Conceptes Clau de Canvi Lingüístic i Dialectologia Catalana

Canvi lingüístic

Conjunt de processos de transformació, pèrdua o innovació d'elements fònics, morfològics o lèxics en una llengua.

Polimorfisme

Coexistència de variants lliures que es reemplacen arbitràriament i mútuament sense regularitat en la distribució. Tipus:

• Polimorfisme de frontera: en àrees de transició o bilingüisme.
• Segons el grau de consciència.
• De realitzacions indiferents: sense justificació aparent.

Canvi fonètic

Modificacions de la realització fonètica d'un mot en l'evolució de la llengua. Tipus:

• Regular: afecta tots els elements que compleixen unes condicions (p. ex., palatalització de la L inicial: luna > lluna, locus > lloc).
• Analògic: còpia d'un fenomen (p. ex., 1a pers. sing. jo dono > jo donc).
• Irregular: no respon a cap regla (p. ex., gasosa > graciosa).

Homonimització semàntica

Encreuament en el significant de dos mots que no afecta el significat.

Homosemització

Encreuament per semblança formal o fònica que provoca canvis en el significat del mot.

Canvi lèxic

Conjunt de processos constants de transformació, pèrdua o innovació de peces lèxiques d'una llengua.

Mots patrimonials

Mots transmesos de generació en generació que han evolucionat segons els canvis de la llengua.

Arcaismes

Mots que desapareixen de l'ús general. Tipus:

• Absoluts: desapareixen en tots els dialectes (p. ex., glavi > espasa).
• Geolectals: es mantenen en alguns dialectes (p. ex., ca en balear).
• Sociolectals: associats a un grup social específic (p. ex., ruralia > pagesia).

Neologismes

Unitats lèxiques noves creades seguint les regles de formació de mots o per manlleu. Poden tenir una vida curta (p. ex., viralitzar, pòdcast).

Hipodiferenciació d'unitats

Existència de dues o més unitats en una llengua que corresponen a una sola unitat en una llengua en contacte, resultant en la reducció a una sola unitat en la llengua afectada (p. ex., caixa / capsa en català vs. caja en castellà).

Hiperdiferenciació d'unitats

Aparició d'una nova unitat per referenciar un concepte que ja en tenia una, creant una duplicitat, sovint per influència d'una altra llengua (p. ex., en valencià col·loquial, coa i rabo per a cua, per influència del castellà rabo).

Dialectologia

Branca de la lingüística que estudia els dialectes.

Dialecte

Varietat geogràfica, històrica o social d’una llengua, associada a la procedència dels parlants. Es considera una varietat lingüística dins d'una de més àmplia (p. ex., tortosí, balear, valencià).

Idiolecte

Sistema lingüístic personal i característic de cada individu.

Variació lingüística

Resultat del canvi lingüístic; coexistència de diferents formes per expressar el mateix.

Dialectes constitutius

Dialectes originals a partir dels quals una llengua es va formar històricament (p. ex., en català: central, rossellonès).

Dialectes consecutius

Dialectes formats posteriorment a la constitució de la llengua, sovint per expansió territorial, colonització o repoblament (p. ex., en català: valencià, balear, alguerès).

Varietat lingüística

Sistema lingüístic que es diferencia d'altres sistemes per algun factor (geogràfic, social, històric) i que es tracta com una entitat diferenciada.

Variant lingüística

Element o forma concreta que realitza una variable lingüística; cadascun dels valors possibles d'una variable (p. ex., les diferents pronunciacions d'un fonema).

Variable lingüística

Element estructural d'un sistema lingüístic que pot manifestar-se mitjançant diferents variants (p. ex., el morfema de la vocal temàtica dels verbs de la 1a conjugació pot tenir diferents realitzacions dialectals).

Relació entre llengua històrica i llengua estàndard

La llengua històrica és el conjunt de varietats lingüístiques naturals (dialectes) relacionades entre si. La llengua estàndard és una varietat codificada, creada a partir de la llengua històrica, amb l'objectiu de servir com a model unitari i formal.

Llengua històrica

Conjunt de totes les varietats (dialectes) naturals d'una llengua, desenvolupades històricament.

Relació entre dialecte i llengua estàndard

Un dialecte és una varietat natural i històrica que forma part de la llengua històrica. La llengua estàndard és una varietat artificial i posterior, codificada per servir de norma comuna, sovint basada en un o més dialectes.

Llengua estàndard

Varietat lingüística codificada (normativitzada ortogràficament, gramaticalment i lèxicament) que s'estableix com a model de referència i vehicle de comunicació formal en societats multidialectals.

Procés d'estandardització

1. Selecció: Tria de la varietat o varietats dialectals base per a l'estàndard (pot ser monodialectal o pluridialectal).
2. Codificació: Establiment de les normes (ortogràfiques, gramaticals, lèxiques, fonològiques) per part d'institucions amb autoritat lingüística.
3. Adequació (o Elaboració): Desenvolupament de la varietat estàndard per fer-la apta per a tots els àmbits d'ús i registres formals d'una societat moderna.
4. Acceptació: Adopció i ús de l'estàndard per part de la comunitat de parlants. Sense acceptació, el procés no té èxit.

Factors d'anivellament

Factors que redueixen la variació dialectal, afavorint la convergència cap a la varietat estàndard (p. ex., escolarització, mitjans de comunicació, prestigi de l'estàndard).

Factors de diferenciació

Factors que mantenen o augmenten les diferències entre dialectes (p. ex., aïllament geogràfic, factors històrics, polítics, dinàmiques internes de la llengua).