Conceptes Clau de la Filosofia Grega: Sòcrates, Plató i Aristòtil

Relativisme

Doctrina filosòfica que sosté que la veritat, els valors morals i el coneixement depenen de la perspectiva, la cultura o el context particular de cada individu o grup. Segons el relativisme, no existeixen veritats universals, objectives o absolutes que són aplicables a totes les persones en qualsevol circumstància.

Aquesta concepció implica que allò que una societat o un individu considera vertader, just o correcte pot ser completament diferent en un altre context cultural o personal. El relativisme planteja la necessitat d’entendre les normes i valors des del punt de vista del seu propi context, sense jutjar-los des de criteris externs.

No obstant això, també genera debats filosòfics, ja que el seu rebuig de la universalitat pot dificultar l’establiment de consensos en temes ètics o epistèmics. Els seus detractors el veuen com un risc de caure en l'escepticisme, mentre que els seus defensors el consideren una expressió de respecte per la diversitat i la complexitat humana.

Dialèctica (Mètode Socràtic)

La dialèctica és el mètode filosòfic desenvolupat per Sòcrates, fonamentat en el diàleg per a assolir el coneixement. Consta de dos moments clau:

• Ironia: Fase inicial en què el mestre qüestiona les creences de l'interlocutor, posant de manifest contradiccions o insuficiències en les seves idees, amb l'objectiu de trencar la falsa seguretat sobre el que es creu saber.
• Maièutica (del grec “art de donar a llum”): El mestre, a través de preguntes guiades, ajuda l’interlocutor a descobrir per si mateix les veritats universals que ja resideixen en la seva ànima, segons la concepció socràtica del coneixement com a reminiscència.

Aquest procés marca el naixement d’una veritable comprensió crítica i autònoma.

Ànima (Psyché)

L'ànima en Plató

L’ànima és la realitat essencial i immortal de l’ésser humà, separada del cos i prèvia a ell. Està dividida en tres parts:

1. Racional: Busca el coneixement i ha de governar.
2. Irascible: Relacionada amb el coratge i la força de voluntat.
3. Concupiscible: Regula els desitjos i apetits.

L’harmonia entre aquestes parts és la clau per a la virtut i la justícia.

L'ànima en Aristòtil

L’ànima no és una substància separada, sinó la forma del cos, el principi vital que anima els éssers vius. Hi ha tres tipus d’ànima:

• Vegetativa: Comuna a plantes i altres éssers vius (creixement i nutrició).
• Sensitiva: Pròpia d’animals (percepció i moviment).
• Racional: Exclusiva dels humans (intel·ligència i reflexió).

Dualisme

El dualisme és una concepció filosòfica que distingeix dos principis fonamentals que expliquen la realitat.

El Dualisme en Plató

Es manifesta en dos nivells principals:

1. Dualisme Cosmològic: Divisió entre el món intel·ligible (idees immaterials i eternes, la veritable realitat) i el món sensible (còpia imperfecta i canviant).
2. Dualisme Antropològic: Divisió entre l’ànima immortal (part superior, raó i coneixement) i el cos material (càrrega que arrossega cap als desitjos i el plaer).

Altres formes de dualisme es poden veure en la separació entre el bé i el mal o entre l’esperit i la matèria en altres tradicions filosòfiques i religioses.

Realisme Filosòfic

El realisme filosòfic és la doctrina que sosté que els objectes i les idees existeixen de manera independent de la percepció humana.

El Realisme Idealista de Plató

En la filosofia de Plató, aquest realisme pren una forma idealista: les idees, o formes, són les realitats eternes, immutables i perfectes, mentre que les coses materials són meres imitacions imperfectes d’aquestes idees. Així, el coneixement veritable només pot assolir-se a través de la raó, que ens connecta amb el món de les idees, i no a través dels sentits, que només perceben aparences.

Idea (Plató)

En Plató, una idea és una realitat eterna, immaterial i perfecta que serveix com a model universal del qual les coses del món sensible són còpies o imitacions. Les idees formen el món intel·ligible, accessible només a través de la raó, i representen l’essència immutable de totes les coses.

Les idees són jeràrquiques i estan encapçalades per la Idea del Bé, que és la font d’existència i comprensió de totes les altres idees.

Substància (Aristòtil)

Per a Aristòtil, la substància és la realitat fonamental que existeix en si mateixa i no depèn d’altres per a la seva existència. Està composta per:

• Matèria: Allò potencial o el que fa que un ésser sigui físic.
• Forma: L’essència que determina la naturalesa i la funció de l’ésser.

Aquesta unió de matèria i forma explica el canvi i la permanència de les coses en el món. La substància és la base de tota la metafísica aristotèlica, que busca comprendre les causes últimes i els principis de l'ésser.

Intel·lectualisme Moral

Doctrina segons la qual la virtut i la conducta moral depenen essencialment del coneixement. El màxim representant és Sòcrates, qui sosté que:

Ningú actua malament voluntàriament; el mal és conseqüència de la ignorància, ja que conèixer el bé implica necessàriament actuar bé.

Per a aquest corrent, el saber és condició suficient per a la virtut. Aquest plantejament va ser recollit per Plató, encara que posteriorment Aristòtil el va matisar, defensant que la voluntat i l’hàbit també són fonamentals per a l’acció moral.

Eudaimonia (Felicitat)

Concepte central en l’ètica grega que designa l’estat de plenitud i benestar que constitueix el fi últim de la vida humana.

• Plató: S’assoleix quan l’ànima està en harmonia i segueix el coneixement de les idees, especialment la del Bé.
• Aristòtil: És el màxim bé que es persegueix per si mateix i es basa en una vida virtuosa, en la qual l’individu actua d’acord amb la raó.

L’eudaimonia consisteix a desenvolupar plenament les capacitats pròpies de l’ésser humà, assolint un equilibri entre les virtuts morals i intel·lectuals.

Areté (Excel·lència o Virtut)

Concepte grec que significa excel·lència o virtut en el sentit de realitzar plenament la pròpia naturalesa. En el context moral, implica desenvolupar al màxim les capacitats de l’ésser humà i viure d’acord amb la raó.

L'areté no es limitava a l’ètica (per exemple, una eina excel·lent posseïa areté si complia perfectament la seva funció).

• Plató: S’identifica amb el coneixement i la perfecció de l’ànima.
• Aristòtil: Es relaciona amb l’hàbit de triar el terme mitjà i actuar de manera virtuosa.