Antropomorfismes / Antropomòrfica

Impuls moral envers a veritat.

Aristocràcia / Aristocràtica

Relatiu a la classe social relacionada amb la noblesa.

Transformació

Necessitat de canviar els falsos valors que han dominat tota la cultura occidental.

Metamorfosi

Transformació d’alguna cosa en una altra cosa.

Societat

Construcció social que es basa en la imposició d’enganys i il·lusions, com si fossin veritats objectives.

Ètica

Friedrich Nietzsche (1844-1900, Alemanya) fou un filòsof, poeta i músic alemany del segle XIX. Nietzsche és considerat una de les figures més importants de la filosofia occidental. La seva obra es caracteritza per ser una gran crítica de la cultura occidental i introdueix un punt de vista completament diferent al vist fins ara.

Nietzsche comença esmentant que la tragèdia grega fusionava dues dimensions fonamentals en la realitat i en la vida: l’actitud apol·línia amb la dionisíaca, ja que es tracta de dos principis que es complementen i s’uneixen en una harmonia perfecta. Ell suposa que l’origen de la tragèdia està associat al culte de Dionisos (déu grec del vi de la disbauxa) però, també mostra trets associats al Déu Apol·lo, relacionat amb l’harmonia i l’equilibri. L’art apol·lini és la racionalitat i el principi d’individuació, a més, que persegueix la bellesa perfecta i ideal, i l’art dionisíac és la unitat oculta de moltes coses, preval la irracionalitat i l’obscur i és la força imparable de la vida, que no coneix barreres ni límits. Allò dionisíac es mostra amb excés, passió, foscor i irracionalitat, mentre que allò apol·lini es mostra en mesura, llum, racionalitat i és allò definit. Sòcrates valorava la raó per damunt de totes les coses i rebutjava els excessos i de la desmesura, per tant es dóna una major importància als elements racionals i apol·linis i desconfia d’allò dionisíac. El seu deixeble Plató va ser el representant de la racionalitat dient que hi havia dos mons, un de intel·ligible i un de material. Per a Nietzsche el problema no rau en el fet de fer ús dels conceptes, que poden ser més o menys útils, sinó en creure que aquests conceptes ens obren pas a una dimensió superior de la realitat, més autèntica i veritable que la que podem percebre amb els sentits. El gran error de la metafísica occidental ha consistit a dividir la realitat en un món sensible, que es considera només aparent, i un món transcendent que ha estat identificat amb la realitat autèntica. Occident ha interpretat el coneixement com una cerca dels conceptes que poden expressar l’essència permanent i immutable de la realitat. Davant d’això, Nietzsche defensa el valor d’una forma alternativa de coneixement que o negui l’esdevenir i que faci atenció a les coses en la seva individualitat singular i irrepetible.

Al llarg de la seva obra, Nietzsche també va criticar fortament el cristianisme ja que en aquest veia un profund despreci envers el valor de la vida. Pels cristians, allò que importa és la salvació eterna, que només es pot aconseguir amb el domini de les passions, dels nostres instints i dels nostres impulsos. Davant del vitalisme nietzscheà, que defensa per damunt de tot la importància de la vida plena i intensa, el cristianisme és una religió que menysté i rebutja els valors vitals. Nietzsche sospitava que el fons de la realitat no coincideix amb la imatge habitual que ens solem fer, per això va desenvolupar el mètode genealògic. La interpretació nietzscheana sobre l’origen dels valors morals està exposada en la seva obra: “La genealogia de la moral”. Nietzsche anomena “moral de senyors” aquesta manera d’entendre la vida, segons la qual allò bo es correspon amb el que és noble, fort i vigorós. En canvi, la “moral d’esclaus” és allò dolent, que equival al que és feble, malaltís, mediocre, impotent o covard. Veiem que no tots els éssers humans són iguals. Els senyors, nobles i forts, són només uns quants. Davant d’aquests, la major part de la població està per sota seu i està condemnada a una existència baixa i vulgar. Per als cristians, allò bo és la humilitat, la resignació, el fet de parar l’altra galta i la mansuetud. El cristianisme anuncia que els pobres, els febles i els malalts serien els primers en el Regne del Cel i que els pitjors pecats consisteixen a lliurar-se a la passió desfermada, l’orgull i el gaudi dels plaers corporals. Nietzsche creu que amb el triomf del cristianisme, els febles van aconseguir imposar-se als forts, i es va consumar així una inversió total de valors. Es va aconseguir imposar en la nostra cultura una moral d’esclaus, que és antinatural i monstruosa perquè és contrària a la vida. Nietzsche creia que només la destrucció de la moral cristiana permetrà novament afirmar la importància de la vida, cal realitzar una transvaloració dels valors.

Segons el filòsof, la mort de Déu té repercussions profundes. Després de la desaparició de Déu s’obre una època nihilista, amb una dimensió negativa de confusió i desorientació, i una altra de positiva que permet el començament d’una etapa diferent basada en valors nous. Nietzsche anomenava voluntat de poder l’afirmació de la plenitud existencial, que aspira a un increment i una intensificació de la vida. El procés que porta des dels éssers humans fins al superhome està recollit de manera al·legòrica en un passatge molt cèlebre del llibre: "Així parla Zaratustra”. Aquest superhome seria una persona que pot portar una vida autènticament plena afirmant la voluntat de poder fins i tot sota el pensament de l’etern retorn ( suposa que tot tornarà a succeir tal i com ha succeït i que per això cada acció de la nostra vida té importància infinita). La transformació consta de tres metamorfosis. La primera és la del camell centra en la frase “Tu has de…” representa l’esperit dels humans abatut pels valors contraris a la vida que ha imposat el cristianisme. La segona d’aquestes es la del lleó, que cerca la veritat tot destruint valors vells i substituint el “tu has de…” pel “jo vull”. Però en aquesta etapa no és possible crear encara valors nous, cal una tercera i última transformació com és la de l’infant. Aquest és el símbol de la innocència, del desconeixement del bé i del mal. També pren cada instant com un jo, lliure de càrregues i de lligams. A més és capaç de proposar valors nous basats en l’afirmació de la vida. Nietzsche tindrà una filosofia vitalista perquè insisteix en el valor incomparable que té la vida de l'individu. Per a ell, allò que realment importa és que siguem capaços d'experimentar una vida plena i intensa i una vida que volguessin viure mil cops.

En conclusió, … (respondre a la frase)

Comparació sobre la moral (Ètica)

A continuació faré una detallada comparació entre la moral del mestre d’Atenes, Plató i el filòsof alemany, Nietzsche.

Nietzsche explicat a la 1c.

Per a Plató, la persona estava dividida en cos i ànima (dualisme antropològic). L’ànima és immortal i quan el cos mor s'escapa. El cos és considerat una presó per l’ànima. Aquesta ànima, seguint la teoria de la reencarnació (metempsicosi), es reencarnarà en diversos cossos fins que pugui assolir una vida virtuosa per a quedar-se a Hades, el paradís de l’ànima. Al mateix temps, aquesta ànima està està dividida en tres parts. La primera d’aquestes és la part racional, que es situa al cap i correspon al seny, la raó i l'intel·lecte i la seva virtut és la saviesa (sophia). La segona d’aquestes és la part irascible, que es troba al pit, aquesta correspon al valor i las seva virtut és la valentia i el coratge (andreia), En tercera i última posició, es troba la part concupiscible, que es situa al ventre, correspon als desitjos i instints i la seva virtut és la seva virtut és la moderació o temprança. (sophrosyne). Cada persona té una part més desenvolupada, però en canvi per trobar la justícia individual és necessàri que existeixi un equilibri entre les tres part, tal i com s’explica en el mite del carro alat. Plató defensa l'universalisme moral dient que els valors morals son absoluts i iguals per a totes les persones, ja que el bé és únic i absolut i, per contra, les persones que no fan el bé no és perquè siguin males persones; sinó perquè són uns ignorants i no el coneixen. Això es coneix com a intel·lectualisme moral.

En conclusió Nietzsche s'oposa totalment a la moral de Plató, que derivaria més tard en la cristiana. Plató continua la moral de Sòcrates adoptant l'intel·lectualisme moral com a teoria clau per entendre el Bé, la justícia, la veritat i la felicitat. Nietzsche, en canvi, considera que els valors morals són aquells que afavoreixen la vida, i la satisfacció de lo corporal és l'únic criteri de validesa moral, i que cadascú ha de crear els seus propis.

Comparació sobre la societat (Política)

A continuació faré una detallada comparació la concepció de la societat entre el mestre d’Atenes; Plató i el filòsof alemany; Nietzsche.

Per a Nietzsche la societat és una construcció social que es basava en la imposició d'enganys i il·lusions, com si fossin veritats objectives.

Plató defensa que la societat està dividida en tres parts jeràrquicament. En el primer estament hi trobem el filòsof rei, el qual governarà guiant-se per la idea del bé; aquesta tindrà la part racional més desenvolupada. A continuació trobarem els guerrers i guardians que hauran de garantir la seguretat de la població i tindran la part irascible més desenvolupada. Finalment, els treballadors hauran de cobrir les necessitats primàries de la població -alimentació, vestir, habitatge- i aquests tindran la part concupiscible més desenvolupada. S’aconseguirà la justícia social es dóna quan cadascú fa allò que li correspon segons el tipus d’ànima que tingui. Plató atacarà la democràcia, doncs creu que el poble no és qui ha d’escollir qui regna, i per tant se’ns plantegen dues opcions. Si només governa un filòsof rei tenim representada la monarquia, i si governa més d’un, l’aristocràcia. El model i la forma de govern és la mateixa.

En conclusió, tots dos busquen un sistema antidemocràtic en el que governi una èlit. Per Plató aquesta èlit ha d’estar formada per aquells que destaquin per la seva part racional i per a Nietzsche ha d’estar formada per superhomes, és a dir, aquells que han elaborat uns nous valors basats, no en el coneixement, sinó en la potència de viure. Per tant, fan una crítica a la democràcia com a sistema polític i els igualitarismes. Llavors, per a Plató és un govern dels que no tenen coneixement i per a Nietzsche, seguint la crítica a la cultura occidental, és una mostra de la moral d’esclaus al prendre uns valors i intentar aplicar-los a tots negant la voluntat de poder i la seva creativitat. Per aquesta raó diem que Nietzsche defensa un individualisme a diferència de la idea política per a la comunitat de Plató. Doncs, el filòsof grec busca la justícia social i l’alemany no es molesta en buscar la pau ni la justícia, perquè cadascú obra com vol.

Comparació sobre la veritat (teoria del coneixement)

A continuació faré una detallada comparació entre la veritat i el procés per assolir-la del mestre d’Atenes Plató i l’alemany Nietzsche.

Nietzsche explicat a la 1c.

La teoria del coneixement de Plató es basa en un sistema dualista (dualisme ontològic), és a dir, defensa l’existència de dos mons, per una banda el de la Matèria - canviant, imperfecte i caduc- i per altra el de les Idees -perfecte, immutable i etern-. El primer es pot percebre pels sentits, en canvi el segon es caracteritza per ser intel·ligible. Per a Plató aquesta dualitat es pot representar en una línia partida per la meitat. A la part esquerra trobem el món sensible, composat per la creença (Pistis) i la imaginació (Eikasia), que juntes formen la Doxa que es defineix com el coneixement relatiu. A la dreta de la línia trobem el món intel·ligible, on es situa el pensament (Dianoia) i el coneixement (Noesi). L’ unió d’aquestes dues forma l’episteme que fa referència a la ciència del saber veritable. Segons Plató, les idees estan organitzades en una piràmide jeràrquica on la idea suprema és la idea del Bé i hi predomina sobre la resta.

En conclusió, Plató mostra la veritat donada a una dualitat de mons on la veritat és exclusiva del món de les Idees. En canvi, Nietzsche rebutjarà completament l’existència d’aquest món i només conceb una sola realitat que va contra la idea del bé, ja que el filòsof alemany no creu en una idealització.

1c Teoria del coneixement)

 Friedrich Nietzsche (1844-1900, Alemanya) fou un filòsof, poeta i músic alemany del segle XIX. Nietzsche és considerat una de les figures més importants de la filosofia occidental. La seva obra es caracteritza per ser una gran crítica de la cultura occidental i introdueix un punt de vista completament diferent al vist fins a l’època. 

Nietzsche comença esmentant que la tragèdia grega fusionava dues dimensions fonamentals en la realitat i en la vida: l’actitud apol·línia amb la dionisíaca, ja que es tracta de dos principis que es complementen i s’uneixen en una harmonia perfecta. Ell suposa que l’origen de la tragèdia està associat al culte de Dionisos (déu grec del vi de la disbauxa) però, també mostra trets associats al Déu Apol·lo, relacionat amb l’harmonia i l’equilibri. L’art apol·lini és la racionalitat i el principi d’individuació, a més,  que persegueix  la bellesa perfecta i ideal, i l’art dionisíac és la unitat oculta de moltes coses, preval la irracionalitat i l’obscur i és la força imparable de la vida, que no coneix barreres ni límits. Allò dionisíac es mostra amb excés, passió, foscor i irracionalitat, mentre que allò apol·lini es mostra en mesura, llum, racionalitat i és allò definit. Sòcrates valorava la raó per damunt de totes les coses i rebutjava els excessos i de la desmesura, per tant es dóna una major importància als elements racionals i apol·linis i desconfia d’allò dionisíac. El seu deixeble Plató va ser el representant de la racionalitat dient que hi havia dos mons, un de intel·ligible i un de material. Per a Nietzsche el problema no rau en el fet de fer ús dels conceptes, que poden ser més o menys útils, sinó en creure que aquests conceptes ens obren pas a una dimensió superior de la realitat, més autèntica i veritable que la que podem percebre amb els sentits. El gran error de la metafísica occidental ha consistit a dividir la realitat en un món sensible, que es considera només aparent, i un món transcendent que ha estat identificat amb la realitat autèntica. Occident ha interpretat el coneixement com una cerca dels conceptes que poden expressar l’essència permanent i immutable de la realitat. Davant d’això, Nietzsche defensa el valor d’una forma alternativa de coneixement que o negui l’esdevenir i que faci atenció a les coses en la seva individualitat singular i irrepetible.

Més tard, Nietzsche parlarà del concepte i la metàfora i de la seva diferenciació. Els conceptes no són més que residus de metàfores que una vegada van servir per referir-se de manera creativa a la realitat, però que amb l’ús han perdut el seu esclat o s’han arribat a confondre amb termes capaços de descriure la realitat autèntica que volen afirmar. La creença en aquest presumpte espai suprem i etern de conceptes sorgeix com a conseqüència de la manera com emprar els mots, quan n'oblidem l’origen poètic i quan els atorguem un valor de veritat absoluta que estaven molt lluny de tenir el dia que van ser inventats. 

Com ja he esmentat abans, la obra del filòsof és molt crítica. Ara introduiré una altra de les seves crítiques: La crítica contra la ciència positiva. El positivisme sosté que la ciència és una activitat desinteressada que ha trobat l’únic camí d’accés a la veritat. Per a Nietzsche, això és totalment insostenible, ja que no existeix una veritat universal única i, a més, perquè la ciència no és neutral, sinó que està al servei de la vida. Així doncs, Nietzsche afirmava que el coneixement no ha d'entendre's com el descobriment d’una veritat amagada rere les aparences, sinó a proposar una manera imaginativa i poètica de recrear el món.     És per això que l’art és millor que la ciència ja que ens proporciona imatges contínuament renovades per expressar l’esdevenir perpetu de la realitat. El filòsof alemany era partidari del perspectivisme gnoseològic, segons el qual és impossible trobar una veritat absoluta perquè el coneixement depèn del punt de vista. Per tant, no existeix cap veritat única i universal, perquè la veritat és només un punt de vista sobre la realitat. A més, la religió cristiana, la qual l’alemany criticarà nombroses vegades, va introduir a Europa una concepció lineal de la temporalitat. Les idees de l’etern retorn difereixen de la visió lineal i del temps que ha predominat a Occident, i proposa una interpretació alternativa en la qual el temps és circular, com ho creien els grecs de l'antiguitat.

En conclusió…