Conceptes Clau de la Cultura Audiovisual: Televisió, Còmic i Cinema

Cultura Audiovisual

El Discurs Televisiu és:

• Fragmentat

  Els programes estan pensats com a unitats per a ser presentades en blocs, però s'alternen amb espais de publicitat. En alguns programes s'alternen blocs d'humor, música, esports, informació, entrevistes, videoclips, etc. Les sèries de ficció introdueixen fractures en el seu propi relat mitjançant intervals entre capítol i capítol.

• Continu

  El discurs televisiu (successió de fragments) no conclou mai; és el propi espectador qui determina la durada del missatge.

• Espectacular

  La televisió busca l'espectacularitat mitjançant: imatge, música, il·luminació, color, ritme...

• Incidador al Consum

  La publicitat és la principal font de finançament de les televisions. Les empreses anunciants exerceixen una alta influència en la tipologia dels programes i els models d'audiència a construir. Les programacions estan destinades a competir per a crear audiència.

• Banalitzador de Continguts

  Discurs apreciable per tothom; missatge que sigui entès per les grans masses de consumidors. Discursos amb una mínima profunditat i una màxima extensió dels temes. Els anunciants no inverteixen en publicitat per a programes de baixa expectació. Prefereixen una programació massiva i totalitzant, d’aquí l’èxit de l’anomenada telebrossa o tele escombraria.

• Calent

  Predomina allò emocional per damunt d'allò racional.

La Programació Televisiva

La programació és un conjunt de peces audiovisuals que conformen l'emissió diària i contínua d'una cadena de televisió.

Classificació dels Programes

• Modalitat d'Emissió

  Retransmissió, directe, diferit, gravat.

• Estructura

  Magazines, especialitzats, debats, etc.

• Continguts

  Informatius, esportius, musicals, documentals, religiosos, etc.

• Periodicitat

  Única, diària, setmanal, de cap de setmana, mensual o anual.

El Còmic

Característiques del Còmic

Un còmic és una estructura narrativa fàcil de llegir i d'interpretar, però difícil de crear.

En un còmic, l'autor hi descriu els fets i els personatges que formen el seu relat a través d'una seqüència de dibuixos, però també amb l'ajuda d'uns textos que situen l'acció o que reprodueixen els diàlegs dels personatges.

Aquests textos són, a vegades, un complement per poder arribar a fer una bona lectura de la imatge o per donar informació complementària.

La Vinyeta

La vinyeta és l'espai que ocupa cada dibuix d'un còmic, el marc on queda enquadrat.

Tradicionalment, era en forma de quadrat o de rectangle, però ha anat evolucionant i ara mateix cada autor utilitza la forma que més li agrada o que millor s'adapta als seus interessos.

Les vinyetes s'ordenen en la planxa segons el criteri “d’esquerra a dreta i de dalt a baix”.

El Globus (Bafarada o Fumet)

El globus (també conegut com bafarada, bombolla o fumet) és el lloc on l'autor escriu el text de diàleg o de monòleg dels personatges. El globus és el contenidor de les expressions verbals, ens permet saber què diu o què pensa cadascú, i també ens mostra com ho diu o com ho pensa. Juntament amb la vinyeta, és la icona més emprada, complexa i versàtil.

Línies Cinètiques

Són signes convencionals del llenguatge del còmic que serveixen per suggerir el moviment dels personatges i objectes. El moviment, que en principi podria semblar aliè a les possibilitats de representació del còmic, ha trobat el seu equivalent iconogràfic en aquests petits traços que volen ser el rastre del que passa, del que no està quiet.

Les Onomatopeies

Són representacions de sons o sorolls mitjançant lletres. Els còmics s'han vist obligats a incorporar gran nombre d'onomatopeies per explicar un univers acústic que en el dibuix és inaudible. Per augmentar-ne l'expressivitat, les onomatopeies han rebut un tractament gràfic privilegiat, de gran vistositat i mida.

La Càmera i la Llum

Funcionament de la Càmera i l'Ull

A la càmera, la llum arriba a través de l'objectiu. Per a graduar la quantitat de llum que entra dins d'aquest hi ha el diafragma (iris de l'ull). A dins l'objectiu hi ha una lent o un conjunt de lents (cristal·lí de l'ull) que enfocaran els raigs. Aquests, arribaran a la superfície sensible, pel·lícula o sensor, que reaccionarà (la retina de l'ull). Tant la lent de l'ull com la de la càmera (l'objectiu) poden graduar-se i enfocar-se a diferents distàncies, i ambdues formen una petita imatge invertida; una a sobre la retina, l'altra a sobre la pel·lícula o, en el cas de les càmeres digitals, sobre la pantalla sensible. En ambdós casos la imatge entra i, com que ha de passar per un forat més petit (pupil·la o diafragma) i convergir en un punt (per l'acció de les lents o el cristal·lí) la imatge arriba invertida a la retina o a la pel·lícula.

La Llum en la Fotografia

La llum és l'element que ens permet veure les coses i també captar les imatges a través d'una càmera. Tots els dispositius de les càmeres estan pensats per a rebre i fer una lectura correcta de la llum. El mateix cos de la càmera, les lents, els dispositius d'entrada, els fotòmetres, els elements fotosensibles seran els que manipularan la llum per obtenir els resultats desitjats. El fotògraf o operador de càmera ha de saber determinar les característiques de la llum d'una escena i utilitzar tots els mecanismes per a aprofitar-ne o pal·liar-ne els efectes.

El Diafragma

El diafragma és el dispositiu que regula la quantitat de llum que entra a la càmera. Funciona com l’iris de l’ull humà, obrint-se o tancant-se per permetre que entri més o menys llum. El diafragma està format per un conjunt de fines làmines d'acer muntades en un anell metàl·lic que se solapen, determinant en el seu centre un orifici de diàmetre variable que controla la quantitat de llum que passa a través seu, de la mateixa manera que l’amplada d’un embut determina la velocitat a la qual passa el líquid que es buida.

Numeració "f" i Distància Focal

L'obertura del diafragma té una numeració pròpia, expressada en números “f” utilitzada per a totes les càmeres. Els números "f" són l'expressió matemàtica de la relació entre l'obertura real i la distància focal de l'objectiu. El número f representa la lluminositat màxima d'un objectiu. La distància focal és la distància entre el centre òptic de la lent o conjunt de lents i el pla focal. Per a què una imatge estigui enfocada, el punt focal ha d’estar damunt del pla focal; això s’aconsegueix mitjançant el moviment de les lents variant la distància focal.

Profunditat de Camp

El diafragma determina també la profunditat de camp o zona de nitidesa que s’estén per davant i darrera del subjecte enfocat. Amb petites obertures, les lents proporcionen major profunditat de camp, és a dir, el camp nítid que s’estén a partir de l’objecte enfocat és major.

L'Expressionisme Alemany

Orígens i Evolució

A principis del segle XX una tendència antinaturalista arrenca amb força en el panorama artístic alemany: és l’expressionisme; un moviment que tenint com a precedents a Goya i Munch intenta expressar la seva visió del món a través de la subjectivitat, de la visió única de l’artista. Els colors es tornen violents i les formes es distorsionen en funció dels estats d’ànim.

Característiques

La seva principal característica consisteix en l'intent de representació oposada al naturalisme i l'observació objectiva dels fets i successos externs, fent èmfasi en el que és subjectiu. Per a l'artista expressionista el més important és la seva visió interna, que s'estén a allò que s'intenta representar deformant-ho, intentant trobar la seva essència. Algunes de les seves principals preocupacions es plasmaven en crítiques al materialisme dominant en la societat de l'època, a la vida urbana i en visions apocalíptiques sobre el col·lapse de la civilització, de vegades carregats de contingut polític revolucionari.

Principis Estètics

Més importants que les seves temàtiques per a la identitat del cinema expressionista, són els seus recursos estètics. Un dels més importants és l'ús de la llum i els contrastos de llums i ombres, la il·luminació sobtada d'un objecte o una cara deixant la resta en penombres com a mitjà d'enfocar l'atenció de l'espectador.

La Nouvelle Vague

Orígens i Evolució

La Nouvelle Vague (nova onada) és una etiqueta inventada l'any 1958 per François Giroud, en un article de la revista L'Express, per a descriure un grup de joves cineastes francesos que debuten brillantment, al marge dels corrents tradicionals de la professió. Manquen de qualificació tècnica i són finançats per capital privat. Recorren a intèrpretes de la seva mateixa edat, ja que cap no ha adquirit notorietat. El terme va tenir èxit i va servir ràpidament per descriure un nou estil cinematogràfic, caracteritzat per la seva desimboltura narrativa, pels seus diàlegs provocatius, per cert amoralisme i per "collages" inesperats.

Característiques

Les innovacions tècniques i els baixos costos dels instruments necessaris per a la realització de films van contribuir a l'emergència d'aquest corrent. Gràcies a les càmeres lleugeres de 8mm i 16mm (formats no professionals) i a les noves emulsions més sensibles, va ser possible rodar sense il·luminació artificial, amb la càmera a l'espatlla i en localitzacions naturals. És a dir, sense necessitat de muntar grans escenografies en monumentals estudis cinematogràfics.