Comparació entre Descartes i Aristòtil sobre la ment i el cos

Descartes i Aristòtil sobre la ment i el cos

Descartes explica les dues naturaleses de l'home. Una és la ment, la qual és la nostra essència, és l'ànima, és el que ens defineix com un 'jo'. Relaciona l'ànima amb la ment perquè la nostra naturalesa més profunda com a humans és pensar, és la nostra forma d'existència. Per això denomina la ment com a matèria pensant. Mentre que d'altra banda, trobem la matèria extensa, és a dir el cos.

Segons l'autor, cos i ment són expressions clares i distintes, llavors la seva unió és necessàriament un accident. Com a resultat d'aquest accident apareixem nosaltres, les persones, que formem part de les úniques idees clares i distintes que provenen de la gran idea clara i distinta, inseparable, immortal i infinita, que és Déu.

En canvi Aristòtil es desmarca del dualisme antropològic (cos-ànima) en remarcar la unitat substancial de l'esser humà. Per ell, cos i ànima són dos elements d'una única substància, per tant, l'ànima no pot existir sense el cos i viceversa. Així doncs, l'ànima va serentesa com a principi vital.

Comparació de Descartes i Aristòtil sobre el coneixement

Pel que fa a Descartes, el seu objectiu és arribar a la veritat indubtable que ens permeti fonamentar el coneixemen. Per Descartes els pensaments són IDEES que no poden ser falses. Aquestes idees poden ser adventícies, és a dir, que són combinacions d'idees adventícies i les idees inventades per la pròpia ment i, idees innates que són les que habiten dins nostre. Les idees innates, fan referència al jo, al món i a Déu, el jo (res extensa + res cogitans) i el món. A partir de la idea de Déu és possible descobrir un camí per al coneixement ja que ell és, segons Descartes, un ésser perfecte i finit.

Descartes, per arribar al coneixement de la veritat basat en la raó segueix la regla del seu mètode: la regla de l'evidència o de la intuïció. Per sortir del dubte s'ha de continuar dubtant, i és el mateix dubte el que fa saber que un existeix, 'PENSO, DONCS SÓC, PER TANT EXISTEIXO', de fet, aquesta és la seva primera veritat clara i distinta (el COGITO). L'ésser humà només coneix el seu propi pensament, per tant, les idees són subjectives. Segons Descartes hi ha dues formes de coneixement; la intuïció i la deducció.

Aristòtil no creia en un món de les Idees separat de la realitat. Pensava que la base del coneixement està en la informació que ens proporcionen els sentits sobre el món que ens envolta.

Assolir el coneixement general, en el pensament d'Aristòtil, és possible per mitjà d'un procés d'abstracció inductiva, en el qual entren en joc la imaginació, la memòria i l'enteniment: el coneixement parteix d'allò que copsem amb els sentits, i és la imaginació la que ens permet evocar representacions d'aquests individus particulars que hem percebut prèviament, mentre que la memòria ens permet emmagatzemar aquestes imatges. Finalment, l'enteniment ens ajuda a trobar allò que tots aquests individus particulars d'una mateixa classe tenen en comú.

La continuitat de la consciència segons Descartes

Estic d'acord amb aquesta afirmació de Descartes perquè realment a la nostra consciència és on trobem els nostres sentiments, el nostre impuls, les nostres passions...

El conjunt de totes aquestes coses és el que forma la nostra identitat, la nostra personalitat i ens defineix com a persona. En canvi, el cos és simplement una figura física que no pensa, no té sentiments ni emocions.

Els sentiments, com tota funció mental, no estan en cap lloc, per tant, mai poden provenir del nostre cos perquè és el conjunt de estructura física i d'organs que formen l'esser humà.

L'art del llenguatge literari

El lenguaje literario es aquel que hace uso de las formas de la lengua de manera artística y que cumple una función poética. El objetivo de este lenguaje es producir obras artísticas basadas en la palabra, lo que conocemos como textos literarios.

Dentro del lenguaje literario también encontramos diferentes tipos de lenguaje literario.

El Verso que sirve de la musicalidad, la rima y la oratoria y es utilizado en poesía y la Prosa que se centra más en presentar información y es utilizada para novelas o relatos.

A continuación diré las características del lenguaje literario:

Arte y originalidad: Esta es una de las características más importantes, la originalidad, es decir, la difusión artística del mensaje que se quiere emitir al lector

La retórica: La finalidad de la retórica es manipular el mensaje que se quiere dar, para darle persuasión, belleza y expresión para atraer al público y despertarle la curiosidad por medio de la función poética

La forma, La intención subjetiva y La ficción que es el mensaje que crea realidades ficticias que no tienen que ser iguales a la realidad exterior.