Conceptes Clau de la Normalització Lingüística: Bilingüisme i Estandardització
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,08 KB
El Bilingüisme com a Camp Ideològic
El bilingüista és el seguidor i defensor del bilingüisme com a camp ideològic.
Mitificar el bilingüisme és estar-hi d'acord, veure'l com una cosa positiva i destacar-ne les seves excel·lències. La persona que mitifica el bilingüisme és, per definició, el bilingüista.
La Paradoxa del Bilingüista
No tots els bilingüistes són bilingües. Això implica que prediquen a favor del bilingüisme, però ells mateixos són monolingües.
Aquestes persones estan a favor del bilingüisme (bilingüista) perquè així ells poden seguir sent monolingües, ja que són els altres els que esdevindran bilingües i aprendran la seva llengua, permetent així la comunicació.
A més, aquells que volen monolingüisme en L2 hauran d'esdevenir bilingües.
Exemple: Tots en una classe som bilingües, però no sabem si tots som bilingüistes sense preguntar-ho (no sabem el que pensa cadascú).
Autocentrament i Normalització
L'autocentrament implica que sigui la persona o comunitat qui pren les decisions que l'afecten directament i s'adoni del problema que té.
Els parlants de L1 són els que han de prendre consciència que tenen un problema i ser ells mateixos els que decideixin començar el procés de normalització. Aquest procés dependrà d'unes mesures paral·leles.
No serveix de res que els parlants d'una altra comunitat s'adonin del problema.
- Èxit: Depèn de la manera única del parlant.
El Procés d'Estandardització
El procés d'estandardització és el procés social orientat a fixar una varietat comuna apta per a tots els usos i a disposició de tots els parlants.
Característiques de la Variant Estàndard
Una de les característiques d'una llengua normalitzada és tenir una variant estàndard, la qual ha de ser:
- Neutra: No es decanta ni cap a uns ni cap als altres.
- Supradialectal: Per damunt de tots els dialectes.
- Grau de formalitat: Mitjà-alt.
La variant estàndard és essencial per a les llengües normalitzades. És comuna a tots els dialectes i agilita la intercomprensió de totes les persones, sigui quin sigui el seu dialecte geogràfic, social o generacional.
S'utilitza en tots els àmbits més o menys formals: mitjans de comunicació, educació, administració, comerç, indústria, etc.
Quatre Condicions per a la Creació de la Llengua Estàndard
Selecció de la Varietat Geogràfica
Selecció d'una varietat geogràfica existent o la combinació de més d'una.
- Model Homogeni: S'agafa la variant d'un sol lloc (p. ex., el castellà de Castella, el francès de l'Illa de França, l'italià de la Toscana). Això sol ocórrer per causes extralingüístiques.
- Model Heterogeni: Es crea una llengua estàndard a partir de la combinació de més d'una variant. El català té representació de diferents dialectes geogràfics.
Normativització de l'Estàndard
És l'establiment de normes tant en l'ús oral com escrit. En el cas del català, s'ha dut a terme per la Secció Filològica de l'IEC, continuant l'obra que va fer Pompeu Fabra. Es basa en la norma, que és l'esquelet.
Adequació
És el desenvolupament de la tasca codificadora que es completa amb diccionaris terminològics, llibres d'estil, etc. L'estàndard és una realitat estable, però alhora dinàmica. S'adequa l'estàndard als diferents àmbits.
Acceptació
Acceptació per part dels parlants i contextos. Els mitjans de comunicació tenen un paper important, ja que són els que l'han d'usar i on la gent més la sent. Ajuden que la gent accepti l'estàndard i el parli.
La varietat estàndard s'ha d'implantar en tots els àmbits de comunicació formal, sinó l'estandardització no triomfarà i la llengua no es podrà considerar normalitzada.