Comparativa de Filòsofs: Plató, Descartes, Locke, Hume, Nietzsche i Mill

Plató i Descartes: Una Comparació

Estil

• Plató: Obra extensa, escrita en forma de diàleg. Sovint recorre al mite i la metàfora per fer-se entendre.
• Descartes: Obra que segueix el model científic; vol crear un mètode universal i segur; es tracta de reflexionar sobre veritats evidents.

Realitat (Metafísica)

• Plató: Dos móns: l'intel·ligible i el sensible, que és una còpia del primer.
• Descartes: Tres substàncies diferenciades: Déu, Jo i el Món.

Coneixement

• Plató: Els sentits només serveixen per al coneixement de l'aparença. La raó és la que ens condueix al món vertader. El coneixement és propi de l'ànima, és record.
• Descartes: Dubtem dels sentits, ja que les coses que ens mostren són confuses i obscures. El coneixement clar i evident només ve donat per la raó, que segueix un mètode basat en unes regles segures.

Idea

• Plató: Realitat extramental, immaterial, eterna i invariable, que és el fonament i model dels objectes sensibles. N'hi ha de quatre tipus: de les coses, matemàtiques, de valors i la Idea de Bé, que és la mare, la causa de la resta d'Idees (connexió amb l'ètica platònica).
• Descartes: Representació mental. N'hi ha de tres classes: adventícies (provenen de l'experiència), factícies (construïm nosaltres combinant altres idees) i les innates (el pensament les posseeix per si mateix). A partir de les idees innates demostra l'existència de Déu.

Antropologia

• Plató: Dualista: home compost d'ànima (món intel·ligible) i cos (món sensible), una unió antinatural, el cos és la presó de l'ànima (mite del carro alat).
• Descartes: Dualista: home compost per dues substàncies (pensament i extensió) connectades per la glàndula pineal.

Psicologia

• Plató: Ànima tripartida; depenent de la part que ens domini, tenim una funció social dins de la República (artesans, guerrers o filòsofs reis).
• Descartes: La característica fonamental de l'ànima, el jo, és el pensament (res cogitans). No ho relaciona amb funcions socials dins d'un Estat.

Teologia

• Plató: El demiürg platònic té la funció d'ordenar; inspirant-se en el món intel·ligible, crea el temps generant el món sensible sobre la jora (espai). Tot i això, la representant de la divinitat en la filosofia platònica, més que el demiürg (que és una metàfora), seria la Idea de Bé (causa i fonament de la resta d'Idees).
• Descartes: Déu, la res infinita, és la substància més important. Tot i que en l'ordre del coneixement (ordo cognoscendi) la descobreixo en segon lloc, en l'ordre de les essències (ordo essendi) és creadora de les altres dues (jo i el món).

Finalitat

• Plató: Els temes ètics i polítics són els més importants (la metafísica té la funció de justificar el seu model d'Estat). Tota la seva filosofia està encarada a justificar la República.
• Descartes: Davant de la decadència de la filosofia vigent, ens hem de desprendre del saber tradicional; la idea és fonamentar el coneixement a partir del seu mètode. No té teoria ètica (moral provisional) ni política.

Descartes i Locke: Racionalisme vs. Empirisme

Descartes és considerat el primer filòsof modern i el màxim exponent del racionalisme. En canvi, Locke va ser el creador d'una nova línia de pensament modern anomenada empirisme.

Coneixement

• Descartes: Volia crear un mètode universal basat en la raó, rebutjant l'experiència sensible perquè creia que se'n podia dubtar, partint d'un punt de vista escèptic.
• Locke: Sostenia que percebem la realitat a través de l'experiència, que és la base de les nostres idees i fonamenta el coneixement.

Idees (Tipologia)

• Descartes: Les idees són els continguts mentals del jo i es divideixen en tres tipus:
  • Adventícies: extretes a partir de l'experiència sensible (no vàlides).
  • Factícies: construccions de la nostra imaginació (no vàlides).
  • Innates: impreses en la ment (les úniques a partir de les quals es pot construir el coneixement).
• Locke: Totes les nostres idees procedeixen de l'experiència i n'hi ha de diverses classes:
  • Simples: la ment les rep de forma passiva, ja sigui de l'exterior (idees de sensació) o de l'experiència interna (idees de reflexió).
  • Complexes: l'enteniment és actiu creant idees de tres tipus (substàncies, relacions o modes).

Innatisme

• Descartes: Acceptava l'existència d'idees innates, que utilitzava per provar la segona veritat (l'existència de Déu).
• Locke: No acceptava l'existència d'idees innates, sostenint que la nostra ment, quan naixem, és una "tabula rasa" i que les nostres idees només provenen de l'experiència sensible.

Substància

• Descartes: La substància és allò que no necessita de cap altra realitat per existir. N'hi ha tres (Jo, Déu i el Món) i constitueixen els tres àmbits de la realitat.
• Locke: Considerava la substància com una idea complexa que imaginem o suposem com a suport de les nostres idees simples, però no podem demostrar empíricament la seva existència.

Identitat Personal

• Descartes: Creia que el Jo es caracteritza pel pensament i és la primera veritat en l'ordre del coneixement: el fet de pensar ens mostra el nostre ésser. És la "res cogitans", la nostra ment o ànima.
• Locke: També veia el Jo com evident en si mateix a causa del pensament, però no el vinculava a l'ànima (la qual no podia demostrar la seva existència), sinó a la consciència, que és dinàmica i canvia per l'experiència.

Existència del Món

• Descartes: El món és la tercera veritat i es caracteritza per l'extensió (incloent el nostre cos). No obstant, només podem deduir la seva existència en un sentit mecanicista, ja que les qualitats secundàries (forma, color, etc.) són confuses i dubtoses.
• Locke: Pressuposa l'existència d'un món exterior com a causa de les nostres sensacions, però no ho considera un coneixement evident, sinó més aviat probable. No coneixem el món exterior en si mateix, només les idees sensibles que ens provoca. Les qualitats primàries generen idees més confuses i subjectives, les quals són menys fiables.

Hume i Nietzsche: Empirisme i Vitalisme

Tendència Filosòfica

• Hume: Representant destacat de l'empirisme.
• Nietzsche: Exponent del vitalisme.

Coneixement

• Hume: Sosté que percebem la realitat a través dels sentits, i que el coneixement és experiencial. Les nostres impressions són el substrat de les nostres idees, que fonamenten el coneixement.
• Nietzsche: També confia plenament en els sentits com a font de coneixement, però argumenta que no podem empresonar les experiències en idees o conceptes. Segons ell, només podem captar la realitat mitjançant metàfores.

Món

• Hume: Afirma que no podem estar segurs de l'existència del món perquè l'únic que coneixem són impressions, però no sabem d'on provenen. Tot i així, defensa que creure en la seva existència és necessari per a la supervivència.
• Nietzsche: Sosté que l'autèntica realitat és l'esdevenir, el món de la vida, que és una força i un poder impossible de captar mitjançant conceptes. Considera que no té sentit buscar evidències de l'existència de la realitat, ja que no en podem tenir un coneixement objectiu. Per a ell, el coneixement objectiu del món és una ficció.

Déu

• Hume: No nega directament l'existència de Déu, sinó que rebutja els arguments en què es basen altres filòsofs. Creu que no podem justificar l'existència de Déu a partir del principi de causalitat ni de la idea de Déu.
• Nietzsche: Considera la idea de Déu com la gran enemiga, ja que ha estat utilitzada com a instrument de repressió. Afirma que "Déu ha mort" i, amb ell, tots els transmons inventats per la metafísica tradicional. Nega l'existència de qualsevol entitat superior a la realitat i a la vida.

Ètica i Moral

• Hume: Defensa un emotivisme moral, segons el qual la bondat o la maldat es descobreixen quan experimentem sentiments d'aprovació o reprovació d'una acció. Els homes desitgen actuar moralment perquè la vida bona produeix satisfacció i plaer, mentre que la vida deshonrosa produeix insatisfacció i malestar. Per Hume, el plaer i la utilitat són els factors que determinen l'aprovació d'una acció.
• Nietzsche: Critica la moral basada en sentiments i emocions, que considera la moral dels esclaus, dels ressentits i de l'home decadent. Segons ell, aquesta moral és vulgar perquè es basa en el benefici i la utilitat de les accions. La moral noble, en canvi, és la d'aquells que són capaços d'assumir la vida amb tota la seva plenitud i reflecteix una capacitat creadora que no depèn dels sentiments. Nietzsche no rebutja el dolor, sinó que el veu com una part integral de la vida plena.

Plató i John Stuart Mill: Idealisme i Utilitarisme

Tendència Filosòfica

• Plató: Idealista i racionalista. Creia en la preeminència del món de les idees i la raó com a font de coneixement i veritat.
• Mill: Utilitarista i liberalista. Defensava que la moralitat d'una acció es basa en la seva capacitat per promoure el màxim plaer o felicitat per al major nombre de persones.

Funció dins de l'Estat

• Plató: Veia una correlació entre l'ànima i l'Estat, assignant funcions dins de la República segons el tipus d'ànima que predominava en cada individu. Els filòsofs, guerrers i productors tenien rols diferents segons la seva naturalesa.
• Mill: No feia una partició de l'ànima. Creia que cadascú ha de poder escollir lliurement la seva professió i rol dins de la societat, sense determinismes imposats per l'Estat.

Pedagogia

• Plató: Proposava un sistema educatiu diferenciat segons el tipus d'ànima. L'ensenyament dels futurs governants era el més elevat i s'allargava fins als 50 anys.
• Mill: Defensava l'obligatorietat de l'ensenyament per a tots, independentment de la classe social, creient que l'educació és fonamental per al progrés individual i social.

Política

• Plató: Advocava per un govern de filòsofs com a forma ideal de govern. L'Estat platònic controlava tots els aspectes de la vida dels ciutadans i veia la democràcia com una forma injusta de govern, encara que més tard va matisar aquesta posició. L'Estat hauria de ser estàtic i no progressar.
• Mill: Era defensor de la democràcia representativa i del liberalisme, amb mínima interferència de l'Estat en l'economia i la vida privada. Influenciat per la Il·lustració, creia que l'Estat ha de buscar constantment el progrés.

Felicitat Individual

• Plató: Creia que els interessos particulars havien d'estar subordinats al bé comú. Si calia, la felicitat individual s'havia de sacrificar per la col·lectiva.
• Mill: Sostenia que, en una societat lliure i justa, els individus poden exercir la seva llibertat i ser feliços. La felicitat completa només s'assoleix quan tothom és feliç.

Plaer

• Plató: Identificava la felicitat amb el bé, no amb el plaer. La recerca del plaer individual no era el camí cap a la felicitat veritable.
• Mill: Veia el plaer col·lectiu com el camí cap a la felicitat. Com a hedonista universalista, creia que el plaer general de la comunitat conduïa a la felicitat màxima.

Resum telegràfic:

PLATÓ: Diàleg amb mites i metàfores. Dos móns: Intel·ligible i sensible. Coneixement per la raó, no pels sentits. Idees immaterials i eternes. Dualisme ànima-cos. Ànima tripartida. Demiürg ordena el món. Filosofia enfocada a l'ètica i política.

DESCARTES: Model científic, mètode universal. Tres substàncies: Déu, Jo, Món. Coneixement clar per la raó, no pels sentits. Idees innates, adventícies, factícies. Dualisme pensament-extensió. Pensament essencial de l'ànima. Déu, substància creadora. Rebuig del saber tradicional.

Descartes: Coneixement per la raó, idees innates, substàncies (Jo, Déu, Món), identitat com "res cogitans", món deduït per l'extensió.

Locke: Coneixement per l'experiència, ment com "tabula rasa", substància com suport d'idees simples, identitat per la consciència, món exterior probable.

Hume: Empirisme, coneixement per impressions, creure en el món per sobreviure, rebutja arguments per Déu, emotivisme moral.

Nietzsche: Vitalisme, realitat captada per metàfores, coneixement objectiu és ficció, "Déu ha mort", promou moral noble i creativa.

Plató: Idealista, funcions estatals segons l'ànima, educació diferenciada, govern de filòsofs, bé comú prioritari, felicitat com el bé.

Mill: Utilitarista, llibertat d'elecció professional, educació per a tots, democràcia representativa, felicitat individual en societat lliure, felicitat mitjançant plaer col·lectiu.