Competència Judicial Internacional: Guia Completa

La Competència Judicial Internacional (I)

1. Fonts de Regulació de la Competència Judicial Internacional

Les normes de competència judicial internacional determinen en quins supòsits un Estat és competent per conèixer d'un assumpte. Des de la perspectiva del dret internacional públic, es tracta de distribuir les competències jurisdiccionals entre els diferents Estats, creant normes internacionals que garanteixin una tutela judicial efectiva.

Els criteris que permeten atribuir la competència judicial al tribunal d'un Estat són:

1. Vincle de proximitat suficient: el cas presenta un vincle suficient amb el tribunal d'aquell Estat.
2. Principi d'autonomia de la voluntat: les parts es volen sotmetre a una jurisdicció determinada. En algunes matèries, la submissió voluntària de les parts pot ser suficient per atribuir competència. En contractes amb part feble (consumidors), la possibilitat d'escollir el tribunal es veu limitada per protegir aquesta part.

La STS del 12 de gener de 2009 reconeix que l'incompliment d'una clàusula d'elecció de tribunals que causi perjudicis econòmics és susceptible d'indemnització, reforçant així aquestes clàusules.

Distinció entre Normes de Competència Internacional i Territorial

Les normes de competència territorial estableixen quin tribunal d'un territori és competent. La competència internacional és prèvia a la territorial. Només s'apliquen les normes de competència territorial quan els tribunals espanyols tenen competència internacional.

Les normes de competència internacional del dret intern només poden atribuir competència a la jurisdicció de l'Estat al qual pertanyen. Són normes amb caràcter atributiu. Per exemple, la norma de la LOPJ que estableix la competència dels tribunals espanyols quan el demandat té el domicili a Espanya només es refereix a temes interns.

Els reglaments europeus són dret comú als països de la UE i els convenis internacionals són dret comú als països ratificants.

L'article 7.1 del Reglament 1215/2012 regula la competència internacional i la territorial, ja que es refereix als "tribunals del lloc on s'hagi de complir l'obligació que serveixi de base a la demanda".

For de Necessitat

És un sistema de predeterminació legal de les regles de competència judicial internacional. Si un cas compleix els supòsits de competència, aquells tribunals són competents. S'aplica quan la presentació d'una demanda a la jurisdicció competent és difícil o impossible, obrint la porta a una altra jurisdicció. El legislador espanyol l'ha incorporat a la LOPJ del 2015 (article 22.8), però de manera discutible, requerint una interpretació flexible.

Fors Exorbitants

Situació en què un Estat atribueix competència sense un vincle raonable amb el cas. Per exemple, els tribunals francesos serien competents quan el demandant és francès. El Reglament 1215/2012 no permet la seva aplicació contra demandats domiciliats a la UE.

Forum Non Conveniens

Doctrina del common law on els tribunals poden declinar la seva competència si hi ha una jurisdicció més apropiada. No s'aplica en sistemes com el nostre, on prima el principi de legalitat.

2. El Reglament 1215/2012

El Reglament 1215/2012 substitueix el Conveni de Brussel·les de 1968 i el Reglament 44/2001, tot i que aquest últim encara s'aplica en casos plantejats abans del 10 de gener de 2015.

Criteris d'Aplicació

Àmbit Material

Matèria civil i mercantil, amb excepcions com herències i successions (regulades per reglaments específics).

Àmbit Territorial

Les normes de reconeixement de resolucions s'apliquen quan les sentències provenen d'un altre Estat membre i entren dins l'àmbit material del reglament.

Per a les normes de competència judicial, el criteri bàsic és el domicili del demandat a la UE (art. 5). Hi ha excepcions que s'apliquen independentment del domicili:

1. Normes de competència exclusiva (art. 24).
2. Submissió expressa (art. 25) o tàcita (art. 26).
3. Normes de consum i treball.

L'art. 5 garanteix que els domiciliats a la UE només puguin ser demandats en un altre Estat membre d'acord amb el reglament.

Normes de Competència

Classificació jeràrquica:

1. Normes de competència exclusiva.
2. Regles de submissió expressa o tàcita.
3. Regles generals i especials per matèria.

A banda, hi ha regles per a contractes amb part feble, que s'apliquen independentment dels altres criteris.

El reglament limita els efectes de les clàusules de submissió expressa en contractes amb part feble.

Domicili

• Persones físiques: l'art. 62 remet a les lleis dels Estats.
• Persones jurídiques: l'art. 63 estableix el domicili a la seu estatutària, administració central o seu de l'activitat principal.

Casos Particulars

1. Pluralitat de demandats: art. 8.1 permet acumular demandes contra demandats amb domicilis diferents si estan estretament relacionades.
2. Demandats amb domicili desconegut: es pot presentar la demanda on el demandat va tenir el seu darrer domicili conegut a la UE. Si no n'ha tingut cap, s'apliquen les normes de contractes de consum.

Excepcions a la Regla General del Domicili

1. Exclouen la regla general: competència exclusiva i submissió expressa o tàcita.
2. Complementen la regla general: competències específiques (art. 7).

Competència Exclusiva (art. 24)

Té caràcter preferent i exclou altres normes. Els pactes entre les parts no són vàlids. El reglament no atorga competència de control jurisdiccional entre Estats en aquests casos.

Exemples:

• Drets reals sobre immobles (lloc de l'immoble).
• Validesa, nul·litat i dissolució de persones jurídiques (seu de la persona jurídica).
• Validesa d'inscripcions en Registres Públics (lloc del Registre).
• Propietat intel·lectual (lloc de sol·licitud de registre).
• Execució de resolucions judicials (lloc d'execució).

Submissió de les Parts

• Submissió expressa: pacte exprés que tria la jurisdicció competent. Té efecte prorrogatori i derogatori. Ha de constar per escrit o verbalment amb confirmació escrita. En contractes amb part feble, només s'admet en casos limitats.
• Submissió tàcita: es desprèn de la conducta del demandat (art. 26). Requereix que el demandat comparegui i contesti sense impugnar la competència. En contractes amb part feble, el jutge ha d'informar el demandat del seu dret a impugnar la competència.

Complement de la Regla General (Art. 7)

Regula competència especial i territorial. Hi ha dos tipus:

1. Per raó de la matèria (contractual o extracontractual).
2. Per vinculació processal entre demandes.

Contractual (art. 7.1): lloc de compliment de l'obligació. En compravenda de mercaderies, lloc de lliurament. En prestació de serveis, lloc de prestació. Les parts poden pactar un lloc diferent.

Extracontractual (art. 7.2): lloc on es produeix el fet danyós (dany directe). En danys plurilocalitzats, s'aplica el criteri d'ubiqüitat. L'art. 7.3 permet que els tribunals que coneixen l'acció penal coneguin també l'acció civil si el dret processal ho permet.

Sucursal o agència (art. 7.5): lloc de la sucursal o agència, si l'activitat laboral hi està relacionada.

Vinculació amb altres Demandes (Art. 8)

1. Pluralitat de demandats: demanda contra tots els demandats al tribunal del domicili de qualsevol d'ells.
2. Reconvenció: el tribunal que coneix la demanda inicial pot conèixer la reconvenció.

Regulació Específica per a Contractes amb Part Feble

S'aplica a contractes de treball, consum i assegurança. Inclou regles de competència asimètriques i limita els pactes de submissió expressa.

Contracte de Treball (Art. 20-23)

• Demanda de l'empresari: tribunals del domicili del treballador (art. 22).
• Demanda del treballador: tribunals del domicili de l'empresari, lloc de treball habitual o lloc des del qual hagués treballat habitualment (art. 21).

L'art. 23 limita els pactes d'elecció de tribunals.

Contracte de Consum (Art. 17-19)

El consumidor pot demandar al domicili del professional si aquest dirigeix la seva activitat comercial al domicili del consumidor. Es limita la submissió expressa.

Mesures Cautelars

Poden sol·licitar-se al tribunal competent per conèixer l'acció o a tribunals d'un altre Estat membre.

Problemes d'Aplicació de les Normes de Competència

1. Procediments paral·lels.
2. Control a instància de part o d'ofici.

Demandes Paral·leles (Art. 29-34)

El criteri essencial és la prioritat temporal. Es distingeix entre processos paral·lels entre Estats membres de la UE i entre un Estat membre i un tercer Estat.

Processos Paral·lels entre Estats Membres de la UE

• Litispendència: identitat de parts, objecte i causa. El segon tribunal ha de suspendre el procediment (art. 29).
• Connexitat: demandes relacionades. El segon tribunal pot suspendre el procediment (art. 30).

Excepcions al criteri temporal: impossibilitat de reconèixer la sentència del primer tribunal o existència d'un acord de submissió expressa (excepte en contractes amb part feble).

Processos Paral·lels entre un Estat Membre i un Tercer Estat (Art. 33-34)

El jutge de l'Estat membre pot suspendre el procediment si hi ha un procediment previ en un tercer Estat, sempre que la sentència pugui ser reconeguda i sigui en favor d'una bona administració de justícia.

Control de la Competència Judicial

Pot ser a instància de part (declinatòria a Espanya) o d'ofici (art. 27 i 28 del reglament).

El control d'ofici és obligatori en casos de competència exclusiva d'un altre Estat (art. 27) o quan el demandat no compareix (art. 28).

Control a Espanya

• Control d'ofici (art. 36-38 LEC): fors exclusius i rebel·lia del demandat.
• Control a instància de part (art. 39 LEC): declinatòria internacional (art. 63-65 LEC).