Conceptes Clau de la Filosofia Moderna: Descartes, Leibniz, Spinoza i Hume

Diferència entre Ser i Existir: Descartes vs. Leibniz

Segons la modernitat, “l’ésser és la certesa, la impossibilitat absoluta de dubtar”. Descartes estableix que “Només podem dir que X és si i només si X és cert”, identificant així l’ésser amb el coneixement racional. En canvi, Leibniz vincula l’existència amb una qüestió de fet: “La qüestió de fet és la qüestió de l’existència. Què fa que A existeixi i B no? La qüestió de fet és sempre qüestió de potència. Existeix el que té prou potència per existir”. Així doncs, ser és una condició de certesa racional, mentre que existir depèn de la realitat i de la seva composibilitat en un món-possible.

El Càlcul Universal de Leibniz: Llenguatge i Veritat

Leibniz distingeix entre idea i notio, on la idea és “el que és, el que hi ha”, mentre que la notio és la representació que en tenim. Per validar una notio, cal analitzar-la i reduir-la a elements més simples, procés que es realitza a través d’un sistema de signes. L’objectiu de Leibniz és trobar un sistema de signes perfecte, ja que “dins de la tria del sistema de signes ens hi juguem la veritat”. Un llenguatge perfecte no deixaria res fora i esdevindria un pur càlcul sense significat, on “en la mesura que Déu calcula (juga) s’esdevé el món (Cum Deus calculat fit mundus)”.

La Substància: Visions de Descartes, Spinoza i Leibniz

Descartes defineix la substància com “allò que no necessita de cap altra cosa per existir”, distingint entre res cogitans (substància pensant) i res extensa (substància extensa). Spinoza rebutja aquesta dualitat i afirma que “a part de Déu, no hi pot haver ni es pot concebre cap substància”, ja que “Déu és únic” i “la cosa extensa i la cosa pensant són atributs de Déu”. Leibniz, en canvi, defensa una multiplicitat de substàncies, on una substància és “allò que ja no pot créixer més sense entrar en contradicció”, un “Ú-Tot”. Així, cada substància és un món complet en si mateixa, tot i que es relaciona amb les altres en móns-possibles.

La Crítica de Hume a la Causalitat: Hàbit Mental

Hume realitza una crítica radical a la causalitat. Si només podem parlar dels fenòmens, “un fenomen, per exemple, és l’aigua a la cassola, i, un altre fenomen és el foc”. Quan posem la cassola al foc, l’aigua bull, però això no ens permet afirmar que el foc sigui la causa necessària de l’ebullició. Segons Hume, “la causa, aquest nexe, l’hem posat nosaltres”, i la nostra creença en la causalitat no prové de la raó, sinó d’un hàbit mental. Així doncs, la causalitat no és una connexió objectiva en la realitat, sinó una construcció de la ment basada en la repetició d’experiències similars.

El Càlcul Diferencial de Leibniz i la Matematització del Real

La modernitat implica una “matematització absoluta del real”, on “només és real el que pot ser explicat (reduït) a nombre, a fórmula quantitativa”. En aquest context, el càlcul diferencial desenvolupat per Leibniz permet expressar el canvi i la variació de manera precisa. La realitat ja no es concep com una sèrie d’entitats estables, sinó com un flux continu susceptible de ser descrit matemàticament. Així, el càlcul diferencial exemplifica la idea que “la naturalesa està escrita amb llenguatge matemàtic”.