Conceptes bàsics de geografia física i humana

La geografia com a disciplina científica

La Geografia, com a disciplina científica, és la ciència de l'espai de la superfície terrestre.

Representació de la Terra

Coordenades geogràfiques

Les coordenades geogràfiques permeten conèixer la situació o posició de punts sobre la superfície d'un mapa o plànol, o sobre la superfície esfèrica de la Terra. La localització de punts sobre una esfera es fa seguint un sistema anomenat de coordenades geogràfiques. La latitud és de Nord o Sud i la longitud és d'Oest o Est.

Escala dels mapes

L'escala indica la relació entre la distància en el mapa i la distància corresponent en el terreny.

Escala numèrica

És una fracció que dóna la relació entre la longitud d'una línia en el mapa i la longitud corresponent en el terreny.

• 1/100.000: 1 cm del mapa equival a 100.000 cm (1 km) en la realitat.
• 1/250.000: 1 cm del mapa equival a 250.000 cm (2,5 km) en la realitat.
• 1/5.000: 1 cm del mapa equival a 5.000 cm (50 m) en la realitat.

Escala gràfica

És el dibuix d'una línia recta graduada que representa les distàncies en el terreny. El seu avantatge principal és que la seva mida canvia proporcionalment quan canvia la mida del paper.

Una de les diferències entre mapa i plànol és, de fet, l'escala que es fa servir en cadascuna d'aquestes representacions.

Classificació de mapes segons l'escala

• Molt petita escala, o escala general: més de 1/1.000.000 (mapes generals)
• Petita escala: entre 1/400.000 i 1/1.000.000 (mapes geogràfics)
• Escala Mitjana: entre 1/25.000 i 1/200.000 (mapes topogràfics)
• Escala gran: entre 1/100 i 1/10.000 (plànols tècnics)

Per tant, a denominador més gran, menor escala.

L'atmosfera

L'atmosfera es divideix en capes, en virtut de la seva composició i característiques:

• Troposfera: capa de contacte amb la superfície pròpiament dita. Té un gruix de només 14 km (variable), però conté el 80% dels gasos atmosfèrics i la quasi totalitat del vapor d'aigua. És la capa en la qual es produeixen els fenòmens meteorològics i en la qual es fa tota l'activitat humana, i en ella, la temperatura descendeix amb l'altitud, uns 0,65 °C cada 100 m d'altura (o sigui, 6,5 °C cada km).
• Estratosfera: Té uns 30 km de gruix i és en ella on es localitza la capa d'ozó, un gas important per a la vida perquè reté les radiacions ultraviolades procedents del Sol.
• Mesosfera: D'uns 40 km de gruix, conté cúmuls de gel i pols. És en aquesta capa on els meteorits que arriben a la Terra es tornen incandescents i formen les estrelles fugaces.
• Ionosfera o Termosfera: Capa d'entre 500 i 1.000 km de gruix en la qual es produeixen les aurores boreals.
• Exosfera.

Clima i temps meteorològic

Definicions de clima i temps

Clima: estat característic de l'atmosfera en un lloc determinat.

Temps (meteorològic): estat físic de l'atmosfera en un moment i en un lloc determinat, és a dir, és l'estat passatger de l'atmosfera.

Elements del clima

• Precipitació: partícules d'aigua líquida o sòlida que cauen a través de l'atmosfera i que eventualment arriben a la superfície terrestre.
• Temperatura: És una condició o característica de la calor que determina quins de dos cossos rep o cedeix calor (la calor sempre passa del cos amb temperatura més alta al cos de més baixa temperatura).
• Pressió atmosfèrica: pressió que exerceix l'atmosfera a conseqüència de l'acció de la gravetat terrestre, que actua sobre la columna d'aire.
• Humitat: Quantitat de vapor d'aigua present en l'aire.

Factors que influeixen en la precipitació

La latitud (la zona equatorial, dins l'anomenada zona de convergència intertropical), la continentalitat (la distribució dels continents i dels oceans sobre l'esfera terrestre trenca en certs casos aquesta disposició latitudinal de les pluges) i el relleu (forma de la superfície).

Tipus de precipitació

• Precipitació convectiva: produïda per convecció (ascens). Es deu a l'escalfament d'una capa d'aire en contacte amb una superfície calenta insolada per la radiació solar, que provoca una dilatació de l'aire i, degut a la pèrdua de densitat, l'ascens del mateix. En altura, l'aire es refreda i, si el vapor d'aigua s'arriba a condensar, es produeix precipitació.
• Precipitació frontal: és deguda al xoc de dues masses d'aire en una zona que rep el nom de front, la qual cosa produeix un ascens d'aire i el seu consegüent refredament, la qual cosa provoca precipitació.
• Precipitacions orogràfiques: són degudes a la presència d'un obstacle muntanyós que, en la cara de barlovent, obliga l'aire a ascendir, la qual cosa provoca el seu refredament i la consegüent condensació del vapor d'aigua en forma de pluja.

Conceptes clau de geografia física i humana

Conceptes climàtics

• Aridesa: Estat en què les pèrdues d'aigua, bé per evaporació, bé per transpiració dels éssers vius, són superiors a les aportacions d'aigua atmosfèrica via precipitació, produint-se un dèficit hídric. El clima mediterrani es caracteritza per la seva aridesa estival, que obliga les plantes a adaptar-se a aquesta manca d'aigua (plantes xeròfiles). Ex: El SE peninsular és l'àrea més àrida de la península Ibèrica.
• Clima de muntanya: Es caracteritza per la disminució de la temperatura a mesura que augmenta l'altitud (0,65 °C cada 100 m), la diferent insolació segons el vessant (solana o obaga) i també de precipitacions segons l'exposició als vents (vessant de barlovent més humida i sotavent més seca). Es pot fer referència a la mitjana de precipitació a diferents serralades de la península, les precipitacions en forma de neu i les neus perpètues, així com l'abundància de gelades. Aquests factors provoquen un esglaonament, diferenciat per vessants, de la vegetació. Ex: Pirineus.
• Clima mediterrani: Clima temperat caracteritzat per l'absència de precipitacions a l'estiu (quan les temperatures són més elevades) produint-se períodes estacionals d'aridesa. És característic de les costes més occidentals de les grans masses continentals entre els 35° i 40° de Lat. N i S, i de la conca específicament Mediterrània. A Espanya domina al territori peninsular, exceptuant la franja cantàbrica i les zones de muntanya, i també és el dominant de les illes Balears. Es subdivideix en litoral i d'influència continental (amb marcada oscil·lació tèrmica). S'ha de fer referència al total de precipitacions diferenciant subtipus, el seu caràcter torrencial, més abundants a la tardor, la insolació elevada i les característiques de les temperatures.
• Clima oceànic: Clima temperat caracteritzat per precipitacions abundants i regulars durant tot l'any, amb màximes a l'hivern i mínimes a l'estiu. Temperatures amb baixa amplitud tèrmica, hiverns no molt freds i estius frescos. En conseqüència els rius seran cabalosos i la vegetació es mantindrà sempre verda. A Espanya domina a tota la franja cantàbrica des de Galícia fins al País Basc, i amb una component de muntanya a la zona pirinenca occidental.
• Clima subtropical: Clima propi de les zones temperades de tendència càlida, veïnes de les regions tropicals. És una zona de contacte entre la circulació temperada de l'Oest i la circulació tropical. Per la seva latitud, té trets de caràcter subtropical com la forta influència dels vents alisis (aporten humitat, mar de núvols), de l'anticicló de les Açores i la poca incidència de la circulació atmosfèrica de l'Oest. Estació fresca i plujosa a l'hivern i estiu no molt càlid i sec. Amplitud tèrmica baixa. Ex: Canàries.
• Clima urbà: Es caracteritza per temperatures més elevades (es parla d'illes de calor) que les del seu entorn immediat. Estan provocades per la contaminació atmosfèrica (trànsit, calefaccions, activitat industrial), i pels materials de construcció, que tenen més capacitat d'absorció de la radiació solar i per tant s'escalfen més, així com pel traçat dels carrers, el drenatge de les aigües de pluja, o la distribució de les zones verdes. Ex: A Madrid la diferència de temperatura entre el centre i la perifèria pot arribar als 9 °C.
• Continentalitat climàtica: Es produeix a les zones que no reben la influència del mar. Es caracteritza per una oscil·lació tèrmica àmplia. La disposició del relleu peninsular tancant i aïllant la Meseta peninsular, provoca que aquesta presenti una important continentalitat climàtica. Les precipitacions presenten un règim moderat. Ex: Conca del Duero. Depressió de l'Ebre.
• Desertització: Procés de transformació d'una regió semiàrida o humida en àrida, els elements climàtics es degraden cap als específics del desert. El territori perd el seu potencial de producció, la vegetació desapareix i també la quantitat total de precipitacions. Es pot produir per una evolució natural deguda a canvis climàtics, per algunes activitats humanes com la desforestació, l'aprofitament agrari i ramader excessiu, o per les característiques pròpies del clima mediterrani (pluges intenses sobre sòls secs i erosionats, forta aridesa estival). Ex: Zones de Castella La Manxa, Granada, depressió de l'Ebre, Almeria.
• Sequera: Volum de pluges molt inferior al normal, d'acord amb la qual cosa les aportacions d'aigua via precipitacions són inferiors a les exigències que té la societat pels seus diferents usos. No s'ha de confondre amb el concepte d'aridesa aplicat al clima poc plujós, on les aportacions d'aigua són inferiors a les pèrdues (evaporació). Ex: Les zones meridionals i els territoris insulars són propenses a patir-ne.

Conceptes d'hidrologia

• Albufera: Llacuna litoral, en contacte més o menys regular amb el mar i separada d'aquesta per un cordó arenós anomenat fletxa o restinga. El seu origen es deu tant a la retenció d'aigües per l'obstrucció de barres de sorra, com per les aportacions conduïdes cap a la mar per rius amb molt cabal. La comunicació amb el mar es produeix a través d'unes interrupcions en la cadena d'arena, que reben el nom de graus. La vegetació predominant són les formacions arbustives i herbàcies que formen les mates.
• Aqüífer: Formació geològica que permet l'emmagatzematge o la circulació d'aigua subterrània en el seu interior, aprofitant la porositat de la roca que l'acull i el gradient hidràulic existent. Els aqüífers són bosses d'aigua subterrània que es formen quan les aigües de precipitació s'infiltren, troben un estrat impermeable i s'acumulen sobre ell. Poden descarregar les seves aigües als rius i torrents, fonts o directament a la mar. A la península els principals es troben a les depressions terciàries (Duero, Tajo, Guadiana), a àrees calcàries, ja que tenen un caràcter permeable. Suposen l'única font d'abastiment per al 30% de la població espanyola. A Espanya, dels 442 aqüífers que existeixen, 51 estan sobreexplotats i 39 salinitzats. A les illes Balears, els aqüífers constitueixen la principal reserva d'aigua. Ex: Sa Marineta de Llubí.
• Conca hidrogràfica: És l'àrea de terreny drenada per un mateix riu o curs d'aigua i la seva xarxa d'afluents. Degut a què integra els recursos hídrics d'una zona i permet relacionar tots els seus components donant unitat al paisatge, se sol emprar com a unitat de superfície en l'ordenació del territori i en els estudis ambientals. Hi ha conques tancades o endorreiques i conques obertes o exorreiques. Les conques es troben separades entre si per divisòries d'aigües, que coincideixen amb les zones de canvi de pendent del terreny.
• Endorreisme: Territoris les aigües dels quals no tenen sortida a la mar. Els corrents d'aigua troben condicions desfavorables (planures, barrera muntanyosa que fa que s'acumulin les aigües en llacs o llacunes d'escàs fons). Ex: Llacunes de Ruidera a Ciudad Real.
• Estiatge: Nivell baix de les aigües d'un riu, disminució del cabal. En els rius de règim nival, el període d'estiatge es correspon amb les èpoques més fredes de l'any en què les baixes temperatures impedeixen el desglaç de les neus; als rius mediterranis, l'estiatge és a l'estiu. Podem distingir entre dos tipus d'estiatge: l'estacional (que es dóna tots els anys) i els que es donen en períodes extremadament secs.
• Exorreisme: Afluència de les aigües d'una regió cap al mar (oposat a endorreisme). Ex: Guadalquivir.
• Recursos hídrics: Fa referència a la quantitat d'aigua disponible d'una zona tant superficial com subterrània. Els recursos hídrics estan organitzats en conques hidrogràfiques que constitueixen una unitat on les aigües superficials (rius, medis palustres i lacustres) i les subterrànies s'interconnecten. Hi ha una desigual distribució dels recursos hídrics (La conca hidrogràfica del nord representa el 40% dels recursos) a l'estat espanyol. S'han regulat els recursos mitjançant l'elaboració del Pla Hidrològic Nacional.
• Revinguda: Fa referència a l'augment del cabal d'un corrent d'aigua degut a fortes precipitacions o degut a la fusió de la neu. Els rius de règim oceànic tenen la revinguda més forta a l'hivern i els mediterranis a la tardor. Si l'augment de les aigües és més fort del que és habitual, o es produeix en una època excepcional, s'anomena crescuda. L'observació d'un riu durant un període de temps llarg mostra que aquestes crescudes es produeixen amb certa periodicitat, i poden provocar danys seriosos a les poblacions riberenques.
• Salinització d'aqüífers: És un procés que consisteix en el fet que l'aigua salada, procedent interiorment del mar, penetra dins l'aqüífer, que conté aigua dolça, i com a conseqüència provoca que aquesta es salinitzi. Això és degut a què a mesura que es va explotant l'aqüífer, el nivell d'aquest va baixant fins a arribar a ser inferior al nivell de la mar, i com a conseqüència la pressió de l'aigua salada és superior a la de l'aigua dolça, i provoca que s'infiltri i es mescli. És una conseqüència de la sobreexplotació d'aquests a les àrees litorals. L'aigua de mar cobreix els espais buits que ha deixat l'aigua dolça subterrània. Ex: Aqüífers de la zona de Campos.
• Torrent: Corrent intermitent i irregular d'aigua, especialment el que es forma sobtadament per una forta ploguda. Propi del clima mediterrani. Se sequen a l'estiu. En alguns casos aquesta absència d'aigua dura alguns anys, cosa que provoca que a vegades s'arribi a edificar-hi, provocant desastres quan es donen pluges intenses. Reben diversos noms: rieres a Catalunya, barrancs a la Comunitat Valenciana, rambles al SW, torrents a les Illes Balears. Ex: Torrent Gros.

La litosfera i les roques

La litosfera o escorça terrestre és la capa superficial del planeta formada per matèria sòlida, dividida en una escorça continental (formada pels continents) i una escorça oceànica (situada sota els oceans).

Tipus de roques

• Roques ígnies: material solidificat a partir de matèria mineral en estat de fusió a causa d'altes temperatures, és a dir, a partir del magma (granit, basalt). Es formen per solidificació d'una massa fosa. Són endògenes (formades a l'interior de la Terra).
• Roques sedimentàries: formades per acumulacions o dipòsits estratificats de minerals derivades de les roques preexistents (arenisca, dolomita, calcàries, carbó). Són exògenes, ja que s'ha format degut a la transformació de material geològic ja existent sobre la superfície, a causa de la meteorització, l'erosió, el transport i la sedimentació. L'argila o els guixos, que són terres de consistència tova, són fàcilment erosionables.
• Roques metamòrfiques: són roques ígnies o sedimentàries que han canviat físicament i químicament quan han estat sotmeses a calor i altes pressions durant algun tipus de moviment orogènic (pissarra, derivada metamòrficament de l'argila; marbre, derivat metamòrfic de la calcària; el gneis o l'esquist). Es formen per transformació de les roques existents. Són endògenes. L'erosió sobre roques de tipus silícies granits, roques metamòrfiques acostuma a ser el resultat de processos com la hidròlisi. Els materials metamòrfics quedaren coberts de dipòsits i ressorgiren degut a l'erosió. L'acció de l'aigua les descompon, donant lloc a formes arrodonides i suaus. En les zones de muntanya amb clima fred, l'acció del gel en les escletxes de les roques les trenca, disgregant els fragments, amb la qual cosa es formen les arestes muntanyoses. Al peu dels vessants s'acumula gran quantitat de fragments que poden arribar a ser de grans dimensions.

Activitat tectònica i Tectònica de Plaques

L'activitat tectònica es refereix a les formes de fracturació i de plegament que es produeixen en la litosfera, incloent-hi l'escorça terrestre.

Basada en la Teoria de la Deriva dels Continents de Wegener, la Teoria de la Tectònica de Plaques demostra que l'escorça terrestre o litosfera està constituïda per plaques rígides que es mouen flotant damunt d'una capa menys densa i plàstica, anomenada astenosfera (fins a uns 300 km de profunditat). Les diferents plaques es mouen individualment i independentment de les plaques que les envolten. Aquests moviments estan provocats per corrents convectius (ascendents) des del mantell cap a la superfície, que provoquen activitat sísmica i volcànica en els límits de les plaques.

Tipus de modelat del relleu

• Modelat glacial: causat per un agent erosiu que és la neu o el gel. Es caracteritza pel desgast dels cims muntanyosos, donant lloc a cims aguts, circs glaciars, valls en forma de U, morrenes i planures glaciars. El modelat glacial respon a circumstàncies climàtiques bastant especials i, fins a cert punt, independents dels materials sobre els que actua. Està provocat per l'acció de les acumulacions perpètues de gel: Durant les glaciacions, grans extensions de la península Ibèrica quedaren afectades per l'acció del gel. Aquesta acció es reflecteix en l'excavació de valls en forma d'U, i en l'aparició de grans quantitats de materials disgregats que foren arrossegats pel gel, mentre que els cims foren transformats en circs. Dins l'Espanya peninsular, actualment queden petits glaciars als Pirineus. A la darrera glaciació Würm l'augment del fred va produir glaciars al Massís Galaic, Serralada Cantàbrica, Pirineus, Sistema Central, Serralada Ibèrica i la Serralada Bètica.
• Modelat fluvial: causat per l'acció de l'aigua, que erosiona, transporta i diposita material relleu avall. Les formes típiques d'un relleu fluvial (forma de V) són els cons de dejecció (acumulació), com també l'erosió al llarg de la línia d'un torrent; també ho són les terrasses, que apareixen per l'alternança d'excavació i deposició de material transportat per l'aigua; i els meandres, que són corbes fetes en el llit fluvial.
• Modelat litoral: És aquell que afecta les costes, i es produeix principalment per efecte i acció continuada de les onades (que provoquen en general un retrocés de la línia de costa). A les costes baixes es produeix un procés de sedimentació i deposició de material, que provoca la formació de platges amb dunes. La combinació de les accions fluvial i marítima afavoreix la proliferació d'entorns de gran originalitat geomorfològica. En són exemples de modelats litorals les albuferes, ries, cales, estuaris o els deltes.
• Modelat eòlic: l'agent principal és el vent, que transporta sediments en suspensió, per exemple els que majoritàriament es donen als deserts i regions de climes àrids, on hi ha una escassa coberta vegetal i per tant una menor protecció contra l'erosió. Quan el material transportat es diposita, ho fa en forma de dunes, i en general el sòl és rocós, és a dir sense vegetació.
• Modelat kàrstic: és el resultat de l'activitat erosiva produïda sobre roques calcàries (per dissolució del material calcític), i dóna lloc a formes de relleu típiques com els canyons, el lapiaz, les coves o les dolines. El modelat kàrstic és típic del paisatge de les regions mediterrànies. El nom carst o karts deriva de la regió de Karst a l'antiga Iugoslàvia, que indica el modelat sobre roques calcàries produït per l'atac químic de l'aigua amb un alt contingut en CO2 sobre els carbonats, que una vegada es converteixen en solubles són transportats per l'aigua, i la calç es dissol en bicarbonats càlcics, creant formes peculiars.

Medi ambient i conservació

• Àrea natural d'especial interès: Protegeix superfícies no molt grans on es fan ecosistemes que per la seva raresa o fragilitat mereixen una valoració especial, o bé pels seus valors estètics i culturals singulars. Algunes d'aquestes àrees han d'equilibrar l'aprofitament del terreny amb la seva conservació. Es permeten diferents graus d'aprofitament econòmic. Ex: Es Trenc- Salobrar de Campos.
• Ecosistema: Sistema format per un conjunt d'éssers vius (comunitat orgànica vegetal i animal) que ocupen una àrea determinada, el propi medi (emergit o aquàtic) i les relacions establertes entre ambdós. Se'l considera com la unitat estructural elemental de la biosfera. L'ecosistema pot rebre impactes com la seva destrucció i fragmentació, el canvi climàtic, la introducció de noves espècies, la sobreexplotació. Ex: Albufera de Muro.
• Delicte ecològic: Acció encaminada a malmetre el medi ambient i susceptible de ser sancionada legal i fiscalment. Fou un terme introduït per la Constitució Espanyola de 1978. El 1983 s'introduí en el Codi Penal un article referent a la contaminació, però no va ser fins al 1995 quan el Codi Penal recollí més mesures contra determinades agressions a la natura. Els delictes ecològics poden ser castigats amb penes de presó, i en són exemples els abocaments no controlats, les excavacions, els renous, etc.
• Depuració d'aigües: Tractament a què hom sotmet les aigües residuals de les poblacions o de les indústries a fi de separar-ne els elements perjudicials o transformar-los de manera que restin inofensius. La depuració pot ser completa i seguida d'una etapa de potabilització si l'aigua depurada ha de ser emprada novament, o bé pot reduir-se a una fase d'eliminació dels elements contaminants, si hom ha de retornar l'aigua al riu o a la mar. Ex: Centrals depuradores d'aigües residuals.
• Desastre natural: Fet perjudicial per al medi natural. És produït per efecte dels riscs naturals (processos mitjançant els quals determinats trets ambientals adopten el caràcter d'amenaces per al benestar o la vida humanes). Alguns estudis situen les inundacions en la capçalera d'aquests riscos, ja que aquestes són les responsables del major nombre de víctimes humanes a Espanya; altres riscos, com les sequeres, ho són pels seus negatius efectes econòmics. També podem trobar riscos d'origen geològic (terratrèmols), climàtic (calabruix, ones de calor, fred, vent, pluges, gelades) i aquells induïts per l'home (desertificació). Per fer front al desastre natural s'ha organitzat Protecció Civil, aquesta té encomanada la coordinació dels recursos humans i tècnics disponibles en els diferents nivells administratius i en la mateixa societat civil. Depèn del Ministeri de l'Interior. Ex: Inundació localitat de Biescas el 1996.
• Espai natural protegit: Són aquells espais que tenen un gran valor i que cal aïllar d'una influència perniciosa a fi de defensar-ne el paisatge o la biodiversitat. Hi ha 21 categories d'espais protegits, que van des del parc nacional a la reserva natural, incloent-hi l'àrea natural d'especial interès i l'enclavament natural. Aquestes zones protegides representen en total el 7% del territori espanyol i es troben distribuïdes en uns 600 espais. Les transferències a les comunitats autònomes de competències han significat un augment important de la superfície protegida. Ex: Parc Nacional de Cabrera.
• Parc natural: Espai natural protegit que consisteix generalment en un territori d'una certa extensió i poc o molt habitat i explotat, que presenta valors naturals de particular interès científic, educatiu i recreatiu (conservació fauna, alzinars, turisme, educació ambiental, millora de la vida local...). La seva declaració correspon a alguna autoritat competent, la qual vetlla per assegurar la permanència d'aquests valors d'una manera compatible amb l'aprofitament ordenat dels recursos del parc, és a dir la coexistència de l'home amb el procés dinàmic de la natura, a través d'un ús equilibrat i sostenible dels recursos. Ex: Llac de Sanabria, Monfragüe (Extremadura), zona volcànica de la Garrotxa, Albufera d'Alcúdia, Illa Dragonera.
• Pluja àcida: Tipus de contaminació atmosfèrica produïda per la presència d'òxid de sofre i òxid de nitrogen que en contacte amb el vapor d'aigua es transformen en àcid sulfúric i àcid nítric. Afecta tant els llocs pròxims als focus emissors com els llunyans, degut als corrents atmosfèrics. Les conseqüències són la destrucció de masses forestals per un procés d'acidificació del sòl, la destrucció de terres de conreu i la destrucció d'edificis (mal de la pedra).
• Reciclatge: Transformar un material per a ser reutilitzat, no necessàriament en la seva forma original. El reciclatge respon a l'encariment o l'escassetat de certes primeres matèries o d'energia, a la necessitat de minimitzar les fonts de pol·lució i a situacions econòmiques determinades. El tractament dels residus només es pot dur a terme si abans es fa una recollida selectiva de la matèria orgànica i dels materials inorgànics. Les tres formes principals de reciclatge són:
  • Reutilització: permet fer un ús del material reutilitzat, com en el cas d'envasos de vidre d'ús repetit.
  • Reciclatge directe: consisteix en una transformació estructural destinada a convertir el vell material en un nou material, destinat al mateix ús que l'original i amb el mateix grau de qualitat. Ex: envasos de vidre fets malbé que, refosos, són destinats a l'elaboració de nous envasos.
  • Reciclatge indirecte: consisteix en l'aprofitament de material ja usat per a produir altres formes de matèria o d'energia. Ex: deixalles orgàniques transformades en adobs.

Demografia i societat

Tipus de piràmides de població

• Expansiva: pròpia dels països del Tercer Món en plena transició demogràfica. Altes taxes de natalitat i de mortalitat al mateix temps, amb un creixement natural alt.
• Regressiva: pròpia dels països desenvolupats que han finalitzat la seva transició demogràfica, i encara estan presents les darreres generacions. La piràmide indica una població envellida, amb baixes taxes de natalitat i de mortalitat, amb un creixement natural reduït.
• Estacionària: Les poblacions joves i adultes són notablement iguals, mentre que les velles són reduïdes. El creixement natural és baix. Són piràmides pròpies de poblacions o països amb taxes altes de natalitat i mortalitat, que encara no han començat la transició demogràfica, o bé països els quals han acabat la seva transició demogràfica i en les quals s'han extingit totes les seves generacions, cosa que encara no ha succeït a cap banda, si bé als països escandinaus les darreres generacions de la transició demogràfica estan a dalt de tot de la piràmide.

• Cens: Document estadístic oficial on es fa el recompte de la població i de les seves circumstàncies laborals, lingüístiques, educatives, etc, en un moment donat. Els realitza l'Institut Nacional d'Estadística (INE) cada 10 anys (els acabats en 1) recollint informació mitjançant un qüestionari censal. Les seves dades no es fan públiques més que de manera global. El primer cens a Espanya es realitzà el 1857 i el darrer l'any 2001.
• Cicle demogràfic antic: Comportament demogràfic propi de les societats preindustrials caracteritzat per elevades taxes de natalitat i elevades taxes de mortalitat, que tenia com a resultat un creixement lent i irregular de la població, degut a les etapes de grans mortalitats catastròfiques. Ex: A Espanya, aquest cicle va perdurar fins a finals del segle XIX.
• Cicle demogràfic modern: És el propi de societats desenvolupades. Presenta un comportament demogràfic caracteritzat per baixes taxes de mortalitat i de natalitat, amb un envelliment de la població i una tendència cap al creixement zero. Ex: A Espanya es produí a partir de 1975.
• Creixement real de la població: Augment o disminució de la població que resulta de la diferència entre natalitat i mortalitat (creixement vegetatiu) més el saldo migratori. La taxa s'expressa en tants per mil. El creixement real pot ser positiu, negatiu o nul.
• Emigració intercontinental: Emigració a altres continents, anomenada també emigració a ultramar. Els motius del desplaçament són de caràcter econòmic o polític. Llatinoamèrica ha estat el principal destí dels corrents emigratoris espanyols des de l'edat moderna fins a la primera meitat del segle XX. A començament d'aquest segle és quan es donen els fluxos més intensos: Argentina, Veneçuela i Cuba eren els destins preferents. Galícia, Astúries i Canàries proporcionaven els corrents migratoris més nombrosos.
• Migració pendular: Moviments de població diaris que es produeixen entre la perifèria de les ciutats, on es troben les àrees residencials i els nuclis o ciutats dormitori, i les zones de treball. També es produeix a nivell provincial i regional, ja que la capital o ciutats més importants de la província atreuen habitants dels nuclis menors per causes laborals. Provoquen una gran concentració de trànsit a les entrades i sortides de la ciutat en les hores punta (inici i final de la jornada laboral). La seva quantificació és difícil però augmenta en relació directa amb el procés d'urbanització i amb la millora dels mitjans de transport i vies de comunicació. És un tipus de migració habitual als països desenvolupats. També hi ha migracions pendulars lligades a l'oci.
• Mortalitat infantil: Relació existent entre el nombre de defuncions de nins de menys d'un any d'edat i el total de nascuts vius en un any. S'expressa en tants per mil. La taxa de mortalitat a Espanya ha passat d'un 180‰ a començament de segle a un 9‰ a l'actualitat. Les causes poden ser la millora de les condicions sanitàries, però també la bona alimentació.
• Moviment migratori de retorn: Nom que rep el flux migratori de retorn cap al país d'origen. A Espanya fou molt important el procedent dels països europeus: Alemanya, Suïssa o França, a partir de la crisi econòmica de 1973. Els antics emigrants es trobaren amb problemes de readaptació (treball, llar, llengua en el cas dels infants...) quan tornaren.
• Padró: Recompte de població que fan els municipis cada 5 anys. La responsabilitat de la seva confecció i manteniment correspon a l'Ajuntament. La seva informació és pública. Els recomptes de població diferencien la població de fet (residents presents i transeünts) i la població de dret (residents presents i absents).
• Població activa: És el conjunt de persones en edat de treballar legalment, de 16 a 65 anys, que subministren mà d'obra per a la producció de béns i serveis. Inclou la població que treballa i la que està cercant feina, ja sigui perquè està en atur o perquè està cercant la primera feina. Dins d'aquest grup es pot distingir entre la població ocupada i la desocupada o aturada. Una de les limitacions que presenta és la difícil classificació d'un segment tan important de la població, com són els estudiants o les mestresses de casa. La població activa es distribueix en tres sectors econòmics: primari, secundari i terciari.
• Població concentrada: Es parla de població concentrada quan els habitants d'un municipi viuen majoritàriament en un nucli urbà, encara que sigui de petites dimensions. És el contrari de l'anomenada població dispersa o disseminada. Els factors que intervenen en la localització i formes de poblament són de caràcter natural, històric i socioeconòmic.
• Població disseminada: Es parla de població dispersa quan els habitants d'un municipi viuen majoritàriament, en general, de pagès, fora d'un nucli urbà, en cases aïllades enmig de les terres dedicades en general al cultius. És el tipus de poblament típic de les zones ramaderes minifundistes del nord d'Espanya, Astúries o Galícia.
• Població ocupada: Població activa que treballa i que realment desenvolupa una funció laboral retribuïda (sou o benefici empresarial) en diners o espècies, és a dir, que no està en atur. També inclou les persones que estan de baixa per malaltia, les que estan de vacances, etc. El seu percentatge varia segons la situació socioeconòmica i política del país en un període determinat. Segons la duració de la jornada es poden classificar en ocupats a temps complet i ocupats a temps parcial. La jornada habitual setmanal no pot ser inferior a 30 hores en el primer cas ni superior a 35 en el segon. Els assalariats es classifiquen en indefinits i temporals.
• Taxa de fecunditat: Relació entre el nombre de naixements durant un any i la quantitat de dones en edat fèrtil (de 15 a 49 anys) de la població objecte d'estudi. Normalment, per tal d'evitar distorsions, es calcula la taxa de fecunditat per edats (nombre de nascuts en un any de mares d'una determinada edat dividit pel total de dones de la mateixa edat). Cal expressar-lo en tants per mil.
• Taxa d'envelliment: (Població de 65 anys i més / Població total) x 100. Quan aquest índex supera el 12% estem davant una població envellida o que tendeix a l'envelliment. L'índex d'envelliment espanyol és del 16% aproximadament.
• Taxa de masculinitat: (Nº de persones de sexe masculí / Nº de persones de sexe femení) x 100. És el nombre de persones de sexe masculí per cada cent de sexe femení. A les Balears, en 1950 la taxa era de 92,33 homes per cada 100 dones.
• Taxa de feminitat: (Nº de persones de sexe femení / Nº de persones de sexe masculí) x 100. És el nombre de persones de sexe femení per cada cent de sexe masculí d'una població. A les Balears l'any 1996 hi havia 100 dones per cada 96,74 homes.

Economia

Sectors econòmics d'activitat

• Primari: agrupa a la població activa dedicada a l'agricultura, la ramaderia, la mineria i la pesca, és a dir, aquelles activitats extractives que no necessiten transformació.
• Secundari: població activa dedicada a la indústria, és a dir a la transformació de la matèria primera obtinguda. S'inclou dins el sector secundari també la construcció, en la qual el producte final és l'habitatge o un equipament.
• Terciari: població activa dedicada a la distribució dels productes transformats o extrets (sectors secundari i primari), o a posar en contacte els béns industrials o els primaris amb els consumidors. S'hi inclou dins el sector serveis la producció de béns intangibles (art, cultura, música, educació). Les ciutats, de fet, estan especialitzades en acollir a població agrupada en aquest tipus de sector.
• Quaternari: població en ràpid creixement agrupada entorn de la investigació a l'administració (llocs de treball en l'oficina o en el laboratori d'investigació).

• Creixement sostenible: Utilització racional dels recursos naturals que permeti satisfer les necessitats de les generacions presents sense comprometre el desenvolupament de les generacions futures. Limitar l'ús abusiu dels recursos naturals (matèries primeres i fonts d'energia). Contemplar aspectes de gestió i conservació de recursos.
• Economia submergida: Conjunt d'activitats de producció i de serveis realitzades fora del sistema de regulació administrativa per defugir el compliment de les obligacions fiscals o laborals i estalviar en els costos indirectes. Es basa en el treball eventual, temporal o permanent. No es contempla en les estadístiques oficials ni fiscals, i com a conseqüència el treballador no té reconegudes les seves prestacions socials. Les empreses que practiquen l'economia submergida produeixen amb menors costos. Possiblement un percentatge d'aturats està ocupat en un lloc de treball de l'economia submergida. Té especial importància a certes activitats com la indústria de la confecció, agricultura, o el mateix servei domèstic.
• Privatització: Procés de venda al sector privat de la propietat o participació que té el sector públic en activitats econòmiques. Amb aquest procés s'intenta millorar l'eficiència de les empreses i aconseguir ingressos, per tal d'intentar resoldre el dèficit públic.
• Sector primari: Activitats (agricultura, ramaderia, pesca, explotació forestal) orientades a l'obtenció de primeres matèries, és a dir activitats no transformadores. Alguns autors hi inclouen les activitats extractives. A partir del segle XIX, amb motiu de la Revolució Industrial, el segment de la població activa que treballa en el sector primari comença a reduir-se en favor del secundari i terciari, sobretot als països d'Europa Occidental i Amèrica del Nord, fins a arribar a la situació actual. Ex: A Espanya, a principis del segle XX ocupava la major part de la població activa, el 63,6% dels actius. Des de llavors s'ha anat reduint.
• Sector secundari: Comprèn les activitats mineres i extractives, la producció d'energia, la indústria i la construcció, és a dir que comprèn activitats destinades a la transformació i la fabricació. Ocupava a un escàs percentatge de la població activa espanyola a principis del segle XX (16%), per motiu de l'insuficient desenvolupament industrial, però l'any 2000 ocupava el 30,77%. Actualment hi ha un procés de terciarització de la indústria (gestió, disseny, investigació, comercialització...).
• Sector terciari: Activitat econòmica no directament productiva en el sentit de crear béns de consum o de producció, sinó de possibilitar o facilitar la satisfacció de les necessitats humanes. També s'anomena sector de serveis i inclou, entre altres, el comerç, el transport, el turisme, la sanitat, l'educació o les finances. Partia de percentatges baixos d'ocupació, però l'any 2000 ja ocupava el 63,13 % de la població activa i és previsible que continuï incrementant-se. Quan una part important de la població activa treballa en el sector terciari és un símptoma d'un alt grau de desenvolupament d'un país i d'un elevat nivell de vida dels seus ciutadans.

Indústria i energia

• Deslocalització industrial: Trasllat de la seu social d'una empresa o d'un centre de producció des d'una localitat a una altra (normalment, a un altre país), en funció del màxim rendiment. Fenomen propi dels països desenvolupats. Causes: incentius fiscals, millores en la distribució, àrees properes a primeres matèries o mercat de consum, mà d'obra intensiva quan la indústria ho requereix, escassa regulació mediambiental, disponibilitat de sòl barat amb normatives urbanístiques molt permissives. També han contribuït a facilitar la deslocalització la progressiva globalització de l'economia mundial, els avanços tecnològics, l'abaratiment del transport a grans distàncies i les noves tècniques de direcció i organització d'empreses. Conseqüències: nova divisió internacional del treball, separació geogràfica entre producció i centres de consum, estalvi en costos, pèrdua de llocs de feina, atur secundari (recol·locació dels treballadors afectats). Els sectors més afectats són l'automobilisme, l'electrònica de consum, la confecció, la fàbrica de joguines, el calçat o la pell. Països de destí: nord d'Àfrica, països de l'Est, Amèrica Llatina, Índia, Pakistan, Turquia i, molt especialment, Xina i sud-est asiàtic. Per frenar la deslocalització, la UE ha dictat resolucions per les que condiciona les ajudes a les empreses amb fons estructurals mitjançant un compromís a llarg termini sobre la feina i el desenvolupament local. Ex: A Espanya han tancat Samsung, Philips (Est Europa i Xina), Gilette, Suzuki, Lear.
• Energies alternatives: Energies de recanvi al petroli. L'augment de preus del cru per part dels països productors el 1973 va provocar una greu crisi econòmica. La necessitat d'alliberar-se de la dependència dels països productors de petroli provocà un canvi en el plantejament de l'economia energètica, la qual cosa va impulsar altres fonts d'energia per poder substituir-lo.
• Indústria madura: Siderúrgia, transformats metàl·lics, construcció naval, tèxtil, confecció i calçat. Totes elles són afectades per la reconversió industrial, i considerades un component essencial del sistema industrial per la importància econòmica i els llocs de treball que genera. Les característiques que presenta són: grans consumidores d'energia, matèries primeres i treball, dependència exterior (energètica, comercial, tecnològica i financera), deficiències estructurals, insuficient modernització tecnològica, elevat endeutament per la baixa autofinanciació, i que sovint és altament contaminant.
• Indústria puntera: Nou sector industrial dins la tercera revolució industrial, que incorpora les anomenades noves altes tecnologies: telemàtica, microelectrònica, aeronàutica, robòtica, biotecnologia, làser, energies renovables. Les característiques són: alta qualitat de les edificacions amb excel·lents comunicacions (telemàtica, xarxa aèria, terrestre), oferta de serveis empresarials, vinculació amb els centres d'investigació universitària, mida reduïda, concentració a determinats espais (els parcs tecnològics). Les indústries d'alta tecnologia amb un component humà altament qualificat apliquen els descobriments científics a la millora de la producció, a l'obtenció de nous productes o a la millora de la gestió. A Espanya, aquests sectors s'han implantat amb retard i es troben en estat incipient degut a una sèrie de dificultats: dependència de l'exterior en investigació i tecnologia, PIMES.
• Parc tecnològic: Són espais industrials de tercera generació creats amb la finalitat d'atreure empreses dotades d'alta tecnologia (microelectrònica, informàtica, telecomunicacions...) per adaptar la indústria a les noves exigències internacionals i realitzar la reestructuració tècnico-científica. Hi ha una important iniciativa oficial (estatal, autonòmica, local), promoguda des de mitjan la dècada del vuitanta pels governs autonòmics. Aquests espais es caracteritzen pels següents trets: reuneixen centres d'investigació i empreses dels sectors més innovadors, baixa densitat edificatòria, elevada qualitat ambiental amb espais verds, centres de servei complementari, bones infraestructures, situats en entorns de les metròpolis i ciutats mitjanes, una fàcil accessibilitat, elevada proporció de tècnics i treballadors qualificats. Ex: Vallès (Barcelona), Tres Cantos (Madrid), ParcBit.
• Reindustrialització: Recomposició del teixit industrial de les zones afectades per la reconversió industrial. L'any 1981 es va iniciar una política que volia disminuir la producció de les zones en crisi, la modernització tecnològica, adaptar les plantilles i reorientar les activitats deficitàries cap a sectors més productius, activitats de futur que diversifiquessin la indústria a les àrees fins llavors molt especialitzades, així com generar llocs de feina i absorbir excedents laborals de la reconversió. Aquest intent es va centrar, sobretot, en la Metal·lúrgia. El 1983 el govern de l'Estat va publicar el Llibre Blanc de la reindustrialització i el juny de 1984 es va aprovar una llei sobre reconversió industrial i reindustrialització. L'objectiu va ser impulsar la industrialització i promoure nous llocs de treball alternatius, la creació de societats de reconversió amb òrgans de gestió, el suport dels organismes públics i la creació del ZUR (Zones d'Urgent Reindustrialització) que servia per a promoure les inversions necessàries per reactivar el teixit industrial i la generació de llocs de feina. Aquestes mesures es van aplicar a Astúries (siderúrgia), Galícia, Cadis (drassanes), Bilbao (siderúrgia, metal·lúrgica pesant) i Barcelona (tèxtil, indústria metal·lúrgica). Aquestes àrees es podien acollir a ajudes previstes per a les ZUR: construir noves fàbriques o traslladar les ja existents, així com subvencions a fons perdut fins al 30% de la inversió inicial, en ajudes per la promoció per a llocs de treball i en desgravacions fiscals.

Comerç i Turisme

• Àrea d'influència (hinterland): Terme que s'empra per definir la superfície o extensió territorial limítrofe d'una ciutat, un centre comercial o un port, dels que en depèn per les seves comunicacions i per l'economia. És un terme alemany. L'hinterland d'un hospital d'una ciutat pot ser distint al del comerç. Per determinats serveis (transport exterior, alguns serveis sanitaris), també per la seva funció administrativa, l'hinterland o àrea d'influència de la ciutat Palma és tota l'illa de Mallorca i, fins i tot, tota la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.
• Balança de pagaments: Registre sistemàtic de totes les transaccions econòmiques efectuades entre un país i la resta del món durant un període de temps determinat. Document en què es recullen totes les operacions econòmiques (importacions, exportacions, transferències de capital -inversions o préstecs-, prestació de serveis, turisme, diners que els emigrants envien a Espanya, etc.) entre un país i un altre o un grup de països. Ex: L'entrada de divises per turisme és un dels principals mecanismes de compensació de la balança de pagaments espanyola, molt desequilibrada pel que fa al comerç.
• Balança comercial: La diferència entre el valor del conjunt de les exportacions i de les importacions (compres o vendes de béns i serveis).
• Balearització: Terme de caràcter pejoratiu, usat per la premsa francesa a finals dels anys 50, per caracteritzar el model turístic de les Balears, basat, a nivell econòmic, en la hipertròfia del subsector turístic amb forta dependència de l'exterior per al control exercit dels tour-operators. A nivell territorial, la densa edificació litoral, amb la degradació paisatgística consegüent, així com de recursos naturals. També produeix una hipertròfia del sector serveis i un desequilibri productiu.
• Cadena hotelera: empresa que controla un grup d'establiments hotelers, dispersos en diferents àmbits territorials, fins i tot a nivell internacional. Moltes cadenes espanyoles s'han estat establint durant els darrers anys a mercats menys explotats, com el Carib o el nord d'Àfrica.
• Estacionalitat turística: Concentració de la majoria de turistes en un període curt els mesos d'estiu, de maig a setembre. Implica una estacionalitat en l'ocupació, en l'ús de les instal·lacions turístiques i un sobredimensionament de les infraestructures de transport i altres serveis, preparades per als moments de màxima afluència de visitants. Ex: L'actual aeroport de Palma, preparat pels màxims de la temporada alta.
• Ocupació extrahotelera: Conjunt de places turístiques que pertanyen a apartaments i no a hotels. Es distingeix entre apartaments i la resta de l'oferta. L'oferta de places d'apartaments s'ha incrementat molt els darrers anys a les illes Balears, si bé no tota l'oferta turística d'apartaments està catalogada com a tal.
• Overbooking: Sobrecontractació. Excés de reserves de places sobre el nombre de disponibles. Estratègia seguida per establiments hotelers o companyies aèries consistent en realitzar més reserves de places de les realment existents per tal d'assegurar-se cobrir tota l'oferta, comptant amb les anul·lacions.
• Producte Interior Brut (PIB): Mesura del valor de mercat dels béns i serveis produïts per una economia nacional en un període de temps determinat, normalment un any. S'obté després de reduir la producció nacional a l'estranger i de sumar la producció estrangera a l'interior. S'exclou d'aquesta mesura el valor dels productes intermitjos emprats en la producció d'altres productes. Representa el resultat final de l'activitat productiva dins d'una economia.
• Renda per capita: Indicador econòmic que expressa la relació per quocient entre la renda nacional i la població. Índex emprat per comparar diverses economies i determinar el nivell de desenvolupament d'una àrea o regió. La renda per capita de les Illes Balears és de les més altes de l'Estat espanyol. L'increment de la renda familiar, en les darreres dècades, ha suposat un augment del poder adquisitiu de la població, ha modificat els hàbits de consum i s'ha donat una major demanda de béns elaborats i de productes de major qualitat.
• Tour operator: Operador turístic, agències majoristes de viatges. Sistema d'organitzar el turisme sobretot l'internacional a càrrec d'agències especialitzades. Faciliten al turista l'estada, les visites i l'organització del viatge. Cobren l'import en els seus respectius llocs d'origen, amb la qual cosa el turista paga en la seva pròpia moneda. Empresa que ven al client, de forma directa o mitjançant intermediari, les places que prèviament ha contractat amb els establiments hotelers. El turisme de les Balears està en bona part en mans de tour operators, que són qui marquen la política de preus amb els problemes que això suposa pels hotelers.
• Transports discrecionals: Transports que no realitzen viatges regulars. Ex: Les companyies d'autocars que transporten turistes, els vols xàrters.
• Transports regulars: Transports col·lectius que realitzen determinats trajectes, de caire fix, amb una periodicitat concreta de manera regular. Ex: Els vols regulars, els autocars de línia.
• Turisme alternatiu: Comprèn diferents pràctiques turístiques aparegudes en els darrers anys, motivades per les noves demandes: turisme d'aventura, agroturisme, turisme esportiu, etc. Permet un millor coneixement de l'entorn i és més respectuós amb el medi. Turisme de major qualitat. També redueix l'estacionalitat turística.
• Turisme de masses: Modalitat turística que comença a desenvolupar-se a mitjan dels anys 50, quan les classes mitjanes, degut a la millora del seu nivell adquisitiu, així com per l'expansió dels mitjans de transport i de l'automòbil, la disminució d'hores de la jornada laboral, l'augment del temps lliure i a la generalització de les vacances pagades, accedeixen a la realització de viatges, majoritàriament organitzats, amb estades en hotels o apartaments.