Comunicació i Llenguatge: Trastorns, Estratègies i SAAC

1. La Comunicació Humana

Comunicar-se, així com els sentits, ens permet a tots els animals interactuar amb l’entorn. Vivint en comunitat, la comunicació esdevé una necessitat bàsica. La comunicació humana, concretament, és l’acte de compartir o intercanviar informació (idees, pensaments, desitjos i emocions). La parla és el mecanisme de comunicació més important i específic, i per això, el que utilitzem quotidianament. No obstant això, hi ha persones que no poden parlar o que tenen dificultats, i per això és important valorar la implementació d’un SAAC.

2. El Llenguatge

El llenguatge és el codi simbòlic i estructurat que utilitza una persona per donar significat o intercanviar la informació que vol compartir (comunicar-se).

2.1. Terminologia relacionada

• Llengua: Sistema de signes comú a una mateixa comunitat lingüística.
• Parla: Execució observable i física de la llengua.
• Escriptura: Plasmació gràfica del sistema de signes de la llengua.

2.2. Noam Chomsky: LAD

Noam Chomsky, lingüista, professor i activista americà, deia que el llenguatge és innat i que, per això, els infants tenen capacitats per desenvolupar competències lingüístiques de forma ràpida, uniforme i quasi sense errors. Els coneixements innats formen part d’una Gramàtica Universal i són aquells principis generals comuns a totes les llengües que permeten l’adquisició del llenguatge a través d’un dispositiu anomenat LAD (Language Acquisition Device) per, llavors, poder desenvolupar la llengua pròpia.

2.3. Funcions del llenguatge

El llenguatge, el codi simbòlic que utilitzem per comunicar-nos, té dues funcions bàsiques: la funció comunicativa i la funció simbòlica.

2.3.1. Funció simbòlica o representativa

La funció simbòlica és la capacitat d’usar símbols i de representar informació amb el pensament i la imaginació per després (amb la funció comunicativa) poder elaborar-la i emetre-la en un missatge. Dit amb altres paraules, és la funció que permet a l’ésser humà associar un significant (paraula) amb el significat (definició). Com a TIS podem fer feina amb persones amb alteracions de la parla, del llenguatge, de la comunicació o amb mínimes capacitats simbòliques. En aquests casos, la implantació d’un SAAC, sobretot en edats primerenques, contribueix a l’organització del pensament i a poder comunicar-se amb l’entorn.

2.3.2. Funció comunicativa

La funció comunicativa és la que influeix en l’elaboració i emissió de missatges. Formula un missatge (que ha de tenir intenció comunicativa) i el transmet (amb una llengua compartida) per poder intercanviar informació.

• Llenguatge oral: Emet sons voluntàriament amb els òrgans de fonació.
• Llenguatge escrit: Seqüència de signes plasmada en un suport gràficament.

Subfuncions de la funció comunicativa:

• Funció instrumental, per reclamar als altres.
• Funció reguladora de la conducta entre les persones.
• Funció interaccional, per relacionar-se amb els altres.
• Funció personal, per autoafirmar-se i manifestar preferències i gustos.
• Funció heurística, per demanar.
• Funció imaginativa, per crear o jugar.
• Funció informativa, per explicar als altres.

3. Bases Adquisició Llenguatge

L’adquisició del llenguatge és un procés natural pel qual, des del naixement i gràcies a la interacció amb les persones de l’entorn, s’aprèn a parlar i a entendre amb el codi lingüístic (llengua) de la seva comunitat. L'ésser humà ha desenvolupat unes estructures funcionals que fan possible l'expressió mitjançant el llenguatge oral.

3.1. Bases anatòmiques i funcionals

El llenguatge ha evolucionat gràcies al desenvolupament d’un seguit d’estructures anatòmiques: els sentits, el cervell i l'aparell bucofonador.

3.1.1. Recepció del missatge: sentits (capten informació externa i interna)

1. El missatge viatja en forma de so per l’aire.
2. El missatge és captat per l’oïda.
3. Les vibracions entren per l’oïda externa i xoquen amb el timpà.
4. El timpà vibra i mou la cadena d’ossets de l’oïda mitjana.
5. Les vibracions es transformen en impulsos nerviosos a l’oïda interna.
6. Els impulsos nerviosos viatgen pel nervi auditiu fins al cervell.

3.1.2. Processament de la informació i elaboració de la resposta: cervell (compta amb àrees específiques per rebre informació i elaborar respostes)

7. La informació es descodifica i s’interpreta:
   • Àrea de Wernicke o recepció auditiva: comprensió del llenguatge oral i escrit, permet comprendre.
8. La informació es codifica per elaborar un missatge de resposta:
   • Àrea de Broca o de la parla: producció del llenguatge, permet parlar.

Conceptes fonamentals que incideixen en els processos de comunicació:

• Plasticitat cerebral: Adaptar-se als canvis modificant i reorganitzant funcions (les neurones s’especialitzen i poden exercir noves funcions).
• Dominància hemisfèrica esquerra: Allà on es situa el llenguatge (escorça cerebral formada per dos hemisferis amb activitats específiques diferenciades).

3.1.3. Emissió de la resposta: aparell bucofonador (té una estructura i una coordinació precises que permeten la producció de la veu i l’articulació de la parla)

9. L’emissió de la resposta es duu a terme amb diferents estructures corporals:
   • Aparell respiratori: proporcionar l’aire que llavors origina el so.
   • Cordes vocals (situades a la laringe): produeixen so quan vibren a causa de l’aire que les travessa.
   • Estructures corporals (dents, llavis, paladar, llengua): amb la seva articulació fan que el so adquireixi característiques de la parla.
   • Caixa de ressonància del so (fosses nasals, boca, faringe, entre d’altres).

3.2. Condicions per a l’adquisició del llenguatge

3.2.1. Mecanismes interns

• Nivell òptim d'intel·ligència. Condiciona el ritme d’aprenentatge lingüístic i el procés de simbolització.
• Maduresa fisiològica. És el desenvolupament de tots els sistemes que formen part de l’acte comunicatiu.

3.2.2. Mecanismes externs

• Estimulació adequada. Motivació i actitud comunicativa cap a un infant.
• Processos d’imitació. Escoltar les persones adultes i que aquestes animin els processos comunicatius de l’infant.
• Processos d’interacció. A mesura que s’aprèn a interactuar s’aprèn a parlar.

4. Trastorns del Llenguatge i la Comunicació

Els trastorns del llenguatge i de la comunicació són alteracions causades per una disfunció a nivell de recepció, emissió o comprensió del llenguatge parlat o escrit, que poden comprometre diversos components del llenguatge (fonologia, semàntica, morfosintaxi o pragmàtica).

• Determinar el trastorn: Analitzar les característiques, les causes, les funcions afectades i la incidència sobre la vida de la persona.
• Funcions de la intervenció: Rehabilitar funcions, desenvolupar noves funcions o implantar un SAAC.

La logopèdia és una disciplina que engloba les següents funcions: prevenció, avaluació, diagnòstic i tractament de les patologies del llenguatge. Els seus destinataris són persones amb problemes de:

• Veu
• Adquisició del llenguatge
• Expressió verbal i comprensió
• Pronunciació
• Lectura
• Fluïdesa

I tracta patologies com:

• Sordesa i deficiències auditives
• Discapacitat intel·lectual
• Paràlisi cerebral
• Autisme
• Persones amb problemes comunicatius per altres malalties

4.1. Tipus de trastorns

Funcions afectades:

• Recepció (trastorns sensorials)
• Emissió (trastorns de fonació)
• Processament (trastorns neuronals):
  • Específics del llenguatge
  • Trastorns sistèmics (afecten tot l’organisme)

Moment en què s’ha produït el trastorn:

• Trastorns congènits: des del naixement.
  • Dificultat per configurar la funció comunicativa i esquema mental (detecció i diagnòstic primerencs).
• Trastorns adquirits:
  • Experiència de coneixements previs (faciliten la intervenció).

Causes del trastorn:

• Causes orgàniques: alteracions anatòmiques o fisiològiques per una malaltia, malformació o traumatisme.
• Causes ambientals: derivades de la influència, en el desenvolupament d’una persona, del context familiar, social i cultural.
• Causes psicosomàtiques: problemes psicoemocionals en la infància.

Duració del trastorn:

• Trastorns temporals: el trastorn desapareix amb la lesió o malaltia.
• Trastorns definitius: duren tota la vida (cercar un sistema de comunicació que permeti l’autonomia i les relacions).

Conseqüències del trastorn:

• Dificultat d’aprenentatge:
  • Incapacitat per comunicar-se amb l’entorn, rebre estímuls, adquirir coneixements i créixer a nivell cognitiu (diagnosticar aviat i establir sistemes per desenvolupar les potencialitats).
• Aïllament social:
  • Per l’actitud dels oients (facilitar la comunicació i autonomia).
  • La persona pot tancar-se en si mateixa (augmentar la sensibilització sobre la diversitat i situacions de desavantatge).

4.2. Trastorns en la recepció

Els trastorns en la recepció afecten la funció sensorial, especialment la capacitat d’audició i visió. Per tant, a més d’afectar la comunicació, influirà en altres àrees de la vida quotidiana.

4.2.1. Deficiència visual

La deficiència visual és una alteració que produeix una disminució permanent de la capacitat de visió.

4.2.2. Deficiència auditiva o hipoacúsia

La deficiència auditiva o hipoacúsia és la pèrdua de la capacitat auditiva, que dificulta o impossibilita escoltar amb normalitat. L’audició és la via habitual d’adquisició del llenguatge i, el llenguatge, serveix per aprendre, comunicar-se i estructurar el pensament. Per això, aquesta deficiència té conseqüències que afecten tant l'aspecte sensorial com l'aprenentatge, les relacions socials i la comunicació; unes conseqüències que seran més o menys greus segons el seu moment d’aparició i el grau de pèrdua auditiva.

4.2.3. Sordceguesa

La sordceguesa és una discapacitat auditiva i visual simultània. A més, restringeix la comprensió de la realitat només als altres sentits (tacte) i, per tant, condiciona les interaccions i la capacitat comunicativa. Dos dels factors determinants seran el moment d’aparició i el grau de deficiència:

• Sordceguesa total o congènita: no tenen els mecanismes principals d’aprenentatge.
• Una deficiència congènita i una altra adquirida.
• Sordceguesa postlocutiva: adquirida després de l’adquisició del llenguatge (conserven la llengua oral).

La intervenció s’ha de basar en potenciar les restes visuals i auditives i, per tant, el tacte és el mecanisme principal de comunicació i d’aprenentatge.

4.3. Trastorns en l’emissió

4.3.1. Veu

Els trastorns de la veu afecten la fonació i emissió de paraules.

• Afonia: Pèrdua total de la veu, és a dir, afecta totes les característiques de la veu; per una lesió de les cordes vocals, en un nervi o d’origen psicològic. Normalment, és recuperable.
• Disfonia: Pèrdua parcial de la veu, és a dir, alteracions acústiques.
  • Disfonia orgànica: lesió permanent en els òrgans de la fonació.
  • Disfonia funcional: lesió temporal en els òrgans de la fonació, per un mal ús o un abús vocal.
  • Disfonia psicògena: produïda per un trastorn psicològic.
  • Disfonia audiògena: com a conseqüència d’un dèficit auditiu.

El tractament dels trastorns de la veu es duu a terme a través de la logopèdia i, si es corregeixen els mals hàbits, s’eliminen els factors causants i el tractament és correcte, té un bon pronòstic.

• Prendre consciència del problema i corregir els tons.
• Exercicis de relaxació (diafragma, espatlles, coll, laringe i cara).
• Exercicis de respiració.
• Exercicis musculars (espatlles, coll i cara).
• Impostació vocal: ensenyar a la persona a produir la veu de manera correcta (coordinar respiració i moviments de la boca i el coll).

Per a la prevenció de disfonia s’ha de:

• Evitar agents externs: alcohol, tabac i canvis sobtats de temperatura.
• Eliminar mals hàbits: respirar per la boca, parlar massa alt.
• Mantenir una bona hidratació de les cordes vocals.
• Tenir períodes de descans on no forçar la veu.
• Postura corporal correcta.
• Hàbits saludables.
• Exercicis de relaxació i treballar la respiració.

4.3.2. Fluïdesa

Les alteracions en la fluïdesa produeixen un ritme anormal de la parla.

• Disfèmia (tartamudeig): Alteració del ritme de l’expressió verbal. Cada persona posseeix un patró diferent de la parla i, a vegades, provoca alteracions psicològiques que produeixen por a parlar. Millora (menys tartamudeig):
  • Lectura
  • Quan es parla alhora
  • Cant
  • Alcohol
  • Eufòria
  • Parlar sol en veu alta
  • Enunciar paraules conegudes
  Empitjora (més tartamudeig):
  • Esgotament
  • Situacions importants
  • Parlar per telèfon
  • Dir paraules significatives

4.3.3. Articulació

Les patologies en l’articulació anul·len o dificulten la correcta articulació de la parla.

• Dislàlia: Substituir una lletra per una altra per dificultats per articular un fonema o combinar-los.
• Disàrtria: Alteració del control muscular de la parla (ritme, entonació i expressivitat) a causa d’una lesió del sistema nerviós.
  • Anàrtria: absència total de la parla.
• Dispraxia de la parla: Descontrol en l’articulació de sons per falta de desenvolupament cerebral.
• Rinolàlia: Problemes en el timbre de veu per un desequilibri entre la ressonància nasal i bucal.
• Disglòsia: Dificultat per parlar, per alteracions anatòmiques o fisiològiques (malformacions, lesions, alteracions).

4.4. Trastorns en el processament

Els trastorns en el processament del llenguatge engloben totes aquelles patologies on la comprensió i l’elaboració de la resposta estan afectades i, per això, provoca una incapacitat per comprendre el llenguatge i utilitzar-lo per expressar-se. El seu origen pot localitzar-se a les àrees de Broca o de Wernicke.

4.4.1. Del desenvolupament del llenguatge

• Retràs de la parla: retràs de la parla, dificultats per ordenar i diferenciar sons.
• Retràs del llenguatge: retràs en tots els nivells del llenguatge, afecta l'expressió i la comprensió.
• Disfàsia: trastorn greu del llenguatge des de la infància, en la comprensió, processament i ús.

4.4.2. Adquirits

• Afàsia: pèrdua de la capacitat de la parla per una lesió cerebral.
  • Causes:
    • Accidents cerebrovasculars
    • Traumatismes cranioencefàlics
    • Tumors
    • Infeccions
    • Demències
  • Conseqüències:
    • Capacitat per codificar (Broca) i descodificar (Wernicke) el missatge verbal.
    • Capacitats que incideixen en la formació del llenguatge interior.
    • Funcions associades al pensament i a la intel·ligència.

5. Comunicació amb Persones amb Dificultats del Llenguatge

Les dificultats comunicatives deriven de diversos factors (ambientals o fisiològics) o dels processos que intervenen en la percepció, comprensió i elaboració de missatges. La pèrdua o absència de la capacitat comunicativa suposa un deteriorament de la interacció social i, en conseqüència, de la qualitat de vida. Per això, tot i que les ajudes varien en funció de cada persona, hi ha un seguit d'estratègies comunicatives que permeten facilitar i millorar la comunicació; és a dir, pretenen maximitzar el potencial comunicatiu per poder comunicar-se amb eficàcia.

6. Estratègies Comunicatives Convencionals

Per millorar la comunicació s’han de fomentar les competències del llenguatge, aprofitant les habilitats comunicatives convencionals però adaptant-les a les particularitats i necessitats específiques de cadascú.

• Elaborar missatges verbals ben estructurats i comprensibles.
• Aprofitar els elements de la comunicació no verbal.
• Utilitzar habilitats conversacionals per començar, mantenir i acabar una conversa.
• Posar en pràctica l’escolta activa i l’empatia per facilitar la comprensió i la interacció amb la persona usuària.

6.1. Llenguatge verbal

El llenguatge verbal, si hi ha habilitats d’expressió i comprensió, és el medi més habitual i eficaç de comunicació. Cal adaptar el missatge i les estratègies a les condicions de la persona, tenint en compte si té un trastorn d’emissió, recepció o processament del llenguatge.

• Missatge estructurat: pensar-lo, ordenar-lo i pautar-lo.
• Missatge senzill: frases breus i clares que facilitin la descodificació.
• Adaptar-se a la capacitat de l’interlocutor: vocabulari i estructures assequibles al nivell de comprensió sense caure en l’infantilisme.

6.2. Llenguatge no verbal

El llenguatge no verbal serà fonamental en la comunicació amb persones amb limitacions del llenguatge, per compensar dificultats verbals o per substituir la parla. Per això, l’expressió no verbal s’ha de seleccionar i modular:

• Emissió de missatges: fluïdesa, volum adaptat, to càlid i velocitat adequada.
• Expressió facial de complicitat: mirar als ulls i donar matisos emocionals.
• Gesticulació: moviments reconeguts fàcilment que acompanyen la idea.
• Distància adequada: propera per poder accedir a la informació, però sense ser una intromissió dins l’espai personal.

6.3. Habilitats conversacionals

Les habilitats conversacionals permeten utilitzar estratègies comunicatives per regular la comunicació:

• Mostrar predisposició i afavorir la comunicació.
• Comunicar-se és interactuar, no parlar: s’ha de cercar la participació.
• No anticipar-se: paciència i adaptació al ritme.
• Usar els recursos de la comunicació no verbal.

6.3.1. Escolta activa i empatia

La dificultat per expressar necessitats genera grans dificultats i provoca aïllament, desinterès i desmotivació. Per això, hi ha dues habilitats que poden servir per establir vincles de confiança que facilitin això mateix:

• Escolta activa: Comprendre allò que la persona vol comunicar.
• Empatia: Reconèixer, comprendre i apreciar els sentiments dels altres i posar-nos en el seu lloc.

7. Estratègies Comunicatives Específiques

Cada tipus de discapacitat és única i requereix recursos i processos d’intervenció específics. No obstant això, hi ha un seguit d’estratègies o pautes que faciliten la comunicació de manera general. Com a professionals, és molt important que ajudem la família a seguir certes pautes per comunicar-se amb el familiar afectat. A més, en entorns institucionalitzats, és important adoptar estratègies de reestructuració ambiental per enriquir els aspectes comunicatius de l’entorn.

7.1. Discapacitat auditiva

La pèrdua auditiva (lleu, moderada, severa o profunda) es mesura amb una audiometria, la qual diagnostica la discapacitat auditiva. Avisar a la persona amb gestos o senyals perquè presti atenció.

• Assegurar-se que pot veure la nostra vocalització i expressions facials (a prop, davant i a la mateixa altura).
• Parlar de manera natural i fluida, lent, articulant i amb volum alt (no cridar).
• Utilitzar recursos gestuals en sintonia amb la vocalització (no exagerar).
• Llenguatge directe, clar i precís, amb frases completes, correctes i d’ordre lògic, però curtes (evitar el llenguatge telegràfic).
• Assegurar-se que la persona entén el missatge (preguntes concretes).

7.2. Discapacitat visual

El grau de visió de les persones amb discapacitat visual es determina en funció de dos paràmetres: l'agudesa visual (distingir formes a certa distància) i el camp visual (angle que els ulls veuen).

• Cridar a la persona pel seu nom i identificar-nos amb el nostre (informar de la manera en què saludarem).
• Col·locar-se davant i parlar amb volum normal.
• Llenguatge verbal de vocabulari precís i ben construït, per descriure amb precisió (no saturar amb excés d’informació).
• Evitar obvietats.
• Prescindir de gestos.
• Evitar senyalitzacions i usar, en el seu lloc, expressions orientatives.
• Informar si abandonem el lloc o si tornem.

7.3. Sordceguesa

• Tocar el braç de la persona per fer-li saber que hi som.
• Identificar-se amb l’alfabet dactilològic a la seva mà.
• Si utilitza audiòfon, verificar que sap que hi som, parlar directament i vocalitzar.
• Si conserva restes visuals, estar davant perquè ens vegi millor.
• Utilitzar el sistema de comunicació més adaptat a les seves necessitats.
• Si abandonem el lloc, deixar-la en un lloc sense risc i en què estigui familiaritzada.

7.4. Dificultats de la parla

• Situar-se davant per observar millor la boca i l’expressió.
• No interrompre (no completar paraules o frases) i adaptar-se al seu ritme.
• Mantenir la mirada i escoltar activament (donar senyals de comprensió).
• Parlar amb normalitat (ni més lent ni més fort).
• Situar-se a la mateixa altura.
• No dirigir-nos al seu acompanyant.

7.5. Discapacitat intel·lectual

• Interactuar en entorns que conegui per evitar distraccions.
• Adaptar-nos a la seva comprensió, utilitzar un llenguatge senzill, una estructura simple i un vocabulari bàsic.
• Missatge i instruccions clars amb suports addicionals (si escau).
• Donar temps, ser pacient i mostrar suport.
• Llenguatge no verbal precís per evitar confusió o interpretacions errònies.
• Assegurar-se de la comprensió del missatge i verificar la seva interpretació.
• Reforçar èxits comunicatius, reduir l’ansietat i motivar a la col·laboració.

7.6. Deteriorament cognitiu

El deteriorament cognitiu és una pèrdua progressiva de les funcions cognitives i, per tant, el llenguatge s’anirà complicant a mesura que la malaltia evolucioni. Per això, l’objectiu és mantenir la funció comunicativa en el màxim grau possible, tant pel que fa a l’expressió com a la comprensió.

7.6.1. Estratègies per facilitar l’expressió

• Contacte visual: mirar als ulls i mostrar que escoltem.
• Interpretar emocions a través del seu to de veu.
• Escoltar activament i amb empatia, mostrant interès.
• Si no entenem a la persona, animar que ho expliqui amb gestos.
• Aguditzar la comunicació no verbal: reforçar la comunicació verbal o comunicar-nos quan no s’entenguin les paraules.

7.6.2. Estratègies de comprensió

• Començar identificant-nos i dirigir-nos a la persona amb el seu nom, per orientar-la i fer que ens presti atenció.
• Parlar lent, fluix, clar, de manera amable i amb paciència.
• Paraules i oracions curtes, simples i conegudes.
• Explicar instruccions de manera senzilla, amb passos clars i simples, repetint quan sigui necessari i evitant ordres directes.
• Reforçar el llenguatge gestual amb mímica i matisant els tons de veu.
• Acompanyar les preguntes o missatges amb dibuixos i senyalitzacions.

7.7. Afàsia

• Parlar lent i no donar massa informació de cop.
• To normal (no cridar ni parlar com si fossin nens).
• Deixar que es comuniquin (no parlar en el seu lloc) tot i que no ho facin bé.
• No interrompre ni ser exigents quan s’equivoquin amb la pronunciació.
• Intentar que utilitzi un llenguatge bàsic amb paraules senzilles o signes o senyals (si allò que diu és intel·ligible).
• Ajudar en la rehabilitació (animar a parlar, repetir vocals, comptar de l’1 al 10) i progressar (exercicis d’escriure, nomenar objectes, llegir i comentar).

8. SAAC

Quan la competència lingüística (capacitat per parlar) està molt deteriorada, es pot habilitar un SAAC, o per complementar la capacitat comunicativa o per substituir-la. Un Sistema Alternatiu o Augmentatiu de Comunicació (SAAC) és un conjunt estructurat de codis i estratègies que s’implementen per facilitar la comunicació a persones amb dificultats per usar el llenguatge parlat.

• Sistemes Augmentatius: Complementar, millorar i augmentar la comunicació.
• Sistemes Alternatius: Casos greus on no hi ha expressió verbal que es pugui aprofitar (no hi ha parla, és incomprensible i no pot aprofitar altres recursos).

L’objectiu és aconseguir una comunicació que permeti expressar necessitats, pensaments, opinions i emocions, a fi de tenir una major integració social i permetre el desenvolupament personal. Hi ha trets que caracteritzen la implementació:

● Orientats a instaurar o rehabilitar la capacitat comunicativa. ● Formats per signes expressats amb canals no vocals (gestos, signes, grafies). ● La implementació es planifica de manera individualitzada, per respondre a les necessitats i potencialitats de cada persona. ● No s’aprenen de manera espontània, necessiten instruccions i aprenentatge. ● Alguns sistemes necessiten un suport físic 4.1. Eixos de classificació 4.1.1. Segons la finalitat ● Alternatius: forma de comunicació usada en el cara a cara que és diferent a la parla i que pretén substituir les seves funcions perquè no s’ha adquirit, s’ha perdut o s'estan rehabilitant. ● Augmentatius: incrementar, augmentar o complementar la capacitat comunicativa existent sense substituir les habilitats comunicatives de la persona, simplement, reforçar-les per millorar l’eficàcia. 4.1.2. Segons si es requereixen o no recursos externs ● Amb ajuda: suport físic ○ Accessibles (no requereixen destreses motrius especials). ○ Personalitzats (la capacitat comunicativa depèn de la persona). ○ Lents (impedeixen la eficàcia i immediatesa comunicativa). ○ Permeten la comprensió de la persona usuària. ● Sense ajuda: recepció, emissió i comprensió missatges amb el seu cos, sense suport físic. ○ Poc accessibles (destreses motrius especials i aprenentatge es difícil). ○ S’ha de conèixer el codi de comunicació. ○ Fluids (rapidesa i eficàcia comunicativa). ○ Permeten el desenvolupament comunicatiu i lingüístic 4.1.3. Segons la dependència d’una altra persona ● Comunicació depenent: una altra persona interpreta o construeix el missatge. ● Comunicació independent: la persona formula allò que vol comunicar. 4.2. Col·lectius Els SAAC suposen un avenç en la rehabilitació del llenguatge, tant pels objectius com per la metodologia d'implementació. Per aplicar-los és necessari adaptar-los a les necessitats específiques de cada persona i del seu entorn i, per això, hi ha una classificació de referència: deficiències auditives, deficiències visuals i dificultats en les àrees motrius, cognitives o del llenguatge.

1. SAAC SENSE AJUDA Els SAAC sense ajuda permeten comunicar-se sense necessitat de cap suport físic o material, apart del propi cos. La parla és el sistema més utilitzat per comunicar-nos però, s’ha d’acompanyar de certs elements per facilitar la comprensió que també són SAAC sense ajuda. ● Moviment de les mans, braços i altres parts. ● Gestos d’ús comú: señalar, asentir o negar, saludar, aplaudir, etc. ● Expressivitat facial. ● Vocalització mirant a la persona. Els SAAC sense ajuda estan destinats a persones amb discapacitat auditiva i són útils per donar suport la intervenció amb persones amb trastorns generalitzats del desenvolupament o amb altres problemes del llenguatge. ● Mètodes gestuals: a través de signes. ● Mètodes oralistes: prioritzen el component comunicatiu i intenten cercar la major competència possible en el llenguatge oral. ● Persones amb sordceguesa: adaptacions oportunes. 1.1. Condicions per a l’elecció Les diferents modalitats de comunicació depenen de molts factors: edat de l’aparició del dèficit, gravetat, capacitats comunicatives i entorn familiar i educatiu. Per tot això, són importants l’atenció primerenca i els recursos: 1.1.1. Finalitat ● Com element comunicatiu: fer possible la comunicació de manera alternativa a la parla i paliar les limitacions comunicatives de la pèrdua auditivan (això afavoreix el desenvolupament i la integració social). Com a element del desenvolupament intel·lectual: l’audició es la via habitual per a l’adquisició del llenguatge i, el llenguatge, és fonamental per organitzar el pensament (per això, els SAAC, són determinants). 1.1.2. Factors per a la selecció Per a la selecció i l’aplicació d’un SAAC sense ajuda s’ha de tenir en compte el moment d’aparició del trastorn, el grau de resta sensorial y si hi ha o no: un trastorn generalitzat del desenvolupament o una malaltia degenerativa asociada. Hi ha situacions que determinen els objectius de la intervenció i la selecció d’un SAAC, ja que la selecció depèn de les necessitats concretes de la persona: ● Si ha assolit un nivell simbòlic: aprendre a utilitzar un o diversos SAAC per ampliar els seus recursos comunicatius. ● Si no ha assolit un nivell simbòlic: crear (a través dels altres sentits) un sistema comunicatiu que faciliti l'organització del pensament i la representació de la realitat, ademés de propiciar la comunicació.