Competència comunicativa i components

Acte de parla:

cada acció concreta durant el procés comunicatiu.

Adquisició i aprenentatge de la llengua

adquisició en situació de comunicació real i aprenentatge d’instrucció formal, no es pot aprendre, s’ha d’adquirir. Activitat significativa expressió oral: escola tradicional l’ha deixat al marge, inserir activitat on els alumnes s’exercitin en una comunicació real i significativa.

Bilingüisme additiu

l’adquisició de l’L2 sense pèrdua ni desprestigi d’L1.

Bilingüisme substractiu:

adquisició de la L2 en detriment de la L1.

Bilingüe natural:

persona ha adquirit dues llengües a la vegada, té dues L1.

Bilingüe funcional:

persona capaç de fer servir dues llengües, amb més o menys solvència, ha adquirit més tard la L2.

Bilingüisme integratiu:

és quan hi ha desig d’integrar-se.

Bilingüisme instrumental

hi ha actitud pragmàtica com x exemple una necessitat laboral, té menys resultats.

Context:

situació que envolta l’acte comunicatiu.

Comunicació:

consisteix, més que a transmetre, a contactar, és a dir, a establir i mantenir una relació valuosa en si mateixa.

Competència comunicativa i components

capacitat d’usar el llenguatge apropiadament en les diverses situacions socials en què ens trobem cada dia. S’adquireix mitjançant la participació en processos comunicatius reals. coneixament i habilitats.

Competència fònica:

capacitat d’integrar el discurs oral segons les regles fòniques de la llengua i també suposa la capacitat de produir i reconèixer les unitats fòniques.

Comprensió auditiva:

procés de captar, escoltar i entendre el que es diu.

Comprensió oral:

comprendre el missatge global que es diu.

Comprensió lineal:

la auditiva, activitats que no son interactives i no capaciten l’alumne per la comprensió.

Comprensió global:

centrades en el sentit de l’enunciat, la intenció comunicativa i l’adequació al context, activitats preferibles a realitzar.

Comprensió activa:

activitats basades en el procés de comprensió oral i elements, consisteixen en guiar l’alumne animant a formular hipòtesis sobre l’enunciat escoltat, intervenir en la conversa.

Dialecte:

varietats que depenen dels usuaris, segons característiques geogràfiques, socials…

Discurs:

text abstracte usat en una situació comunicativa concreta.

Diglòssia:

desequilibri en l’ús social de les llengües en contacte, donada quan hi ha dues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt i l’altre de prestigi baix.

Desverbalització:

captar el sentit de l’enunciat, al marge de paraules concretes emprades, exemple, expressar el mateix amb altres paraules.

Enfocament comunicatiu

textos variats, autèntics, complets si pot ser, que responguin a les necessitats comunicatives i interessos dels alumnes.

Enunciat:

qualsevol torn de parla, en l’acte de parla seria el què es diu.

Enunciació:

inclou nivells fonètics i pragmàtics, en l’acte de parla seria el com es diu.

Expressió oral:

’instrument de comunicació, implica coneixement d’un lèxic, i estructures morfosintàctiques i textuals.

Expressió lectora:

forma pròpia de la llengua escrita, ex lectura en veu alta.

Filtre afectiu:

pantalla que pot impedir l’entrada d’input per angoixa, desmotivació, bloqueig.

Fluïdesa:

capacitat de generar un discurs oral sense aturar-se en consideracions metalingüístiques, discurs fluid.

Gèneres discursius:

conjunts de convencions i expectatives que focalitzen l’atenció sobre diferents aspectes del text i que guien el procés de formulació d’hipòtesis i, per tant, el procés de comprensió oral i escrita.

Hipòtesi d’interdependència lingüística:

competència lingüística general subjacent i comuna que es pot vehicular en una llengua.

Hipòtesi del llindar:

explica que per poder transferir les habilitats adquirides en una llengua a altra, cal que s’assoleixi un llindar mínim de competència en una de les dues.

Intertext lector

capacitat de relacionar un text nou amb altres textos que el receptor ha llegit i comprès anteriorment, és un component bàsic de la competència literària.

Intersubjectivitat:

espai compartit de sabers entre els interlocutors, es construeix la conversa, model del món compartit pels interlocutors durant un intercanvi comunicatiu.

Interllengua:

estadis intermitjos d’adquisició d’una llengua.

Interllengua fònica:

estadi intermedi en el desenvolupament de la competència fònica.

Input comprensiu:

missatges elaborats amb el codi que volem dominar, comprendre.

Jerarquia fònica:

agrupació dels sons, segons la rellevància, té a veure amb l'entonació les síl·labes.

Llengua primera i segona:(La llengua cronològica L1:llengua amb la qual es va aprendre a parlar.Llengua jeràrquica L1:llengua que cada individu usa amb preferència. Llengua cronològica L2:llengua que l’individu va adquirir després de la L1. Llengua jeràrquica L2: és la llengua que cada individu fa servir, en ordre de preferència, en segon lloc.)