Comparació de la Filosofia Política de Plató, Aristòtil i Maquiavel: Idealisme vs. Realisme

La Filosofia Política de Plató: Idealista i Aristocràtica

El Propòsit de la Filosofia Política Platònica

Hi ha qui interpreta que la finalitat última de Plató amb els seus diàlegs era de caire polític, perquè s’interroga sobre la validesa i el significat dels principis de justícia. No és clar que la finalitat última de Plató fos exclusivament la política –hi ha qui diu que era l’educació del ciutadà segons principis morals o l’epistemologia que situa l’enteniment per sobre de la sensibilitat–, però, en tot cas, el que no es pot negar és que la política va ser per a ell almenys un dels eixos més importants del seu sistema filosòfic, tal com ens ho mostra en aquest diàleg.

El Filòsof-Rei i la Jerarquia Social

Com hem vist en la pregunta anterior, la política demana una educació específica, una formació llarga i costosa. Aquesta formació havia de permetre al filòsof-rei adquirir el coneixement suprem, necessari per tenir coneixement del Bé i de la Justícia que demana el bon govern d’un Estat.

En tota l’obra platònica es reivindica la superioritat dels ‘homes d’or’; és a dir, els homes autènticament savis, d’ànima més pura i que coneixen la justícia, per damunt dels altres homes. Plató estableix una divisió en tres classes:

• Homes d’or (governants o filòsofs-reis).
• Homes de plata (soldats o defensors).
• Homes de bronze (obrers o productors).

Per això hi ha una estreta relació entre la república aristocràtica regida per un filòsof-rei, el govern que proposa Plató, i la justícia, ja que només els que coneixen el Bé i la Justícia poden governar.

L'Idealisme Polític Platònic

Tot comptat i debatut, la postura política de Plató és clarament idealista. Un pensament polític es considera ‘idealista’ perquè, entre altres coses, no es preocupa tant de les circumstàncies de l’acció com dels principis que l’orienten. Els idealistes tendeixen a considerar que són els principis i no les conseqüències d’una acció política el que marca el valor d’aquesta acció.

Per a un idealista és la bona teoria el que marca la bona política. A més, els idealistes tendeixen a considerar que la bona política deriva d’un governant savi, o d’un filòsof-rei, capaç de fer la síntesi de saber i poder.

Comparació amb Altres Models Polítics

La Crítica d'Aristòtil: La Unitat de la Pòlis

Podríem comparar aquesta tesi amb altres dues de molt importants també en el context del pensament polític: la d’Aristòtil a Grècia i la de Maquiavel al Renaixement.

Aristòtil es va adonar que l’idealisme polític de Plató estava errat perquè una ciutat només pot ser feliç i pròspera si està unida i si tots els ciutadans van a una. Però Plató no acabaria tenint una sola ciutat sinó tres de diferents, perquè en dividir la societat en tres classes socials (governants –o homes d’or–, defensors de la ciutat –o homes de plata– i obrers –o homes de bronze–), cadascuna d’aquestes classes socials buscaria el seu propi profit.

Maquiavel i l'Establiment del Realisme Polític

Si en tota la història del pensament trobem un autor contrari a l’idealisme en política i que considera nefast governar segons principis sense atendre a les conseqüències de les accions, aquest és Maquiavel.

En el Renaixement italià, Maquiavel inaugura la tendència del que s’anomena ‘realisme polític’ i defensa que el governant, per ser virtuós, ha d’aprendre a no ser bo, si convé. Adaptar-se a les circumstàncies per tal d’aconseguir allò que es vol pot voler dir, per exemple, mentir o ser deslleial.

Amb la tendència a creure que tot home és dolent per naturalesa i que no es pot confiar en la bona intenció del governant, per més savi que sigui, Maquiavel, a diferència de Plató, separa allò moralment bo d’allò políticament bo.