Concepció sociolingüística i varietats dialectals

Concepció sociolingüística

Lingüística interna: estudi del codi de la llengua. Sociolingüística: estudi de la història de la llengua. Estudia les relacions entre l'estructura lingüística i el medi sociocultural en què funciona. Codi lingüístic: sistema de signes i regles que constitueixen una llengua. Comunitat lingüística: conjunt de persones que fan servir la mateixa llengua en un context. Variació lingüística: quan la llengua és diferent per variables sociolingüístiques. Varietats lingüístiques diatòpiques: varietat lingüística d'un parlant segons la procedència geogràfica. Diafàsica, funcional o registre: varietat segons la situació comunicativa. Diacrònica: forma que adquireix una llengua en un moment de la història. Diastràctica: varietat d'un individu que pertany a un grup social. Sincronia: estudia la llengua en un període de temps. Diacronia: pas del temps de l'evolució de la llengua. Estructuralisme: objectiu de l'estudi de la llengua. Generativisme: objectiu de saber el coneixement que té un parlant de la seva llengua. Estàndard: varietat amb la funció de neutralitzar les varietats lingüístiques. Ideolecte: característica individual de la parla d'una persona. Conseqüències de les llengües en contacte: alternança de codis, canvi de codi, formes d'interferència lingüística, diglòssia, bilingüisme.

Dialecte constitutiu: resultant de l'evolució d'una llengua portada anteriorment en el territori que avui ocupa aquest dialecte.

Dialecte consecutiu: resultant del desplaçament d'una llengua per raons històriques.

Introducció a la sociolingüística

1906 Antonie Meillet assenyala l'estructura social com a responsable de les variacions de qualsevol llengua. Va estudiar el canvi semàntic o canvi de significat de les paraules segons qui usa el vocable i segons el grup social al qual pertany el parlant. La sociolingüística va néixer als anys 60 i el seu creador va ser William Labov. Avantatges: la llengua deixa de considerar-se com a estructura, es demostra la relació entre llengua i societat, facilita l'intercanvi d'experiències i investigacions, facilita la creació de seminaris i fundacions dedicades a la relació entre societat i llengua, i s'han publicat treballs emblemàtics. Fonament bàsic de la sociolingüística: acceptar la variabilitat i estudiar els canvis lingüístics i com són per a la societat. Factors interns: recull tradicions d'altres disciplines com l'escola francesa, l'antropologia, l'estructuralisme i el generativisme. Factors externs: situació política internacional, independència de colonies i creació de mitjans de comunicació. Dialecte: sistema de signes procedent d'una llengua comuna ubicada en una zona, però sense una forta diferenciació respecte a altres variants dialectals procedents del mateix nucli comú. Causes de la variació dialectal: origen dels pobladors, influència d'una altra llengua i fragmentació territorial. Variables socials: sexe, edat, grups professionals i estrat social. Segons López Morales, la comunitat lingüística és al voltant d'una llengua comuna, mentre que la comunitat de parla comparteix normes i actituds en una mateixa comunitat lingüística. Tipus de bilingüisme: individual, social, actiu, passiu, simètric, asimètric, instrumental, integratiu, autòcton propi, autòcton impropri i heterogeni. Normalització: afavorida per factors com l'actitud dels parlants, el suport de les lleis i institucions públiques i el prestigi en l'ús de la llengua minoritzada. Semilingüisme o bilingüisme limitat: casos on l'alumne no aconsegueix un nivell alt en cap llengua. Varietat estàndard: varietat neutra compartida pels parlants en qualsevol situació. Etapes de l'estàndard: triar la varietat amb major referència literària, codificació de l'ortografia, gramàtica i lèxic, expansió i difusió, i manteniment del model amb creació de llibres i diccionaris. Criteris de formació de l'estàndard: monocentrisme unitarista, selecció composicional i policentrisme. Codificació normativa: basada en el dialecte barceloní i acceptada pels valencians en 1932. Estàndard policèntric: Catalunya, Illes Balears i Comunitat Valenciana. Dificultats d'estandardització en la Comunitat Valenciana: diversitat de parlants regionals, castellanització de la llengua, situació de diglòssia i manca de consciència unitària de la llengua. Llengües en contacte: superposició lingüística i interposició lingüística.

Ramón Llull: recomana ensenyar a llegir en vulgar als fills per tal que puguin entendre amb facilitat i després, amb el llibre traduït al llatí, aprenguin la segona llengua. Joan Lluís Vives: escriu tota la seva obra en llatí i proposa l'ús del llatí en l'educació dels infants i en la redacció de les lleis. Luxemburg: condemna el bilingüisme i defensa la conservació de la llengua materna per evitar el fracàs escolar i problemes d'identitat. També planteja retardar el més possible l'aprenentatge de la segona llengua. Siguan i Mackey: parlen d'errors estadístics i metodologies. Vila: interessa que la llengua materna tingui un protagonisme especial a l'escola. Anys 60: es parteix de la idea que les competències lingüístiques s'emmagatzemen per separat a l'hora d'aprendre una llengua. Anys 70: Cummis canvia el pensament i parla d'una competència lingüística única que pot ser gestionada a través de qualsevol llengua. Teoria de Cummins: l'exposició a la llengua L2 afavorirà l'aprenentatge de les dues llengües, però cal determinar quina serà la que predomina socialment. BICS i CALP: dues competències lingüístiques. Efectes negatius del llindar de Cummis: l'alumne no aconsegueix un nivell alt en cap llengua. Efectes neutres: l'alumne només es forma en una de les llengües. Efectes positius: l'alumne té una formació adequada en les dues llengües.