Comparacion stuart mill y Hume

David Hume

1711-1776, Escòcia. Escriu un resum del tractat de la naturalesa humana. Coneix a Rousseau. Hume es considerat el Newton de la filosofia moral.

Vol aplicar el mètode experimental exitós a la moral, cosa que encaixa amb la seva ideologia empirista. La moral es tracta amb objectivitat (es busca a partir de l’info empírica), al igual que la física, mates… Rebutja les idees innates com a un fonament de la moral, tb epistemològicament. Vol unificar totes les ciencies, en la ciència de la natura humana. Totes estàn relacionades amb la naturalesa humana.

Té 3 objectius:

• Examinar les capacitats del nostre coneixament, els límits i l’origen.

• Explicar la naturalesa de les idees. Analitzar el procesos amb els quals relacionen les idees.

• Un cop examinat el coneixament, aplicar el resultat sobre problemes metafísics.

Hume=coneixament és relacionar idees.

David Hume creu que la metafísica és font d’error, i que allò que ens empeny a coneixer que hi ha més enllà és la nostre vanitat. Per Descartes, però, la metafísica era font del seu edifici.

Hume anomena percepció a tots els continguts de la nostra ment (allò que podem pensar, sentir…). Aquestes percepcions es divideixen en 2 grups, les impressions i les idees. A l’hora, aquests dos grups es divideixen en simples i complexes. El que diferència impressions de idees és l’intensitat. Hume diu que rebem impressions a traves dels sentits. Les impressions són molt intenses. Les idees, per la seva banda, són copies de les impressions, i per això, menys intenses. Les impressions simples: color, olor, formes…

Les impressions complexes: agrupacions de simples

Idea simple: copia d’una impressió simple

Idea complexa: copia d’una impressió complexa

L’idea + intensa sempre és+ feble que l’impressió - intensa. Hume creu que no hi ha coneixement més enllà dels sentits. Fica l’exemple d’una persona cega, que no pot coneixer el color verd ja que no l’ha experimentat.

Tot coneixement prové de la matèria. La ment no té un poder limitat, el seu origen i limit és l’existència. Es poden barrejar idees ja existents. Les idees, en últim terme, provenen de l’experiència ja que si no, l’hem de rebutjar com a falsa, per això no li mola la metafísica.  Hume critica també a Locke per utilitzar idea de forma ambigüa.

Hi ha més exactitut al recordar una idea simple que una complexa

Hume diu també que hi han idees de la memoria, les quals sorgeixen de la ment amb un gran nivell de força i amb records més precisos (les de memoria tenen la funció de mantindre l’ordre i posició de les idees), mentres que les d’imaginació són més dèbils (tenen llibertat per alterar i trastocar les idees).

LLei d’assosiació d’Idees

Hume diu que hi ha una força que fa que les idees s’atreguin entre elles . Les idees no apareixen a la ment de forma arbitrària, hi ha lleis:

1. Semblança: un dels principis que ens porta a relacionar idees.

2. Continuïtat espai-temps: les idees s’atreuen tb ja que han compartit un espai-temps. Si jo vaig al cole i escolto una cançó cada dia, si al cap de 30 anys la torno a escoltar, pensaré amb el cole.

3. Causa-efecte: si veiem fum pensem en foc.

Principi del empirista: Encara que la nostra ment té capacitat ilimitada, tot el que coneixem prové de l’exèriència. Els sentits són l’origen i limit del coneixament.

Prinicpi de còpia: totes les nostres idees provenen de les impressions, NO hi han idees innates.

Hume diferència 2 tipus de coneixament, el de relacions d’idees i el de coneixement de fets.

Relacions d’idees: Són operacions de la ment que no depenen de l’experiència empírica, i que negar-les és una contradicció. La seva certesa és a pryori (abans que). Exemples són preposicions de les mates, que el cercle és rodó… Només defineix allò que està defininit, el subjecte. Són veritats necessàries.

Coneixement dels fets: el coneixement també pot feferir-se a fets: ara estic llegint. Aquest coneixement no pot tindre, en últim terme, una altre justificació que l’experiència. Hume diu que tot prové de l’experiència.

Episteme

Les relacions d’idees no aporten cap coneixament nou. Nosaltres elaborem el coneixament, i no necessitem comprobar-los empíricament, com que un cercle és rodó. Presenta les qüestions de fet: fan referència al món empíric. L’aigua és calenta, ens podem imaginar una aigua no calenta. Són veritats sintètiques, ja que és possible pensar el contrari. El grau de certesa de les qüestions de fet són menors que les de relacions d’idees. No podem pensar que un cercle no és rodó. Descartes només analitza relacions d’idees.

Un cop fet això, Hume es pregunta pel grau de certesa de les qüestions de fet, d’aquells coneixements que provenen dels sentits. Segons Hume, les nostres idees han estat causades per objectes reals fora de mi. En principi, l’impressió (present) i la memòria (passat) són insuficients per justificar les qüestions de fet. El problema són les qüestions de fet futures.

Hume parla de la falàçia naturalista, passar del que és al que no és. Tot esdevindrà, però no hi ha forma empírica de demostrar que A serà sí o sí B. No podem estar segurs de que les relacions es comportin com han fet fins ara. Podem tenir certesa molt ferma, però mai absoluta. Les qüestoions de fet basen la seva certesa en el principi de la causalitat, i aquest no es pot justificar.

Falàcia Naturalista

(Hume creu que no es pot assolir el coneixament  priori de la causa). Descartes creu que tot es pot coneixer, i Hume creu que els efectes són totalment diferent de les causes. L’experiència ens mostra que els fenòmens apareixen sempre conectats, però no que hi estigun necessàriament.

El costum/hàbit és el gran guía per a l’ésser humà, allò que fa que els éssers humans suposem que el futur serà igual que el passat. Sense el costum, nomes coneixeríem les qüestions de fet presents i passades. Gracies al costum i a l’imaginació, sabem que el futur serà igual que el passat. Per tant, no tenim certesa absoluta, si no creença. Si escollisim entre “el sol sortirà demà” o “1+1=2”, escolliríem la segona ja que l’altre no la sabem del tot segur.

Creença ferma

Sobre qüestions de fet de futur només podem tenir creença ferma. Hume practica un escepticisme moderat, útil per a delimitar el terreny d’allò que podem coneixer. De les qüestions de fet passat i present se’ns garanteix el coneixament gràcies a la memòria. El problema amb el futur és que nosaltres coneixem gràcies a l’experiència, i en el futur no hi ha experiència. Així doncs, l’evidència sobre les qualitats futures es basa en la causalitat, la qual prové de la metafísica. Les qüestions de fet futur es basen en la relació causa-efecte. La naturalesa se’ns mostre que el futur és com el passat.

Que ens porta a creure que els fenòmens estàn conectats? Fica l’exemple d’una bola de billar, que un jugador la pica, i va cap a una altra, i creiem que, al picar-la, farà moure altres boles. Hume diu que tenim 3 raons (o factors, no sé que va dir) que ens fan creure això:

1.- Contigüitat espai-temps: Posar aigua al foc i que aquesta buiexi

2.- Prioritat temporal de la causa: Hi ha una prioritat temporal. Primer fem una acció, després veiem la causa

3.- Uníó constant: l’experiència ens porta a creure en la relació causa efecte. Hume desplaça el problema de la metafísica a l’episteme. No hi ha cap proba empírica que ens digui que A-B estiguin en una conexió necessària. Creiem que a la natura hi ha una causalitat, i Hume diu que allò que anomenem causalitat forma part de la manera humana de percebre el món. Només podem dir que dos fenòmens han estat conectats per sempre (fico la mà al foc, aquesta s’em crema).

Creença vs ficció

Noslatres sóm lliures d’imaginar qualsevol cosa, però hem (desgraciadament) de saber distingir entre coneixements ferms i falsos. Hume utilitza un criteri. És un criteri intern. Les creençes són més vives, més fortes que la ficció. Hume diu que el principi que li serviex per qüestionar-se la metafísica és el principi de còpia: les idees que no siguin copies d’impressions les hem de rebutjar. La idea de causalitata no és una còpia de res que no poguem haver percebut al món sensible, l’únic que hem vist és una uníó constant entre les substàncies. També fa una crítica a la substància, tan allò que era el suposat substrat de les característiques materials, o la substància entesa com a cògito. D’allò que ens proporciona les característiques materials, no tenim cap impressió, ni tampoc de res que no sigui una substància. Fa una crítica al cógito. Hume diu que tenim una identitiat personal, una idea de com sóc. Però, teni una impressió directa del jo? Del meu cògito? Percebem un flux de pensaments i de sentiments que referim a un jo que no prové de cap impressió. És com un cubell on hi fiquem totes les impressions particulars. Podem dir que fins ara has actuat d’una manera simpàtica, no que siguis simpàtic.

En la moral, la raó no pot determinar que està bé i que malament. El darwinisme social (els pobres, els més dèbils, que es morin), i això creu que els febles econòmicament ho són perque no s’adapten. El darwinisme social comet la falacia naturalista, creure que perquè les coses són com són han de ser d’aquesta manera, o com per exemple, creure que sempre hi ha hagut desigualtat.

Els sentiments, per Hume, tb s’eduquen. Ve Huchesson i diu lo del utilitarisme (més endevant…). Hume creu que hi ha un caràcter universal en els sentiments, que tothom té els mateixos sentiments. Tendim a sentir satisfacció davant d’aquelles accions i caràctes que beneficien a la multitut. Sentiments= fundaments de la moral que s’eduquen. Si el criteri de la moral està en aquestes emocions, sabem que l’origen de la moral està en l’individu. Per això, la raó no pot ser el fonament de moral, ja que no ens diu si una acció és bona o dolenta, ens ho diuen els sentiments. El fonament de la moral està en els individus i és desinteressat. Ajudem als altres pq els sentiments ens empenyen, no per interès. L’autèntica moral és desinteressada, si jo deixo diners per algo en concret, no és moral. Hume, igual que ha limitat el paper de l’epistemologia, limita tb el de la moral.

Per Hume, és més natural la benevolènça que l’egoisme, ja que ajudes als altres. Segons ell, els ésser humans actuem socialment i de forma que contentem al màxim nombre de persones el màxim possible.

Costum és el pont entre causa i efecte. La justícia, per la seva banda, és la postura clàssicade l’intel·lectualisme moral. Hume entén la justícia, ja que és un bé comú, i que ens beneficia a tots. El criteri de la moral són els sentiments, s’eduquen. En últim terme, és l’utilitarisme. L’utilitarisme és una filosofia moral que busca que tot sigui útil en la societat.

Política

Hume no defensa el contracte social, ja que és una ficció que no es pot demostrar. Hume és liberal, no intenta buscar la legimitat del govern en el seu orígen, ja que l’origen del govern és desconegut. Critica la legimitat divina. Quan busca legimitar el poder polític, la solució la busca en el poder de la soicetat actual. Defensa que vivim junts ja que ens va bé per a la majoria. Apareix el concepte de costum. Hume és un precedent de l’utilitarisme. Hume creu que la política s’ha de basar en l’existència, per tant, allò que per Hume explica la legimitat política és l’utilitat social. Obeim les lleis ja que ens és útil, que ens beneficien per a la majoria.

Immanuel Kant

Alemanya, S.XVIII. Va ser un autor conegut per 3 grans temes. L’epistemologia, l’estètica i l’ètica. La seva obra fonamental: “crítica de la raó pura”. És un ilustrat i entén que l’ésser humà es lliberarà a través del coneixament. Defensa el sapere ordre (atreveixte a saber). Kant vol autocriticar les nostres facultats per coneixer, i ho fica en la seva obra fonamental, on examina les capacitats de la raó. Tot coneixement s’origina de l’experiència, però no tot prové de l’experiència. La raó juga un paper fonamental en el coneixament.

Hi han diferentes posicions ètiques: l’intelectualsime (raó)  de Plató, els emotistes (Hume), allò que determina el bé i el mal són les sensacions, els endemonistes com Aristòtil o els utilitaristes com Mill.

Kant defensa la postura déntològica, diu que allò que ens empeny a conèixer si una cosa és certa o no és el deure. Per Kant, els sentiments són subjectius. Allò que ens empeny a actuar tb és el deure. Proposa una ètica a priori, que és universa, amb una moral que ens impossem els nostres límits (molt grec, ja que ens fa pensar per nosaltres mateixos). És una ètica formal, no de contingut (una ètica de contingut és aquella que ens diu que hem de fer en cada cas concret).

Tot el que és universal, ha de ser formal, a pryori. Si la moral ha de dependre de l’existènica, aquesta no podrà ser mai universal. Kant busca una moral formal, que ens fagi actuar d’acord amb uns imperatius determinats per nosaltres mateixos. Kant diu que l’autoritat suprema és la raó, la raó és qui determina els límits de la moral. Si una llei moral ha de tenir valor universal, n’hem de poder trobar el funcionament a priori. Això no ho trobem a les emocions, ja que són subjectives. És la raó la que ens diu que hem d’actuar d’una manera o d’una altre. Kant posa els feixos a l’anàlisi racional de la nostra conducta. Si una moral és de continguts, se’ns imposa des de la força. Un concepte fonamental de l’ètica kantiana és l’imperatiu categòric.

Kant busca formular una ètica que no sigui de contingut. Ell formarà l’imperatiu categòric. Imperatiu, allò que ens obliga a fer algo, i categòric, allò contraposat a hipotètic. La diferència entre els catègorics i els hipotètics és que els categòrics no estàn condicionats a res. L’imperatiu categòric no està condicionat a les finalitats, al context… L’hipotètic és un imperatiu condicionat a la finalitat. Si una acció és bona per assolir un objectiu concret és hipotètic, si és bona per si mateixa és categòric.  Per Kant, els sentiments no ens “desperten” la moral. Kant diu que ajudar és un deure moral. Va dir: “ajudar només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que esdevingui llei universal. Actua de tal manera que tractis l’humanitat com a fi, mai com a mitjà” (explicar exemple de persona gran que creua) Des del punt de vista de Kant, abans d’actuar ens hem de preguntar si el que fem volem que sigui llei universal. Kant utilitza la raó per formar un imperatiu que funcioni per deure, no per emocions. A part, ens hem de preguntar si tractem a la persona com a objectiu o com a mitjà. El hipotètic tracta a les altres com a un mitjà. No hauríem de mentir encara que no faci mal a ningú, ja que no volem que dir mentides esdevingui llei universal. Kant posa la importancia en les intencions, no en l’acte. Per als utilitaristes radicals, l’accent es posa en les conseqüències, i si aquesta és bona, l’acció és bona.

Stuart Mill

Londres, S.XIX, fill d’un filòsof, va néixer en una família culta. Amic de Bentham. El seu entorn era empirista. Va ser membre del Congrés Britànic, va escriure “l’utilitarisme”, i un altre titulat “sobre la llibertat”, on posa la base de l’idea contemporània de llibertat.

L’utilitarisme és una filo social , política i liberal, que va influenciar fortament al capitalisme. El seu origen: Bentham deia que guia la nostra conducta és el plaer i el dolor, i que la felicitat és la recerca del plaer i la fugida del dolor. Bentham és el pare de l’utilitarisme, que va influenciar a Mill.

Mill va defensar pensaments molt liberals per la seva època. Epicur, S.IIIaC, Samos, va intentar formular una teoria hedonista, que és aquella que creu que és bo allò que ens produeix plaer. Que bé=plaer. Bentham universalitza lo de que busquem el plaer i fugim del dolor, i entén de que cal buscar la màxima felicitat al màxim nombre de gent. La moral de Kant: el que fagis esdevindrà llei universal (ex. Capità amèrica). Hem d’actuar bé pel únic fet d’actuar bé, i lo de Beckham és actuar per interessos.

Mill va voler forçar l’utilitarisme. Segons Bentham, no hi han diferències qualitatives de plaer: només quantitiatives. Si una persona 人 i una persona神 fan 2 activitats diferentes que proporciona plaer diferent, només s’hi poden establir diferències quantitatives (temps, intensitat…). En altres paraules, Beckham diu que una persona que està llegint filo està experimentant el mateix plaer que una que fa flexions. Tots els plaer són =, excepte per la diferència quantitativa. Si jo escolto música 2 hores experimentaré més plaer que si escolto 5 minuts.

Per la seva banda, Mill si que creu que hi ha diferència de plaer més enllà de la quantitiat. Creu en el progrés de l’individu. Tenim un ideal de persona humana que progressa. Hi ha plaers que contribueixen a aquest progres, i n’hi ha que no. Val més un humà insatisfet que un porc satisfet ( ho diu per mostrar que hi ha un ideal d’humà). Destaca els plaers intelectuals i els morals.

Mill, igual que per Bentham, entén que allò que busquen els éssers humans és la felicitat, que és la presència del plaer i l’abscència del dolor. Bentham té una filo egoista, ja que té com a prioritat el bé de l’individu. Mill és consicent i vol buscar el bé comú, màxima felicitat pel màxim nombre de persones.

Per poguer diferenciar l’ètica de Bentham i de Mill hi ha l’utilitarisme de l’acte i el de la regla. El del acte és el de Bentham. Davant de cada cas hem de un càlcul i veure quin és el pas que ens proporciona més felicitat a MI, i actuar d’aquesta manera.

En canvi, l’utilitarisme de Mill és el de la regla, ja que hi ha una norma per assolir la màxima felicitat pel màxim nombre de persones, de manera que quan fem una acció, ens hem de preguntar si aquesta acció donarà la màxima felicitat… La norma  per aconseguir la màxima felicitat pel màxim nombre de persones ha d’esdevenir regla a Pryori, Mill no vol que la seva ètica sigui egoista.

John Mill, el pare de Stuart Mill, creia que no valia la pena lluitarv pel sufragi de les dones, ja que votarie igual que els seus marits. En canvi, el full creia que encara que això fos veritat, cal tenir en compte la dignitat de la dona, ja que contribueix a la màxima felicitat epl màxim nombre de persones possibles.