Comunicació Eficaç: Teoria i Pràctica per a l'Èxit

Comunicació

Qualsevol conducta en una situació d’interacció té un valor de missatge, és a dir, de comunicació. Per tant, es dedueix que per molt que hom ho provi, no pot deixar de comunicar. Cantero (2004).

Comunicar-se no és només transmetre informació. La comunicació humana consisteix, més que a transmetre, a contactar, és a dir, a establir i mantenir una relació valuosa en si mateixa. Comunicar-se és, per sobre de tot, relacionar-se. Cantero (2004)

Comunicació humana: La pragmàtica estudia els principis que regulen l’ús del llenguatge en la comunicació.

Austin (1962)

• Acte locutiu: el que es realitza pel simple fet de dir una cosa.
• Acte il·locutiu: el que es realitza en dir alguna cosa.
• Acte perlocutiu: el que es realitza per haver dit alguna cosa.

Diferències entre llengua oral i llengua escrita

La llengua oral és un procés d’interacció (comunicació = acció). És objectiu (establir contacte de forma afectiva). Importància del codi no verbal. Negociació, contextualització, canal auditiu, espontani, immediat. Les característiques textuals són: entonació marcada, variants dialectals, sintaxi més simple, menor organització, repeticions.

La llengua escrita és unidireccional, no hi ha una interacció/negociació, no hi ha codi no verbal, descontextualitzat, intel·lectualitzat, objectiu. Característiques textuals són: puntuació, correcció lingüística, no variants dialectals, sintaxi més elaborada, referències, anàfora.

El codi oral no és el mateix que el codi escrit.

• Per tant, la correcció oral no ha de compartir els mateixos principis de la correcció escrita. Les frases agramaticals o incompletes i el lèxic poc apropiat, per exemple, són característiques de la llengua oral que NO poden ser considerades com a errors.
• Sí és exigible en la correcció de l’oral, en canvi, l’adequació al context, la selecció adequada del registre, la capacitat de negociació i cooperació, etc.

Varietats lingüístiques

Diversitat lingüística segons els usos (situació de comunicació que es basa amb els registres (varietats funcionals) i varietat estàndard. Els usuaris tenen una varietat lingüística: idiolecte (varietat individual) i dialectes (varietats dialectals), és a dir, segons el lloc geogràfic, social i històric o generacional.

Competència comunicativa

Chomsky (1965): competència lingüística (coneixements de la gramàtica) i actuació lingüística (ús de la llengua en situació). La unió d’aquests dos és el que anomenem competència comunicativa (coneixements + habilitats) Hymes (1971).

Canale (1983): competència comunicativa: gramatical, sociolingüística, discursiva, estratègica.

Procés d’adquisició/aprenentatge de llengües

Competència comunicativa = enfocaments comunicatius.

Ensenyament/aprenentatge de la llengua: entorn lingüístic, estadis d’interllengua, recreació de situacions reals de comunicació com per exemple exercicis en buit d’informació o treballar en parelles o grups. Ús de la llengua real i contextualitzada com poden ser textos autèntics i complets i varietats i registres. Per últim, atenció a les 4 habilitats comunicatives.

A l’escola, context d’instrucció formal i context d’adquisició real (parlants i lectors competents i autònoms).