La Comunicació Científica: Història, Funció i Terminologia
Enviado por Chuletator online y clasificado en Francés
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,45 KB
La Comunicació Científica: Fonaments i Importància
La comunicació científica és una part fonamental de la tasca del científic. Al capdavall, el científic pretén persuadir i convèncer mitjançant un llenguatge apropiat, però contextos diversos demanen llenguatges diversos.
Per què és essencial la comunicació?
No és possible investigar i comunicar resultats sense els termes adequats (fenòmens, substàncies, organismes, objectes...).
El llenguatge científic: una terminologia
El llenguatge científic és, sobretot, un conjunt de termes: una terminologia. Diferents àmbits de la ciència requereixen terminologies diferenciades; naturalment, hi ha àrees d'intersecció.
Registres i formes de comunicació
La comunicació es pot donar de manera formal (publicacions) o informal (converses amb amics).
- Registres orals: Ensenyament, reunions, àmbits laborals.
- Registres escrits: Publicacions, documents clínics, pàgines web.
També s'utilitzen sistemes de recuperació de la informació (SRI).
Funcions de la comunicació científica
La comunicació científica es basa bàsicament en:
- Definir conceptes i classificar elements.
- Establir relacions genèrico-específiques.
- Comparar i imaginar símils.
- Relacionar causes i efectes.
- Plantejar hipòtesis, suposicions i prediccions.
- Relatar observacions i experiments.
- Exposar raonaments inductius i deductius.
- Visualitzar mitjançant gràfics, diagrames, etc.
- Quantificar mitjançant unitats de mesura.
Història i Evolució del Llenguatge Científic
Els orígens del llenguatge científic es remunten a la Grècia clàssica, essent hereu d’un llegat de 2.500 anys de tradició.
L'herència grega i romana
La llengua grega rep influències dels sabers fenicis, babilònics i egipcis. Posseeix una gran plasticitat per poder definir el nou i s’expandeix gràcies a l’Imperi Romà.
En la Roma imperial es van romanitzar els científics grecs i es va establir un bilingüisme grec-llatí, cadascun per a diferents àmbits (el grec per a la filosofia i la ciència).
El paper de l'àrab i la divisió de l'Imperi
L’Imperi Romà es divideix en dos: Orient (grec) i Occident (llatí i islàmic).
Els textos grecs van ser traduïts a l’àrab passant a través del siríac, el sànscrit i el persa. Es va donar el cultiu de moltíssimes disciplines com les matemàtiques i la medicina. Bagdad era la capital del saber grec.
El Llatí com a Lingua Franca
En la Baixa Edat Mitjana, el llatí acaba sent la llengua científica per excel·lència (la lingua franca) gràcies a les traduccions dutes a terme de manera paral·lela a les anomenades escoles de traductors del sud d'Europa.
Es passa de l'àrab al llatí, però en realitat els traductors utilitzen entre ells les llengües romàniques (italià, català, castellà).
El Neollatí Científic
Aquest procés va portar a la reinvenció d'un neollatí científic sobre la base de les llengües romàniques.
Reptes de la transmissió del coneixement
Es planteja el problema de les còpies, que introdueixen o arrosseguen errors, i la necessitat de corregir-los. No obstant això, aquest procés també propicia noves interpretacions.