Conceptes Clau de la Filosofia de Descartes: Diccionari

Anàlisi

Mètode invocat en la tercera regla. Així, aquest precepte exigeix ordre, que és l'essència mateixa del mètode. "El mètode consisteix a disposar en ordre aquelles coses a les quals s'ha de dirigir la mirada de la ment a fi que descobrim alguna veritat" (Regles, V). També cal considerar la segona regla (regla de l'anàlisi). En l'anàlisi es passa de la conseqüència al principi, d'una proposició donada a d'altres reconegudes com a vertaderes, des de les quals se'n pot deduir la primera.

Certesa

Indica la possessió d'una veritat que exclou qualsevol dubte; és una adhesió de l'esperit ferm i completa a allò que sembla que és la veritat per motius d'ordre intel·lectual, encara que a vegades els motius poden ser diferents. Descartes distingeix entre certesa moral i certesa metafísica o "més que moral": la primera està relacionada amb veritats (és el cas de la certesa derivada del testimoni de persones molt fiables); la segona, la certesa més que moral, la trobem en les reflexions matemàtiques, metafísiques i en alguns moments de les físiques.

Claredat

Tenim una idea clara d'un objecte quan el distingim de qualsevol altre. Descartes hi estableix una comparació amb la percepció d'un objecte, i així cal reconèixer que la percepció d'un objecte present és clara, mentre que el record d'un objecte que hem vist ja no ho és, i la il·lusió o fals record d'haver vist un objecte ho és encara menys. De la mateixa manera, la impressió que provoca una idea el contingut de la qual està immediatament present en l'enteniment és una idea clara. El que s'oposa a la claredat és l'obscuritat.

Deducció

És una operació per la qual comprenem totes les coses que són conseqüència necessària d'unes altres que ja coneguem amb certesa. La deducció rep la seva certesa de la memòria, mentre que els primers principis són coneguts només per intuïció.

Distinció

Descartes deia: "Anomene distint el coneixement que és tan precís i diferent a la resta, que només abraça en si allò que es manifesta a qui considera aquest coneixement com cal"

Dubte

Estat de l'esperit que deixa en suspens el judici o difereix una decisió. Els escèptics, en afirmar la impossibilitat de distingir allò vertader d'allò fals, mantenen un dubte radical i universal. Amb tot, Descartes proposa un dubte metòdic, que provisionalment considera falses les opinions versemblants o probables i que abasta també l'existència de les coses i inclusivament la del propi cos, la del món i la de les veritats matemàtiques. Aquest dubte metòdic que li permetrà assolir la veritat es caracteritza per tres aspectes fonamentals:

• el seu radicalisme, ja que no admet gradacions entre la veritat i la falsedat i és també universal;
• el seu caràcter racional, atès que hi ha motius per a dubtar; i
• el seu caràcter voluntari, és a dir, el dubte es fonamenta en la decisió de dubtar.

Enteniment

És el poder de conèixer. L'enteniment permet entendre, concebre i percebre.

Error

Acte que consisteix a creure que és vertader allò que és fals.

Escepticisme

Afirma la necessitat de suspendre el judici en el punt on els altres filòsofs troben respostes a les preguntes mitjançant un mètode que consisteix a establir totes les oposicions possibles per aconseguir aquesta suspensió del judici i així assolir després la tranquil·litat de l'ànima; considera que l'home és incapaç d'abastar cap certesa.

Escolàstica

La filosofia escolàstica és l'orientació filosòfica més estesa durant l'edat mitjana. Va ser estudiada a les universitats i escoles, institucions fonamentalment eclesiàstiques. Va prendre d'Aristòtil els principis de la seva filosofia, particularment a partir de sant Tomàs (1227-1274); una de les seves característiques fonamentals és l'ús d'un conjunt de procediments metodològics de discussió i exposició centrats a fer referència a textos fragmentats d'autoritats i a procediments constants de divisió, subdivisió i distinció. És una manera de pensar de la societat cristiana de l'època que va respectar la tradició i la religió revelada.

Esperit i Enginy

Descartes, en general, empra el terme per tal d'oposar-se a la substància extensa i així equival a "pensament", marcant l'aspecte substancial (res cogitans). També utilitza aquest terme per tal d'oposar-se al mot escolàstic "ànima". En català, el terme "esperit" encara té un tercer ús que, a vegades, es pot traduir per 'ENGINY'.

Evidència

L'evidència només s'aplica a les veritats obtingudes mitjançant la llum natural i és la manera com la veritat es manifesta a l'esperit en el moment en què aquest l'entén com a veritat; és per tant el caràcter propi del coneixement vertader, és a dir, la propietat del coneixement clar i distint, i assenyala la impossibilitat que la cosa sigui distinta de com s'ha conegut. Per aquest motiu, tot el que és evident és cert, però no tot el que és cert és evident. Allò evident es manifesta de manera immediata a l'esperit i per això l'acte de coneixement que permet captar allò evident ha de ser simple i immediat; aquest acte de coneixement és la intuïció. Allò evident s'oposa a allò conjectural.

Idea

Pensament que és la representació d'alguna cosa. Descartes, de manera general, la defineix així: "Entenc per idea la forma de tots els nostres pensaments, la percepció immediata dels quals fa que en siguem conscients. Així, quan entenc el que dic, no puc expressar res amb paraules sense que, per això, sigui veritat que posseïsc la idea de la cosa que les meves paraules expliquen" (Meditacions, "Respostes a les segones objeccions", Definició II, pàg. 129).

Totes les idees tenen la mateixa realitat formal, ja que totes són idees, actes del pensament; no obstant això, tenen una realitat objectiva diferent perquè els objectes que representen se situen en una escala de la realitat que va des del no-res fins a l'infinit; així, la realitat objectiva de les idees que es refereixen a Déu o a l'esperit és superior a la de les idees que representen coses materials, i també la realitat objectiva de les idees de substàncies tenen més realitat objectiva que les dels atributs o propietats.

Les idees són factícies, adventícies o innates:

1. Les factícies són les que la ment construeix deliberadament o mitjançant la fantasia a partir d'unes altres; podem dir que són idees creades per la imaginació; per exemple, les idees de centaure, sirena, etc.
2. Les adventícies són les que es formen gràcies a circumstàncies externes, que provenen dels sentits.
3. Les innates són les que provenen de nosaltres mateixos, o bé perquè són de coses simples o perquè representen essències o naturalezes vertaderes i immutables i no podem canviar les seves propietats. Per exemple, la idea de circumferència o de Déu.

Imaginació

És la facultat de construir imatges i figures; "imaginar tan sols és contemplar la figura o 'imatge' d'una cosa corpòria" (M.M., II, pàg. 26). Aquesta facultat es pot usar fins i tot en absència d'aquestes coses materials. La imaginació és el resultat de les disposicions particulars de l'home. Descartes considera la imaginació com un auxiliar, una ajuda de l'enteniment en la investigació matemàtica. Ha d'estar subordinada a aquest perquè no es paralitzi la indagació, ja que podria passar que la imaginació trobara la solució del problema abans que el comprengués la raó i es contentés amb una pseudodemostració. És una facultat que es troba entre el sentit, que exigeix la presència de la cosa, i l'enteniment, que no necessita imatges.

Intuïció

Descartes entén per intuïció "no el testimoni fluctuant dels sentits, o el judici fal·laç d'una imaginació que compon malament, sinó la concepció d'una ment pura i atenta tan fàcil i distinta, que no hi ha dubte sobre el que entenem; és a dir, la concepció no dubtosa d'una ment pura i atenta, que naix tan sols de la llum de la raó i que pel fet de ser més simple, és més certa que la mateixa deducció" (Regles, III, pàg. 75).

Les propietats essencials de la intuïció són:

1. ser un acte del pensament pur, en oposició amb la percepció sensible;
2. ser infal·lible, en la mesura que és més simple que la deducció;
3. aplicar-se a qualsevol acte simple del pensament.

És, doncs, un acte del pensament que capta de manera absoluta un contingut objectiu. (Vegeu "Deducció")

Judici

Operació de l'enteniment que afirma la realitat d'alguna cosa o la relació entre idees; segons Descartes, el que importa és que és un acte de la voluntat que pot adoptar una postura a l'entorn del que representa l'enteniment.

Mètode

"Entenc per mètode algunes regles certes i fàcils mitjançant les quals aquell que les observa exactament no prendrà mai res fals com a vertader, i si no utilitza inútilment cap esforç de la ment, sinó que augmenta gradualment la seva ciència, assolirà el coneixement vertader de tot allò que és capaç".

Les dues característiques essencials són: no prendre com a vertader el que és fals i arribar al coneixement de totes les coses. Així, el mètode, recolzant-se en les operacions d'intuïció i deducció, proporciona certesa, evita esforços inútils, i condueix a la saviesa.

Pensament

"Per a mi el mot pensar és tot allò que s'esdevé en nosaltres de manera que ens n'adonem immediatament [...]; així doncs, entendre, voler, imaginar, i també sentir són considerats ací com el mateix que pensar".

A més de les operacions de l'enteniment, també són maneres de pensar les de la voluntat, com les representacions de la imaginació i les percepcions dels sentits, ja que podem ser conscients de tot això.

Precipitació

Defecte que consisteix a oferir un judici abans que l'enteniment n'hagi obtingut una completa evidència. Les causes de la precipitació són moltes: un excés de confiança en els recursos del nostre esperit, el temor a l'esforç, la vanitat, la pressa en el procés d'examinar algunes qüestions, etc. Per a combatre la prevenció cal utilitzar la circumspecció.

Prevenció

És la primera i principal font dels nostres errors; consisteix a mantenir els prejudicis adquirits durant la nostra infància. Aquests prejudicis perduren a causa de la impossibilitat d'oblidar-los, de la dificultat de pensar amb idees sense el recurs de la imaginació, i de la necessitat d'expressar-nos amb paraules, la qual cosa fa que raonem amb paraules en comptes d'idees.

Principi

Veritat que serveix de fonament en una construcció intel·lectual, evident per si mateixa. Per tant: "El terme principi es pot entendre de diverses maneres; una cosa és buscar una noció comuna, que sigui tan clara i general que pugui servir de principi per a demostrar l'existència de tots els éssers, els entia, que es conegueren després; i una altra és buscar un ésser, l'existència del qual coneguem més que la de qualsevol altre, de manera que ens pugui servir de principi per a conèixer els altres."

Substància

"Quan concebem la substància concebem únicament una cosa que només necessita de si mateixa per a existir [...]; si parlem amb propietat, és una qualitat que tan sols podem aplicar a Déu, i cap cosa creada pot existir un sol instant sense que la sostingui el seu poder".

L'escolàstica, per tant, té raó a afirmar que el terme substància no és "unívoc" quant a Déu i les criatures, és a dir, que no hi ha cap significació d'aquesta paraula que puguem concebre de manera diferent i que convingui a Déu i a les criatures. Substància, per tant, en sentit estricte, només és Déu. Aquest és l'únic que no necessita res ni ningú per a existir; les altres substàncies, les creades, ho són perquè només depenen de Déu però no de cap altra substància creada.