Comunicació, Llenguatge i Sociolingüística: El Cas de les Llengües d'Espanya

1. Comunicació i Llenguatge

La comunicació és la transmissió de la informació d’un emissor a un receptor a través d’un canal i mitjançant signes codificats. L’entorn que dificulta aquest procés és el soroll.

El Signe Lingüístic

El signe és la unitat mínima de comunicació i té dues funcions:

• Ser el vehicle de comunicació.
• Substituir una altra cosa.

El llenguatge humà és un sistema de comunicació fonamental per a la cultura.

Ens permet representar la realitat a través de signes.

El Signe Lingüístic: Significant i Significat

El signe lingüístic és la unitat mínima del llenguatge. Es compon d’un significant (paraules, lletres,...) i d’un significat (concepte).

Funcions del Llenguatge

1. Funció referencial: Informar sobre la realitat.
2. Funció emotiva: Expressar sentiments.
3. Funció conativa: Atreure l'atenció.
4. Funció fàtica: Mantenir la conversa.
5. Funció poètica/lúdica: Valor estètic.
6. Funció metalingüística: Parla sobre el llenguatge.

Doble Articulació del Llenguatge

El llenguatge s’articula en dos nivells:

• Monemes: Unitat mínima amb significat (Ex: Gat-et).
• Fonemes: Unitat mínima de so que altera el significat (Ex: M-are, P-are).

2. Llengua i Societat

La llengua és un conjunt de signes que comparteixen els parlants d’una comunitat. No només serveix per a comunicar-se, sinó que també defineix la personalitat i identitat d’un individu.

Bilingüisme

• Individual: Domini de dues llengües per una sola persona.
• Social: Coexistència de dues llengües en una mateixa societat i temps (Ex: A Catalunya amb el castellà i el català).

Dins del bilingüisme social hi ha dos grups:

• Bilingüisme integrador: On les dues llengües es parlen per igual.
• Diglòssia: On una llengua té domini sobre les altres, com és el cas de Catalunya. (Amb el pas del temps, el català es va perdent i predomina més el castellà).

Substitució Lingüística

Ocorre quan una llengua minoritària és substituïda per una llengua dominant.

1. Fase 1: Una mateixa llengua compleix totes les funcions a un territori.
2. Fase 2: Un nombre creixent de parlants comença a ser bilingüe i la segona llengua comença a dominar àmbits públics. La primera llengua, a poc a poc, es va quedant en l'àmbit privat.

Raons de la Substitució

• Polítiques i culturals: Prohibició legal, prestigi cultural i econòmic.
• Demogràfiques: L'arribada de la segona llengua fa que molts parlants de la primera comencin a parlar la segona, i amb el pas del temps la primera s'anirà perdent.

3. Fase 3: La transmissió de la primera llengua s’interromp, fins i tot en l’àmbit familiar, i es trenca la transmissió.

Normalització Lingüística

Per a frenar la substitució d’una llengua minoritària es prenen accions de caràcter polític i social. Busca protegir i fomentar la llengua.

• Normalització i estandardització: Que la llengua torni a ser útil.
• Recuperació d’àmbits d’ús.
• Recuperació de prestigi.

Normalitzar una llengua és tornar a fer-la útil.

3. Les Llengües d’Espanya

Una Realitat Plurilingüe

Espanya és un país amb diverses llengües pròpies reconegudes a la Constitució. Fet relativament recent en la història d’Espanya. El castellà es va imposar sobre altres llengües que van patir persecucions. Però després del 1978 es van impulsar processos de normalització lingüística per a llengües com el català, el gallec o l'èuscar.

Llengües Cooficials

A més del castellà, existeixen quatre llengües cooficials en sis comunitats autònomes:

• Català: Catalunya, País Valencià i Illes Balears.
• Gallec: Galícia.
• Èuscar (Euskera): País Basc i Navarra.
• Aranès: Catalunya (Vall d'Aran).

La Llengua Gallega

És la tercera més parlada a Espanya, amb gairebé quatre milions de parlants. A més, a Galícia també es parla en zones limítrofes. Filològicament, comparteix orígens amb el portuguès (galaicoportuguès). Però la separació política ha portat a divergències. La RAG (Real Academia Galega) promou una ortografia pròpia, mentre que els reintegracionistes volen la seva integració amb el portuguès. El gallec és fort a zones rurals, però en ciutats de vegades es considera com a segona llengua. La seva literatura és similar a la catalana: va tenir una esplendor medieval i un ressorgiment al segle XIX.

L’Èuscar (Euskera)

L’origen de l'èuscar és un enigma. Se sap que és preromà i que antigament es parlava a zones de la península Ibèrica i al sud de França. La pressió de llengües com el castellà i el francès han reduït els seus parlants a uns 750.000, al País Basc i Navarra.

La institució Euskaltzaindia estableix la llengua estàndard (Euskara Batua) que s’ensenya a les escoles, administracions i mitjans de comunicació. L’èuscar oral i familiar està molt dialectalitzat. Ha experimentat un creixement gràcies a la normalització. El text en èuscar més antic és la Mà d’Irulegi.

Minoritària vs. Minoritzada

• Minoritària: Compta amb un nombre reduït de parlants per si mateixa.
• Minoritzada: Perd parlants per la pressió d’una altra llengua (Substitució lingüística).

Les Llengües del Món i d’Europa

Existeixen unes 6.000 llengües vives al món, però només 200 són parlades per més de 10.000 persones. La meitat de les llengües del món estaran en perill d'extinció en els pròxims 50 anys. Europa té al voltant de 70 llengües diferents. Les llengües s’agrupen per origen i família.

Es presenten exemples de llengües romàniques, germàniques, eslaves, cèltiques, bàltiques i altres de filiació discutible. La llengua catalana, amb 7,5 milions de parlants, té la 17a posició a Europa.

La vitalitat de les llengües europees depèn de factors demogràfics, polítics i socioeconòmics. L'Estat juga un paper important en la protecció i promoció de les llengües. Les minoritàries enfronten un risc d’extinció degut a la pressió de llengües majoritàries i la falta de reconeixement oficial.

Del Llatí a les Llengües Romàniques

El català, com altres llengües romàniques, prové del llatí. L'Imperi Romà, a través de la seva expansió, va portar el llatí a diverses regions. Això va implicar l’adopció del llatí, que va influir en les llengües, la cultura i la vida diària. La caiguda de l’Imperi Romà va provocar la fragmentació del llatí vulgar, donant origen a les llengües romàniques.

Els primers textos en una llengua romànica són els Juraments d'Estrasburg (842) en francès antic. El llatí es dividia en:

• Llatí clàssic: Usat pels escriptors, amb regles gramaticals estrictes.
• Llatí vulgar: Llengua parlada per la població, que presentava variacions.

Aquestes diferències del llatí vulgar són la base de les llengües romàniques.

La Família Lingüística Romànica

Les llengües romàniques es divideixen en dos grups: Oriental i Occidental. Actualment sumen 1.010 milions de parlants de llengües romàniques.

El Català i l’Occità

L'occità és la llengua romànica més similar al català, degut al seu origen i relació històrica. Durant l’edat mitjana, era comú anomenar-lo “llemosí”, un dialecte occità. Els segles XII i XIII va ser l'època daurada de la cultura occitana, amb la poesia trobadoresca com a gran manifestació literària europea. Però la invasió francesa va provocar la substitució de l’occità. Actualment queden uns 500.000 parlants d’occità distribuïts en gascó, provençal, llemosí i llenguadocià. L'aranès, parlat a la Vall d'Aran (Catalunya), és un subdialecte del gascó i és cooficial allà.

Regles d'Accentació Gràfica

Accents Oberts i Tancats

• Obert: Sona obert (à, è, ò).
• Tancat: Sona tancat (é, í, ó, ú).