Comparació ètica i política entre Plató i Mill

Modals:

Can: expressa habilitat (Jack can drive a car), s'utlitza per fer peticions, donar i demanar permís (Can you drop me off at work?), indica possibliat (I can go in two directions). Be able to: significa el mateix que can, però atès que can només pot emprar-se en Present Simple, a la resta de temps verbals utilitzarem be able to (Jim is able to fix my car/You will be able to find a place). Can't: és la forma negativa de can. També expressa prohibició i deducció negativa o certesa que alguna cosa és impossible (She can't speak Chinese/You can't drive so fast on this motorway). Could: expressa habilitat en el passat. S'utilitza per fer peticions més educades que amb can. Indica possiblitat més que amb can. Es fa servir per fer suggeriments menys directes que amb can (She could use this camera/Could you stop at the traffic light?). May/Might: expressen possibilitat que passi alguna cosa. May també es fa servir per donar, demanar o denegar permís o per fer peticions més formals que amb can (I may/might late because..). Should/ ought to: tots dos es fan servir per fer recomamacions i donar consell. Ought to a penes s'utlitza en negativa ni en interrogativa. Should és el més freqüent (You should/ought to respect road signs). Need to: es pot conjugar i, per tant, es pot fer servir en tots els temps verbals. Expressa obligació o necessitat (I need to slow down on this road). Have to: expressa obligació o necesitat igual que el must, però en aquest cas l'obligació no es tan forta. Ates que must només es pot utlitzar en Present Simple, a la resta de temps verbals emprenem have to (You have to learn to take control of the car). Must: expressa obligació o necessitat, especialment quan la imposa la llei o l'autoritat (You must stop for at least two seconds/Jane must be in a traffic jam). Mustn't: indica prohibició (You mustn't text while driving).
Don't have to: significa "no haver de", es a dir, absència d'obligació de la necessitat (He doesn't have to pick me up). Needn't: indica que no hi ha obligació (You needn't order a pizza for dinner). Would: s'utilitza per demanar o oferir alguna cosa de manera educada (Would you please turn right?).

Modals perfets:

Could have + participi: indica que es podia haver fet alguna cosa en el passat, però que finalment no es va fer (You could have had an accident). Couldn't have + participi: expressa la certesa que alguna cosa no podia haver passat (My brother couldn't have caused a head-on...). May/Might have + participi: s'utilitzen per fer una suposició sobre un fet passat (Something may/might have distracted her): Must have + participi: expressa una conclusió lògica sobre un fet pasat (They must have been really...). Should/ought to have + participi: amb tots dos podem queixar-nos d'un fet que va tenir lloc i lamentar-nos que no s'hagi complet el que volíem (I should/ought to have resisted...). Shouldn't have + participi: expressa la nostra opinió crítica sobre un fet passant indicant que no hauria d'haver passat (You shouldn't have been so...). Would have + participi: indica que es volia haver fet alguna cosa en el passat però no es va poder a causa de factors externs (I would have taken you to the airport..).
Had better (és millor que): en afirmativa: subjecte + had better + verb normal (You had better at the junction). Negativa: subjecte + had better + not + verb normal (You had better not be late).

Exercise:

1.By the end of March, I will have taken my drving test. 2.You shouldn't drive when you're sleppy. 3.I wish you could have been there. 4.If we had left earlier, we would have avoided rush our. 5.Are you going to get your tyre repaired? 6.Are safety tests done on all new models of cars? 7.John wanted to known what the speed limit there. 8.The clerk, whose name was Mrs. Layton, was very nice.

Comparació Etica:

Per a Plató l'ètica i la política són inseparables, i no es pot concebre el bé o la felicitat dels individus al marge del bé o la justícia de la ciutat. Plató subordina els interessos de les persones i el bé individual al de la ciutat, mentre que Mill no el subordina i creu que una persona pot ser felíç sense que la ciutat sigui justa o tots felíços, però només aconseguirà la felicitat completa si tothom és felíç. La teoria política de Plató va lligada a la seva teoria de les idees, només el que hagi conegut les idees sap, que és el bé, la justícia, etc. Només el que les hagi contemplat podrà governar, ja que podrà arribar al coneixement vertader. Per Mill el concepte de bé es relatiu, ja que dependrà de si ocasiona major o menor quantitat de benestar. L'ètica de Plató com la de Mill, s'ocupa de la felicitat. Segons Mill, la felicitat és el màxim bé humà; és eudemonista. Però, l'ètica de Plató es basa en la virtut que no és un concepte estable, sinó uns conceptes diversos que no s'exclouen (virtut com a saviesa), per a Mill la millor virtut és el fet de sacrificar-se d'alguna manera per a expandir la felicitat al col·lectiu. Plató basa la virtut en el coneixement, en diu que l'home virtuós és el que purifica la seva ànima de les passions i la desprèn perquè pugui tenir accés al món de les Idees. Mentre que Mill pensa que el sacrifici dun individu pel col·lectiu ha de considerar-se la major virtut. Per a Plató la felicitat és la fi del ésser humà, sent la virtut un element molt vinculat a la felicitat. Rebutja la identificació de la felicitat amb el plaer.
En canvi, Mill pensa exactament al revés, creu que és el plaer el que ens reporta felicitat, però no un plaer individual, sinó un plaer col·lectiu; ell és un hedonista universalista. Tot i que, Plató al tenir l'ànima concupiscient no rebutja els plaers com a complement de felicitat sempre que es visquin d'una manera moderada. En canvi, Mill advoca per la busqueda de plaers, sobretot els col·lectius.

Comparació Política:

Plató estableix una clara correlació entre l’anima i l’estat i dependent del tipus d’ànima, l’individu serà governant, guardià o productor.. Mill no fa partició de l’anima i deixà a lliure elecció de cadascú la professió que vol fer, i no els assigna treballs segons el tipus d’ànimes. Mill vol l’obligatorietat de l’ensenyament, mentre que Plató segons el tipus d’ànima assigna un tipus ensenyament o un altre. Mill creu que el govern ha de ser elegit per democràcia i creia en la democràcia representativa, mentre que Plató diu que el govern pertany a l’aristocràcia de la virtut, als savis (filòsofs). A més a més creu que el devenir de l’estat condueix a la seva degradació sent la forma d’estat més perfecta de govern l’aristocràcia del saber, seguida de la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i la tirania. Mentre que Mill pensa que la millor forma és la democràcia representativa. En part Plató i Mill coincideixen, ja que diuen que la majoria no sempre té la raó i també en la crítica als perills de la democràcia, però divergeixen en la crítica perquè Plató pensa que les masses són manipulables, i té por de les manipulacions, però Mill centra la crítica en les pressions que reben les minories. Mill creu que ha d’haver industria de forma legislada per evitar abusos, mentre que Plató només parla duna aristocràcia agrària, res d’indústria. L’estat platònic pretén no avançar, estar sempre igual, mentre que Mill, influït pels ideals de la Il·lustració, busca un estat en constant progrés.

Etica:

Mill es planteja com es pot obrar correctament, i per respondre la seva qüestió, s'ha de plantejar dures dimensions, una personal i l'altre social. Dimensió personal: la seva ètica es eudaimonista, és a dir, que el seu objectiu és la felicitat. Les accions correctes ho són, en base a la seva utilitat i aquesta, ho és en funció del plaer i la felicitat que proporciona l'acció. Quan Mill parla de plaer, posa l'èmfasi en la distinció entre quantitat i qualitat, és a dir, que el tipus de plaer queda determinat per la qualitat i quantitat d'aquest. Hi ha dos tipus de plaers: els intel·lectuals, que estan relacionatsamb les facultats superiors (intel·ligència, sensibilitat moral), i els corporals que estan relacionats amb la satisfacció i són comuns amb els altres. Els plaers intel·lectuals són els únics que realment proporicionen felicitat. Dimensió social: la felicitat d'un depèn de tots els que es poden veure afectats. Segons Mill, per això cal un sentiment moral que es tant natural com adquirit. El resultat ètic de les accions es mesura per les conseqüències, no per les intencions. La moral no es una qüestió voluntaria, sinó que existeix una obligació moral que s'ha d'expressar en l'autoconsciència i l'autoobservació de les normes morals per tal de beneficiar a tothom. Mil destaca la simpatia, diu que es necessària per desenvolupar totes les instàncies que permeten assolir la felicitat.

Política:

1.Liberalisme utilitarista
a)lLlibertat civil o social: els àmbits de la llibertat justifiquen la seva utilitat. Són: -domini intern de la consciència, que fa referència a la llibertat d'opinió -els nostres gustos i la determinació dels nostres fins, pmpliquen obrar i viure com vulguem. -Associació i reuníó que afavoreix el desenvolupament de l'ésser humà com a ésser progressiu.
b)Principi del dany. Marca els límits de l'autoritat de la societat sobre l'individu tant de les accions dels individus en la societat.
c)Amenaces a la llibertat civil. Les amenaces s'han d'entendre com una situació en la qual la individualitat es pot veure retallada i per això s'ha d'estar vigilar per tal de garantir la llibertat individual i social. 2.Liberalisme social:
a)Model econòmic: es situa en posició intermèdia i crítica amb els dos corrents del seu temps (model econòmic liberal i model del socialisme revolucionari). Del liberalisme critic la política del laissez faire i del socialisme revolucionari, fa seva la valoració crítica de la propietat privada, la competència i el model capitalista.
b)Mill proposa un govern representatiu o popular. Les funcions d'aquest govern són: -garantir les condicions de llibertat. -afavorir els interessos de l'ésser humà com a ésser progressiu -respectar les minories -per tal d'assegurar les funcions del govern, Mill defensa una reforma del sistema electoral que reconegui el sufragi universal.

Antropologia:

l'ésser humà s'entén com un ésser dotat de facultats superior i de dignitat. Es un ésser progressiu, és a dir, que necessita de l'autodesenvolupament. Les Facultats superior d'un ésser són els sentiments, amb influència del Romanticisme - individualitat originalitat, i la racionalitat, amb influència de la Il·lustració - perfeccionament.