Complements Verbals i Literatura Catalana: Segles XVI-XVIII

Complements Verbals

Complement Atributiu

L'atribut és un complement que indica una qualitat o estat del subjecte. Va unit a un verb copulatiu (ser/ésser, estar i semblar), concorda amb el subjecte en gènere i nombre. És incompatible amb el complement directe, ja que els verbs copulatius són intransitius.

• Apareix amb els verbs copulatius.

*A vegades, aquests verbs porten CC.Lloc; els podràs substituir pel pronom hi

• Sovint concorda en gènere i nombre amb el subjecte.
• No pot aparèixer juntament amb el complement directe.

Substitució:

• Si va introduït per un determinant article, demostratiu o possessiu.
• En altres estructures:

Pot presentar les estructures següents:

• Adjectiu
• Sintagma Nominal
• SPrep (prep. + SN)
• Adverbi o locució adverbial
• Pronom tònic
• Pronom feble (substitueix qualsevol de les estructures)
• Oració subordinada substantiva

Complement Predicatiu

Semblant a l’atribut, explica qualitats o estats del subjecte o del complement directe. Els verbs no són copulatius.

• Concorda en gènere i nombre (respon a la pregunta: «Com?»).

*El CCM no canvia al plural, a diferència del complement predicatiu.

• No és mai un adverbi.

Substitució:

Hi / -hi

Estructures:

• Adjectiu o participi
• Sintagma nominal (SN)
• SPrep (prep. [de/per/a] + SN)
• Com (a) + SN
• Pronom feble
• (Preposició +) oració subordinada substantiva

Els Camps Semàntics

Les paraules poden relacionar-se entre elles.

Podem agrupar les paraules d’una mateixa família lèxica si tenen el mateix lexema i presenten una forma i significats semblants.

Podem reunir les paraules segons si comparteixen part del seu significat encara que els lexemes siguin diferents: camps semàntics. Presenten semes (unitats de significat) comuns.

Els Hiperònims

Mots el significat dels quals inclou altres paraules que hi estan estretament relacionades, amb un significat més concret. Paraules que tenen un significat general que inclou significats d’altres paraules.

Els Hipònims

Paraules que tenen un significat més específic.

Francesc Vicent Garcia i la Literatura Popular

Introducció

Durant els segles XVI, XVII i XVIII, una sèrie de fets històrics (guerres civils, epidèmies, el compromís de Casp...) van influir negativament en la producció literària en català, de manera que tant la qualitat com la quantitat de les obres d’aquest període se'n ressentiren.

Les classes populars, tot i les vicissituds polítiques, van conservar viu l’ús de la llengua catalana i el conreu de la literatura de tradició oral. Literatura culta:

Renaixement: període des de l'últim terç del segle XV fins a l’inici de la segona meitat del XVI. Aquest moviment estètic es caracteritza per la valoració de la persona per sobre de tot i pel redescobriment de la cultura clàssica.

Barroc: moviment del segle XVII. Les actituds, els temes i l’estil dels autors barrocs són una reacció davant el desengany polític, religiós i moral. Temes com la brevetat de la vida, l’obsessió pel pas del temps, la lluita constant contra un ordre que desapareix són tractats amb un estil artificiós i exagerat.

Il·lustració: corrent de pensament basat en la raó humana que imposa l’esperit crític com a mètode de coneixement, conseqüència de la fe en els descobriments tècnics i científics del segle XVIII (conegut com el segle de les llums).

Francesc Vicent Garcia

Conegut com a Rector de Vallfogona, va néixer a Tortosa entre els anys 1579 i 1582, i va morir a Vallfogona de Riucorb el 2 de novembre de 1623. Presenta una obra poètica molt variada que no va ser impresa fins a l’any 1703 amb el títol: L’harmonia del Parnàs.

Va tractar els temes típics de l'estètica barroca, de to greu i seriós, com una poesia burlesca, obscena i escatològica que va arribar a tenir nombrosos seguidors i imitadors.

Literatura Popular en els Segles XVI, XVII i XVIII

Gran producció literària de caràcter popular. Les classes populars, que no coneixien ni el castellà ni sabien llegir i escriure, aprenien de memòria les lletres de les cançons o de les rondalles i les transmetien oralment de generació en generació. Gèneres poètics:

• Goigs: cants dedicats a sants o a verges venerats a les parròquies. Ens han arribat impresos.
• Nadales: cançons religioses, d’origen medieval, que tracten temes relacionats amb el naixement de Jesucrist.
• Cançons de pandero: reben aquest nom perquè el cant era acompanyat de la percussió d’un pandero.
• Corrandes: temes amorosos, del treball, de bressol... Adopten l’estructura de quatre versos de set síl·labes.
• Romanços: gènere més conreat. Cal destacar els que es dediquen a bandolers.

El teatre medieval s’escrivia en el seu origen en llengua llatina. Es va anar substituint progressivament pel català. Va néixer a l’interior de les esglésies i lentament es va anar traslladant a llocs públics (va ser un esdeveniment social). Era un teatre lligat als cicles religiosos. Algunes d’aquestes presentacions encara es duen a terme a l’actualitat.

Aquesta literatura anònima va començar a ser recopilada durant el segle XIX per erudits com Marià Aguiló i Manuel Milà i Fontanals.