàriament; si una persona fa alguna cosa dolenta és perquè és ignorant. La seva manera d’ensenyar era mitjançant el diàleg i les preguntes (la maièutica), buscant que els altres reflexionessin i arribessin a comprendre què és correcte. Sòcrates no escrivia llibres: preferia parlar amb la gent i fer-los pensar, ja que pensava que el coneixement i la reflexió són el camí per ser virtuós.

Plató: Ampliació Metafísica

Plató, en canvi, va desenvolupar la teoria de Sòcrates i la va ampliar amb la seva pròpia filosofia. Tot i que també creia en una moral objectiva, Plató defensava que hi ha una veritat universal i eterna, que existeix en el Món de les Idees. Segons Plató, nosaltres veiem només un món imperfecte i canviant, però darrere de tot hi ha formes perfectes de Justícia, Bellesa o Bé. El coneixement vertader només es pot aconseguir amb la raó, no només amb l’experiència del dia a dia ni amb l’opinió dels altres.

Síntesi

Mentre que Sòcrates es centrava en la reflexió i el diàleg per conèixer la virtut i actuar bé, Plató volia anar més enllà i descobrir les Idees universals que donen sentit a la realitat i a la moral. Sòcrates insistia en què la ignorància és el mal i el coneixement el bé, i Plató afegia que el coneixement vertader només es troba en les Idees i en la raó, com un camí per ordenar l’ànima i viure correctament.

La Ciutat Ideal de Plató: Primitiva vs. De Luxe

Plató explica la seva idea de la ciutat en el diàleg de “La República” (369b-372d), comparant una ciutat primària o primitiva amb una ciutat de luxe o malalta.

La Ciutat Primitiva (Sana i Justa)

La ciutat primitiva és una societat bàsica, sana i justa, on les persones viuen segons les seves necessitats reals. La vida aquí es basa en l’intercanvi i la reciprocitat: cadascú produeix el que necessita i ho comparteix amb els altres per establir relacions justes i beneficioses per a tothom. Per exemple, si jo tinc patates i la meva amiga té llet de cabra, fem un intercanvi on les dues parts surten beneficiades. Aquesta ciutat mostra que ningú pot viure completament sol, i que la col·laboració és essencial per a la supervivència i la justícia.

La Ciutat de Luxe (Malalta i Injusta)

En canvi, la ciutat de luxe apareix quan la societat comença a voler més del que necessita: necessitats extra, supèrflues o de luxe. Aquesta nova situació fa que les persones busquin acumular més del necessari, i això porta a la injustícia, ja que no tothom tindrà accés igualitari als béns. Amb la ciutat de luxe apareixen nous oficis, com els comerciants, i la necessitat de la moneda per comprar i vendre, fent que l’intercanvi ja no sigui només per reciprocitat, sinó per acumulació econòmica i beneficis personals. Així, els ciutadans ja no es preocupen només de les necessitats bàsiques, sinó de tenir més riquesa i poder.

Segons Plató, aquesta situació condueix a l’aparició dels sofistes i de la democràcia, ja que en una societat de luxe els individus comencen a competir, a parlar molt bé per convèncer els altres i a perseguir interessos propis. És una ciutat que ja no és naturalment justa, sinó que necessita lleis i guies per mantenir l’ordre.

La Ciutat Complexa i els Guardians

A la ciutat complexa, que es desenvolupa a partir de la ciutat de luxe, hi apareixen funcions especialitzades, com l’exèrcit o els guàrdies. Aquestes persones no produeixen riquesa, sinó que protegeixen la ciutat i mantenen l’ordre. El guàrdia és una figura semblant al filòsof: no actua per interès propi, odia desconfiar i estima el que coneix, és a dir, busca el bé de la ciutat més que el seu propi benefici.