Conceptes Clau de la Filosofia: De Plató a Nietzsche

La Filosofia de Plató

Concepció de l'Ànima Humana

L'ànima humana (psyché), segons Plató, és la part espiritual de la persona que, juntament amb el cos, constitueix l'ésser humà. Es distingeixen dos elements:

• Ànima: element espiritual.
• Cos: element material.

L'ànima és immortal (té continuïtat, no mor) i eterna (prové d'una vida anterior, no neix).

Parts de l'Ànima

L'ànima no és d'una sola peça, sinó que té tres parts:

• Part racional (logos): És el pensament, situada al cap.
• Part irascible (thymos): On trobem els bons sentiments i la voluntat, situada al pit.
• Part concupiscible (epithymia): On trobem les passions i els impulsos més baixos, situada al ventre.

El Mite del Carro Alat

Plató compara l'ànima amb un carro guiat per un auriga i tirat per dos cavalls alats:

• Auriga: representa la part racional, que ha de guiar.
• Cavall blanc i obedient: representa la part irascible, font de nobles passions.
• Cavall negre i rebel: representa la part concupiscible, font de desitjos.

Origen i Destí de l'Ànima

L'ànima prové del món de les Idees, on vivia en un temps primigeni en comunitat amb els déus i les Idees. Les ànimes que no controlaven la seva part concupiscible (impulsos) són castigades a caure i encarnar-se a la Terra:

• Dins d'un cos (considerat una presó per a l'ànima).
• Oblidant el coneixement de les Idees (procés d'amnesis).

Plató ho explica amb l'ajut del mite del carro alat.

Relació entre Ànima i Cos

Ànima i cos estan obligats a conviure durant la vida terrenal, tot i que tenen interessos diferents i sovint oposats:

• Cos: busca el plaer sensible, satisfer les necessitats materials (passar-s'ho bé, dormir, menjar, etc.).
• Ànima: anhela la saviesa, l'estudi, la reflexió i la contemplació de les Idees.

Objectiu Final de l'Ànima

L'objectiu final de l'ànima és retornar al món de les Idees. Però no n'hi ha prou amb una sola vida; cal purificar-se mitjançant la filosofia i la virtut. Per això són necessàries múltiples vides (reencarnació o metempsicosi). Per tant, en morir la persona, la seva ànima es reencarna en un altre cos, que serà "millor o pitjor" en funció de l'esforç que hagi fet en la seva vida anterior per alliberar-se de les cadenes del cos i ascendir del món sensible (la caverna de la ignorància) cap al coneixement veritable.

La Ciutat Ideal de Plató

Plató dissenya una ciutat ideal (Kallipolis) per acabar amb la demagògia i els problemes socials de la polis atenenca del seu temps. El punt de partida és que l'Estat és més important que l'individu; per tant, l'individu ha de tenir com a objectiu principal la millora i el bon funcionament de l'Estat.

Classes Socials

Ell suggereix que hi hagi tres classes socials, en funció de la part de l'ànima que més predomini en cada persona:

1. Governants-filòsofs (o educadors): Són els més intel·ligents, savis i virtuosos. Predomina la part racional de l'ànima. La seva virtut és la saviesa (sophia).
2. Guardians (o guerrers): Són els més valents i forts, encarregats de la defensa de la ciutat (policies, soldats). Predomina la part irascible. La seva virtut és la valentia (andreia).
3. Treballadors (productors): Són els encarregats de proveir a la ciutat tot allò necessari (agricultors, artesans, comerciants). Predomina la part concupiscible. La seva virtut és la temprança (sophrosyne).

Els educadors decidiran a quina classe social va destinada cada persona en funció dels seus mèrits i capacitats naturals.

Normes i Organització

• Comunisme per a les classes superiors: No hi haurà propietat privada ni família tradicional per als governants ni per als guardians, perquè s'han de centrar al 100% en el seu treball pel bé comú, evitant la corrupció i el nepotisme.
• Eugenesia i control de la població: S'eliminarà o s'apartarà els no productius o aquells que puguin debilitar la raça (nens amb defectes, potser jubilats improductius, tot i que això és interpretatiu).
• Igualtat entre home i dona: Les dones tindran les mateixes oportunitats que els homes per accedir a les diferents classes socials, incloent la de governant, segons les seves capacitats.
• Educació per a tothom: L'educació serà fonamental i comuna en les primeres etapes, després es diferenciarà:
  • Fins als 20 anys: formació general per a tots, selecció dels futurs treballadors.
  • Fins als 30 anys: formació superior per als guardians.
  • Fins als 50 anys (incloent formació pràctica): formació per als futurs educadors/governants, que culmina amb l'estudi de la dialèctica i el coneixement del Bé.

Nivells de Coneixement i Reminiscència

Plató distingeix dos nivells principals de coneixement:

1. Coneixement sensible (Doxa o opinió): Prové dels sentits; és un coneixement pobre, insuficient, canviant i relatiu sobre el món sensible.
2. Coneixement intel·lectual (Episteme o ciència): Prové de la reflexió i l'estudi racional; és un coneixement complex, universal, necessari i immutable sobre el món de les Idees. És molt difícil d'assolir, ja que requereix concentració i esforç.

La Metàfora de la Línia Dividida

El coneixement es pot representar com una línia dividida en dues meitats principals (opinió i ciència), que al seu torn es divideixen en dues altres meitats, resultant en quatre segments o graus de coneixement:

• Eikasia (Imaginació o conjectura): El nivell més baix, coneixement d'imatges i ombres de les coses sensibles.
• Pistis (Creença): Coneixement directe dels objectes sensibles.
• Diànoia (Raonament discursiu): Coneixement propi de les matemàtiques, que utilitza hipòtesis i representacions sensibles per arribar a conclusions.
• Noesis (Intel·lecció o intuïció intel·lectual): El grau més alt de coneixement, la comprensió directa de les Idees, especialment la Idea de Bé, mitjançant la dialèctica.

Reminiscència (Anamnesis)

Per a Plató, conèixer és recordar. No aprenem conceptes nous des de zero, només els recordem. Els conceptes (les Idees) els portem innats, ja que la nostra ànima els va contemplar en el món de les Idees abans d'encarnar-se. L'experiència diària i l'educació ens ajuden a "actualitzar-los" o recordar-los.

El Racionalisme de Descartes

René Descartes vol trobar un argument que desmenteixi el que diuen els escèptics (que afirmen que no hi ha cap veritat universal i segura).

La Cerca de la Veritat: El "Cogito Ergo Sum"

Pren com a model el saber matemàtic, que comença per axiomes bàsics i evidents i demostra tot allò que afirma. Per tant, caldrà buscar quins coneixements dels que tenim són els més evidents per poder ordenar-los tots com fan els matemàtics. Tenim algun d'aquests coneixements? Si n'hi ha, serà la base del coneixement; si no n'hi ha, donarem la raó als escèptics.

Per trobar-ne algun, el que fa Descartes és posar-los tots en dubte metòdic, per tal de veure si finalment en queda algun d'indubtable i evident.

Elements posats en dubte:

• Els coneixements que arriben pels sentits: No són evidents, no tothom els percep igual, i de vegades els sentits fallen.
• La distinció entre estar despert o somiar: Potser tot és un somni i no podem distingir la realitat de la il·lusió.
• Les ciències físiques i les matemàtiques: Són provisionals, podrien canviar. Fins i tot les veritats matemàtiques podrien ser enganyoses.
• L'existència de Déu: Potser sí que existeix, però si és tan poderós com diuen, potser ell és qui fa que m'equivoqui. Però llavors ja no seria tan bo com diuen (argument que es resoldrà més tard).
• L'existència d'un geni maligne: Un ésser astut i enganyador que fa que ens equivoquem en tot allò que pensem.

Per tant, sembla que res no és cert ni evident. Però, quan dubto de tot, trobo quelcom del qual no puc dubtar: estic pensant. És segur i evident que penso (cogito).

I si penso, el primer que constato és que existeixo, ja que és impossible pensar i no existir. Per tant, "si penso, existeixo" (cogito ergo sum). Ja tenim la primera veritat, un fonament sòlid per al coneixement.

Si penso, vol dir que en mi hi ha quelcom que es dedica a pensar, i que ha de ser immortal, ja que el cos és matèria i la matèria no pensa. D'aquest quelcom en diem ànima o cosa pensant (res cogitans). Per tant, ànima equival a pensament.

Pensar per a Descartes inclou una àmplia gamma d'activitats mentals: sentir (com a percepció conscient), imaginar, raonar, dubtar, afirmar, negar, voler, estimar.

John Locke: Liberalisme i Origen de l'Estat

John Locke és considerat un dels pares intel·lectuals de la democràcia liberal moderna.

Teoria del Pacte Social i Estat de Naturalesa

Locke té una teoria sobre quan, com i per què es va originar l'Estat. Per a ell, l'Estat és fruit d'un pacte social fet pels individus d'un territori, realitzat per interès i conveniència.

El procés per instaurar un Estat passa per diverses fases, començant per l'estat de naturalesa:

1. Estat de Naturalesa: Els homes vivien en grups (tribus o clans) sense lleis escrites ni autoritats formalment constituïdes. Feien el que volien o podien per estar el millor possible. Tenien llibertat gairebé total i drets naturals, com el dret a la vida, a la llibertat i a la propietat privada (adquirida mitjançant el treball). Eren respectuosos amb la vida i les propietats dels altres, guiats per la llei natural (la raó), que ensenya que tots són iguals i independents.
2. Inconvenients de l'Estat de Naturalesa: Tot i ser un estat de pau, bona voluntat, assistència mútua i conservació, també tenien el dret natural a castigar les transgressions de la llei natural. Això podia portar a parcialitat, injustícies i venjances, ja que cadascú era jutge de la seva pròpia causa, cosa que podia acabar amb la pau i la convivència del grup.
3. El Pacte Social: Per evitar aquests problemes, els individus decideixen en algun moment fer una mena de pacte. Renuncien al seu dret individual a executar la llei natural (dret al càstig) i l'atorguen a una autoritat pública, a una persona o grup que s'encarregarà de castigar els malfactors de manera imparcial.
4. Beneficis del Pacte: A canvi, guanyen en tranquil·litat, seguretat per a les seves propietats i supervivència. Així, canvien la venjança per la justícia institucionalitzada.
5. Aparició de l'Estat (Societat Civil o Política): Es crea l'estructura superior amb lleis, codis, institucions, etc., que fan les lleis, les publiquen i sancionen el seu incompliment.

Estructura i Trets Bàsics de l'Estat Segons Locke

En tot moment, Locke diu que les institucions han estat creades pels ciutadans i, per tant, totes aquestes persones (reis, diputats, etc.) treballen per als ciutadans, que són els qui els paguen el sou. Per tant, la sobirania és popular. Cal, doncs, recuperar aquesta idea de sobirania popular, que feia temps que s'havia perdut.

Trets bàsics de l'Estat:

L'Estat ha de tenir el poder repartit per evitar que es concentri en unes soles mans (separació de poders):

• Poder legislatiu (Parlament): Encarregat de fer les lleis. Escollit per votació popular (restringida en l'època). És el poder suprem.
• Poder executiu (Rei o govern): Encarregat de fer complir les lleis i sancionar els malfactors. Subordinat al legislatiu.
• Poder federatiu: Encarregat de les relacions exteriors, com fer pactes amb altres estats o declarar guerres. Sovint exercit per qui té el poder executiu.

La monarquia parlamentària era, segons Locke, el sistema polític ideal. Per justificar la necessitat d'un govern, compara l'Estat amb la família, que és el grup bàsic a tot arreu, on el pare (governant) vetlla pel bé dels fills (ciutadans), tot i que amb el consentiment d'aquests.

L'Empirisme de David Hume

David Hume és un dels màxims exponents de l'empirisme.

Teoria del Coneixement: Impressions i Idees

El coneixement comença amb l'experiència sensible. Sense experiència no hi ha coneixement. Per exemple, per conèixer el sabor de la Coca-Cola, cal tastar-la. Per tant, no tenim coneixements innats.

En el coneixement intervenen dos elements fonamentals:

• Impressions: Són les captacions directes a través dels sentits de les qualitats externes d'una cosa (o de les nostres vivències internes). Són vives, intenses i segures.
• Idees: Són les imatges mentals, el record d'aquelles impressions. Són més difuses, menys intenses i més insegures que les impressions. Tota idea simple deriva d'una impressió simple corresponent.

Impressions i idees poden ser simples (no admeten distinció ni separació, ex: una olor concreta de formatge) o complexes (es poden descompondre en parts més simples, ex: la impressió d'una poma).

• Una impressió simple (olor de formatge) genera una idea simple (record de l'olor).
• Les impressions simples combinades entre elles (o les idees simples) generen idees complexes (ex: la idea d'una poma daurada, combinació de forma, color, etc.).

Criteris d'Associació d'Idees:

La ment combina les idees seguint uns principis d'associació:

1. Semblança: Una idea ens en recorda una altra de semblant (un retrat ens recorda la persona).
2. Contigüitat en el temps o l'espai: Idees que s'han experimentat juntes tendeixen a evocar-se mútuament (veig un llamp, i espero el tro; una habitació d'una casa ens pot fer pensar en les altres).
3. Causa-efecte: Si un esdeveniment en segueix un altre regularment, tendim a pensar que el primer és la causa del segon (una ferida ens fa pensar en el dolor que la segueix).

Si el coneixement comença amb l'experiència, i aquesta és meva, particular (diferent de la que té una altra persona), el coneixement serà també particular (diferent del d'una altra persona). Això pot portar a un cert escepticisme moderat.

Crítica al Principi de Causalitat

El principi de causalitat afirma que qualsevol cosa o fet té una o diverses causes. Aristòtil ho defensava: el savi és aquell que coneix no les coses, sinó les causes de les coses.

Hume nega que la causalitat sigui una connexió necessària observable en la realitat. La relació causa-efecte entre dos fets és una pura invenció del nostre enteniment, basada en el costum o l'hàbit.

Només percebem dos fets (diferents i independents) un darrere de l'altre (contigüitat temporal i prioritat de la causa), però no percebem cap connexió necessària entre ells. És la nostra ment la que, després d'observar repetidament la conjunció constant de dos esdeveniments, decideix connectar-los, esperant que en el futur es produeixi el mateix efecte si es dona la mateixa causa (ex: el fre del cotxe i la seva detenció).

Per tant, mai no podrem descobrir l'efecte mirant només la causa, sense fer servir l'experiència prèvia (ex: el botó d'un comandament a distància i el canvi de canal). La connexió causal no és una veritat de raó, sinó una creença basada en l'hàbit.

Així, de cara al futur, no podem tenir cap seguretat absoluta, només podem esperar que les coses segueixin passant com fins ara. Les ciències físiques, basades en la causalitat, són, per tant, provisionals i probables, no absolutament certes.

L'Ètica de Kant: L'Imperatiu Categòric

Immanuel Kant proposa una nova concepció de l'ètica que trenca amb el monopoli ètic que durant segles havia tingut el cristianisme i les ètiques materials (basades en la recerca d'un bé o fi, com la felicitat).

Imperatius Hipotètics vs. Categòrics

Kant diu que una ètica sempre està formulada amb imperatius (mandats). Ell distingeix dos tipus:

• Imperatius Hipotètics: Posen una condició, un objectiu. Només si vols aquest objectiu, cal que compleixis l'ordre. Són de la forma: "Si vols A (objectiu), fes B (acció)". Per tant, s'entén que si no vols A, no cal que facis B. Són propis de les ètiques materials.
• Imperatius Categòrics: L'ordre s'ha de complir sempre, sense condicions ni objectius externs a la pròpia acció. Són mandats absoluts de la raó pràctica, propis d'una ètica formal i autònoma. La bondat de l'acció rau en la intenció, en el compliment del deure pel deure mateix.

Formulacions de l'Imperatiu Categòric:

Kant en dona diverses formulacions, entre les quals destaquen:

1. Fórmula de la llei universal: "Obra només segons aquella màxima tal que puguis voler al mateix temps que es converteixi en llei universal". Exemple: compleix allò que promets, perquè si la màxima de no complir les promeses esdevingués universal, la pròpia idea de promesa perdria el sentit.
2. Fórmula de la humanitat com a fi en si mateixa: "Obra de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mesmo temps com un fi i mai simplement com un mitjà". Exemple: no utilitzar els altres per als teus propis interessos. Tracta els altres com t'agradaria que et tractessin a tu (tot i que aquesta és més propera a la regla d'or, Kant li dona un fonament racional més profund).

Problema: De vegades, les circumstàncies poden fer que complir l'imperatiu al peu de la lletra tingui conseqüències negatives per a algú. Kant, però, insisteix en el rigorisme moral: el deure s'ha de complir independentment de les conseqüències.

Per tant, no hem d'actuar moguts per objectius, premis o metes, sinó guiats per allò que la nostra raó ens diu que és correcte, pel deure. "Fes el bé, no per cap altra raó sinó perquè és el bé".

John Stuart Mill i l'Utilitarisme

John Stuart Mill és un dels principals defensors de l'utilitarisme.

El Principi d'Utilitat i la Felicitat General

L'utilitarisme és una teoria ètica que afirma que la bondat o maldat d'una acció es valora en funció del benefici o perjudici que produeix, no només a la persona que fa l'acció, sinó al major nombre possible de persones afectades per aquesta (el principi de la màxima felicitat).

Aquesta ètica trenca també amb la concepció cristiana tradicional, on una acció és bona sempre o dolenta sempre, independentment de les conseqüències. Per a l'utilitarisme, la moralitat depèn del context i de les conseqüències. Exemple: un embaràs d'una adolescent soltera:

• Cristianisme (tradicional): pot ser considerat dolent per se.
• Utilitarisme: depèn del context, cultura, suport disponible, i com afecta la felicitat de tots els implicats.

L'objectiu bàsic de la vida és ser feliç. Fer accions que beneficien els altres em dona felicitat. Jo sóc més feliç si aconsegueixo fer feliços els altres (contribuir a la felicitat general). La meva felicitat individual està lligada a la felicitat col·lectiva (General Happiness Principle).

Per què la gent no és feliç molt sovint? Mill identifica quatre motius principals:

• Egoisme: preocupar-se només per un mateix.
• Manca d'estímuls intel·lectuals (mental cultivation): una ment no cultivada no pot apreciar els plaers superiors.
• Metes "impossibles": poc realisme en els objectius vitals.
• Condicions socials imperfectes: pobresa, malaltia, manca d'oportunitats.

Tipus de Plaers i Crítica a l'Utilitarisme

La gent criticava els utilitaristes (especialment els seguidors de Bentham) dient que només pensaven en els plaers com els porcs (una "doctrina digna només de porcs").

De fet, Mill identifica el plaer amb la felicitat. Per defensar-se d'aquestes crítiques, distingeix dos tipus de plaers:

1. Plaers materials o sensuals (menjar, beure, sexe, festa, diners): Donen satisfacció, però no necessàriament felicitat duradora. Són inferiors.
2. Plaers intel·lectuals o espirituals (gaudir intel·lectualment d'un llibre, de l'art, de l'amistat, de fer el bé): Donen una felicitat autèntica i més valuosa. Són superiors.

Ell sempre es refereix als segons quan parla de felicitat. És famosa la seva frase: "Val més ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet; val més ser Sòcrates insatisfet que un neci satisfet".

La felicitat és l'únic objectiu desitjable com a fi en si mateix; la resta de coses (diners, fama, poder) no són més que mitjans per assolir-la o parts constituents d'ella.

Nietzsche: Crítica Moral i Vitalisme

Friedrich Nietzsche és un filòsof vitalista, crític radical de la cultura occidental, especialment de la moral judeocristiana i la filosofia platònica.

La Transvaloració dels Valors Morals

En la seva obra La Genealogia de la Moral, explica la seva teoria sobre quan, com i per què es van crear els conceptes de "bo" i "dolent" (i posteriorment "bo" i "malvat") típics de la moral tradicional.

Explica que, en un principi, en una època pre-moral o en les primeres civilitzacions aristocràtiques, la gent utilitzava les paraules "bo" i "dolent" amb un matís utilitarista i descriptiu:

• Bo: significava noble, fort, poderós, saludable, bell, útil, beneficiós.
• Dolent: significava vulgar, plebeu, simple, baix, perjudicial, desagradable.

Aquesta "moral" ell l'anomena "moral dels senyors" o moral noble. És instintiva, natural, brolla de dins de l'individu fort, afirmadora de la vida. No necessita cap autoritat o referent extern. Per això valora positivament coses com: l'èxit, la riquesa, la força, el plaer, la creativitat.

Així va funcionar la gent durant segles. Fins que va arribar un moment en què els febles, els oprimits, els pobres (els "esclaus") van voler rebel·lar-se. Com que no podien fer-ho per la força, van crear una altra arma: la moral. Es van autoconvèncer que ells, els desgraciats, en realitat són els "bons", mentre que "els altres", els poderosos i rics, són en realitat els "malvats".

S'autoconvencen que el seu patiment, la seva desgràcia, té una utilitat, un premi: la vida eterna (salvació de l'ànima). Mentre que la riquesa, la luxúria, el poder dels senyors rebran el càstig de l'infern a l'altra vida.

Moguts per l'odi i el ressentiment, creen aquesta nova mentalitat que, després d'alguns segles, s'acabarà imposant: la "moral dels esclaus".

Els valors de la nova moral (dels esclaus):

• Bo: humil, compassiu, pacient, bondadós, que estima Déu i el proïsme.
• Malvat: orgullós, egoista, cruel, pervers. Per exemple, la riquesa, que abans era una cosa bona (= útil, beneficiosa), ara és una cosa dolenta (= perversa, un obstacle per a la salvació; els rics aniran a l'infern).

Aquest canvi de mentalitat, aquesta transvaloració dels valors, va tenir lloc principalment amb el sorgiment del judaisme i el cristianisme (aproximadament entre els segles I aC i IV dC) i s'ha mantingut fins ara o fins fa poc. Ha estat, segons Nietzsche, un dels fets més nefastos de la història de la humanitat perquè ens ha privat de gaudir de la vida, ha negat els instints vitals i ha promogut valors contraris a la vida.

El Superhome i les Tres Metamorfosis

El Superhome (Übermensch) és la persona que ja s'ha tret de sobre el pes de la moral cristiana (la moral dels esclaus) i ha tornat a recuperar la vida, les ganes de viure, la voluntat de poder. Nietzsche proclama: "Mentre visqui Déu, l'home no pot viure plenament" (parafrasejant la idea que la creença en un Déu transcendent devalua la vida terrenal).

El primer pas ha estat la "mort de Déu". La gent (la cultura occidental) ha deixat de creure en Ell, ha deixat enrere els preceptes morals que l'impedien viure (= gaudir de la vida, afirmar els seus instints).

El pas de l'home primitiu (o de l'home domesticat per la moral d'esclaus) fins al Superhome ha tingut tres fases, que ell explica amb la metàfora de les tres metamorfosis de l'esperit:

1. El Camell: L'home de les primeres cultures o l'home sotmès a la moral tradicional es transforma en un camell. El camell és una bèstia de càrrega, submisa, pacient, obedient, que carrega pesats valors (el "tu has de"). És l'home cristià o l'home moralitzat.
2. El Lleó: Arriba un moment on el camell es farta de la seva submissió i es converteix en un lleó. El lleó es rebel·la contra el seu amo, el gran drac (que representa Déu, la religió cristiana, la moral tradicional, el "tu has de"). És la "revolta anticristiana" o la crítica nihilista que apareix als segles XVIII i XIX. Finalment, el lleó, que diu "jo vull", triomfa i mata el drac. El lleó conquereix la llibertat, però encara no pot crear nous valors.
3. El Nen: El lleó, un cop ha triomfat i s'ha alliberat, es transforma en un nen. El nen és innocència i oblit, un nou començament, un joc, una roda que es mou per si mateixa, un primer moviment, un sagrat dir "sí". El nen juga, se sent lliure, busca passar-s'ho bé, busca gaudir de la vida, es pren la vida com un joc divertit i creatiu. És el Superhome, capaç de crear nous valors.

Característiques del Superhome:

• Ànsia de viure, amor al destí (amor fati), no té por a la vida ni al sofriment.
• Trencament amb la moral tradicional (moral d'esclaus) i retorn a una mena de moral dels senyors, però superada i creadora.
• Fidelitat a la terra, res de "més enllà" o altres mons. Afirmació de la vida present.
• Voluntat de poder: no com a desig de dominar els altres, sinó com a força creativa i auto-superació constant.
• Creador de nous valors.