Comprensió de la Personalitat: Teories i Característiques

La personalitat és un conjunt estructurat de les disposicions innates (herència i constitució) i de les adquirides (medi social i cultural) que determina l’adaptació de l’individu al seu ambient.

En la majoria de definicions s’inclouen característiques biològiques, psicològiques i socials que estableixen la forma de ser i actuar d’una persona concreta.

Objectiu: Intentar descriure, classificar i explicar els elements constants del funcionament psicològic humà, i així, saber a què atenir-nos respecte a les accions pròpies i d’altres persones.

Què pretén respondre la psicologia de la personalitat?

• Saber quines característiques defineixen les persones.

• Saber com interactuen els factors genètics i ambientals.

• Explicar els canvis de la conducta i les causes de la conducta anòmala.

Temperament: Nostra herència biològica, que inclou el substrat neurològic, endocrí i bioquímic, des del qual començarà a formar-se la personalitat. És difícil de canviar o modificar.

Caràcter: Característiques adquirides durant el nostre creixement, les nostres peculiaritats individuals així com també els nostres valors morals.

Personalitat: Conjunció del temperament i el caràcter en una única estructura i consisteix en un conjunt de característiques psicològiques que expressem en tots els nostres actes.

La persona ----- La situació ----- La conducta

Característiques de la personalitat

La personalitat és un constructe psicològic necessari per a comprendre i explicar les conductes humanes.

És la forma habitual de comportament.

Es produeix per la interacció de l’herència genètica i l’ambient, per l’aprenentatge social i les experiències personals.

Es desenvolupa i canvia al llarg de la vida.

És individual, social i cultural.

Tendim a forjar una personalitat per assolir una autonomia personal, entesa com la capacitat de l’individu d’afrontar la seva pròpia existència, malgrat els obstacles.

Hipòcrates

Va relacionar la personalitat amb la biologia i deia que la constitució del cos i els líquids que hi flueixen influeixen en el temperament i el caràcter de les persones.

Sheldon

Va establir la relació entre la dimensió física i la psicològica.

Teoria dels trets

Les teories dels trets s’anomenen models psicomètrics. Aquests autors defineixen la personalitat com un conjunt de trets temperamentals i de caràcter que, organitzats d’una manera determinada, marquen una personalitat.

Teoria dels trets G. Allport

Va dividir els trets en diverses categories: trets comuns a moltes persones i trets individuals propis de cadascú.

Considerava que els patrons conductuals de cada persona són únics i diferents. Tot i això, els humans posseïm en general tipus de trets com la dependència, l'agressivitat, la sociabilitat i l'ansietat, de manera que no és estrany que hi hagi patrons similars.

El que fa que cada individu tingui la seva pròpia personalitat és la relació que es dóna entre els trets de personalitat i quins sobresurten a cadascú.

Teoria dels trets Cattell

Va parlar de les dimensions bàsiques de la personalitat i va definir-la com “el que permet una predicció del que una persona farà en una situació determinada”.

Va formular la teoria dels 16PF per a descriure i diferenciar els individus entre les personalitats.

Teoria dels trets Eysenck

Va subratllar que cada individu hereta unes determinades característiques neurològiques i fisiològiques, però hi atribueix un paper fonamental a l’ambient.

Teoria dels 5 grans trets

• Amabilitat: Persones agradables que eviten conflictes i que es porten bé amb la gent que els envolta. En relacions són útils, simpàtics i complaents.

• Extraversió: Persones amistoses i afectuoses, els hi agrada divertir-se i tenir moltes relacions socials.

• Neuroticisme: Persones amb poca estabilitat emocional, baixa autoestima, insegures i sense objectius vitals.

• Responsabilitat: Capacitat de control dels impulsos i la voluntat per a imposar-se metes i objectius. Persones responsables i honestes.

• Obertura a l’experiència: Persones reflexives, amb amplis interessos i que se senten atretes per la cultura i les arts.

Teoria psicoanalítica

• La teoria de Freud passa a concebre els éssers humans com a criatures sexuals i agressives, buscadores de plaer i impulsades per les nostres emocions.

• El mètode psicoanalític necessita la transferència, que s’entén com que el pacient projecti en l’analista les seves angoixes i traumes.

• Catarsi emocional permet a qui l’experimenta descarregar l’energia que generen les seves emocions reprimides.

• Gran importància a la interpretació dels somnis.

  • El conscient és format per percepcions, pensaments i records de què som conscients en cada moment.

  • El preconscient és constituït per pensaments, records i aprenentatges no conscients, als quals podem accedir fàcilment.

  • L’inconscient és compost de desigs o pulsions innates reprimides, experiències desagradables que han estat reprimides, i rarament accedeixen a la consciència; quan ho fan, és de forma encoberta o simbòlica.

• Freud va situar entre el preconscient i l’inconscient la censura, que s’encarrega de reprimir els desitjos i impulsos agressius i sexuals.

• Freud va dividir l’estructura de la personalitat en tres parts que determinen la vida psicològica de la persona.

  • Allò: Les persones neixen en ell, consisteix en els desitjos originats pel plaer. Tracta de satisfer els impulsos inconscients de supervivència.

  • Jo: Es desenvolupa en els primers anys de vida, sorgeix a partir de la interacció de l’ésser humà amb la seva realitat, adequant els seus instints primitius amb l’ambient en què viu.

  • Superjò: Comença a desenvolupar-se al primer cinquè any de vida, es desenvolupa a partir dels ideals i valors morals i culturals de l’individu.

• La funció del Jo és satisfer els impulsos de l’Allò i no ofendre el caràcter moral del Superjò mentre es valora la realitat.

Normal--Anormal

Per a diferenciar el funcionament de la persona:

Presenta poca capacitat d’adaptació davant de condicions estressants, provoca situacions crítiques per a provocar problemes i perd oportunitats per a millorar, i percep la realitat social de forma distorsionada.

Mecanismes de defensa

• Desplaçament: Creiem que reaccionar davant de la font original de la nostra frustració podria ser inacceptable.

• Negació: Tots som conscients d’alguna cosa, però ens esforcem a comportar-nos com si no ho sabéssim.

• Racionalització: Canvia la perspectiva de la realitat mitjançant una explicació diferent.

• Formació reactiva: Els impulsos no només es reprimeixen sinó que, a més, es controlen exagerant el comportament oposat.

• Aïllament: Es divorcen els records i els sentiments com una manera de suportar i tolerar millor els fets i la realitat.

• Introjecció: Una persona col·loca dins de si mateixa una realitat externa que percep com amenaçadora.

• Projecció: És quan les persones atribueixen a un altre allò que li està passant a si mateix.

• Repressió: Intent d’oblidar coses que t’han fet mal.

• Regressió: Comportar-se com un nen.

• Confluència: Evita el conflicte i busca la semblança amb els altres.

• Retroflexió: Fer-se a un mateix el que en realitat m’agradaria fer amb l’entorn.

Trastorns de la personalitat

• Personalitat antisocial (psicòpata): Trastorn mental en què una persona no demostra comprensió entre bé i malament i ignora els drets i sentiments dels altres.

• Personalitat narcisista: Les persones que tenen aquest trastorn poden tenir un aire de superioritat irreal i necessitar constantment l'admiració excessiva dels altres. Senten que mereixen tenir privilegis i rebre un tracte especial.

• Personalitat dependent: No confien en la seva capacitat per prendre decisions. És possible que se sentin molt alterades per la separació i la pèrdua d'algú. Poden fer el que sigui, fins i tot patir maltractament, per tal de conservar una relació.

• Personalitat passivoagressiva: Personalitat ambivalent i negativista. Tendència a ser opositor, no complaent, malhumorat, pessimista i queixós.

• Personalitat límit: Malaltia mental que afecta greument la capacitat d'una persona per controlar les seves emocions.

• Personalitat paranoide: És una afecció mental en què una persona té un patró de desconfiança i recels dels altres en forma prolongada.

Teoria humanista C. Rogers

• Va desenvolupar una teoria humanista l’objectiu bàsic de la qual no és prevenir o controlar la conducta humana sinó comprendre i millorar la personalitat.

• Rogers va reconèixer que la conducta de la persona està condicionada per la seva constitució biològica, les forces socials, les experiències passades, però a més a més va defensar la llibertat personal.

• La teoria humanista del desenvolupament de la personalitat de Carl Rogers emfatitza la importància de la tendència cap a l'autorealització en la formació de l'autoconcepte. Rogers va identificar l'autoconcepte com el marc sobre el qual la personalitat es desenvolupa.

• El si mateix real, és a dir, com som en realitat, és diferent del si mateix ideal, allò que ens agradaria ser.

Avaluació de la personalitat

• 1. Observació directa: Recollir informació i registrar de forma sistemàtica i estructurada la idea i durada de les conductes espontànies de les persones.

• 2. Entrevista clínica: És un mètode que permet conèixer l’experiència subjectiva de la persona.

• 3. Qüestionari de la personalitat: En aquests qüestionaris, la persona contesta a múltiples ítems i selecciona una resposta. 16 PF

• 4. Tests projectius: Són proves de caràcter obert on la persona, a partir de dibuixos, taques, paraules o objectes, narra les seves històries. Com que els materials d’aquestes proves no tenen un significat únic i establert, se suposa que cadascú projecta les seves necessitats, sentiments i altres aspectes de la seva personalitat. Pota negra