Comunicacions per Cable i Sense Cable: Guia Essencial

Comunicacions per Cable

Els canals de comunicació per cable utilitzen conductors físics per transmetre senyals. Els principals tipus són:

• Cable de coure: La informació viatja mitjançant senyals elèctrics.
  • Parell trenat: Utilitzat en telefonia interna i cables de xarxes locals. A grans distàncies, presenten pèrdues de qualitat de senyal.
  • Coaxial: Segueix el principi de la Gàbia de Faraday, resultant més immune a les interferències externes. Crea un espai que impedeix l'entrada o sortida de qualsevol camp elèctric o electromagnètic, actuant com un blindatge.

Fibra Òptica: Transmissió per Llum

La informació viatja mitjançant impulsos de llum a través d'un filament de vidre (sílice). Els cables de fibra òptica perden intensitat a mesura que la informació avança (pèrdues). La solució són els dispositius amplificadors. Als extrems, disposen de convertidors que transformen el senyal elèctric en òptic i viceversa.

Avantatges de la Fibra Òptica

• Gran capacitat de transmissió de dades (amplada de banda).
• Fiabilitat i seguretat.
• Insensibilitat a les interferències electromagnètiques.
• Elevada velocitat de transferència de la informació.

Centrals Telefòniques i Commutadors

Les centrals telefòniques gestionen automàticament les comunicacions de veu i s'organitzen jeràrquicament.

Els commutadors dirigeixen les trucades de l'emissor al receptor, buscant el camí òptim de central a central.

Els cables d'interconnexió utilitzats són el coaxial de coure i la fibra òptica.

També gestionen el trànsit de dades a través de la mateixa línia de veu mitjançant ADSL.

Comunicacions Sense Cable

Fonaments de les Ones Electromagnètiques

Les comunicacions sense cable es basen en l'ús de les ones electromagnètiques, que es propaguen a través de l'aire i l'espai.

Estan formades per un camp elèctric i un camp magnètic que varien periòdicament en el temps.

Les ones són oscil·lacions i es distingeixen per dos paràmetres clau: l'amplitud i el període (o freqüència).

La informació s'incorpora a l'ona portadora, codificada mitjançant una tècnica de modulació: analògica (AM, FM) o digital.

Un exemple és la TDT: Televisió Digital Terrestre.

Espectre Radioelèctric i Freqüències

L'espectre radioelèctric (RF), o radiofreqüència, és una part de l'espectre electromagnètic que ordena tècnicament i legalment les diferents freqüències per a diversos usos.

Propagació i Antenes

Les ones s'emeten a nivell de superfície terrestre (ona de superfície).

Les antenes són una part fonamental en qualsevol equip de radiocomunicació, ja que d'elles depèn una bona propagació i una bona sensibilitat de recepció.

Tipus d'Antenes

• Direccionals: Parabòlica i TV.
• Omnidireccionals: Telèfons mòbils, walkie-talkies, dispositius Wi-Fi i receptors de ràdio.

La Unió Internacional de Telecomunicacions (ITU) ha establert una ordenació internacional de l'espectre radioelèctric.

Si les ones s'orienten cap a la part alta de l'atmosfera, entre 70 km i 800 km, es troben amb la ionosfera, que actua com a barrera per a les ones de freqüència inferior a 30 MHz i les reflecteix amb el mateix angle d'incidència.