Comèdia romana, Plaute, Terenci i oratòria de Ciceró — Empúries i Bàrcino

La comèdia romana

La comèdia romana: La comèdia romana neix per influència grega arran de l’expansió de Roma. Hi conviuen dos tipus principals: fàbula palliata, d’ambient grec, amb l’acció situada en ciutats gregues i personatges grecs —imita la comèdia nova grega, sobretot Menandre—; i fàbula togata, d’ambient romà, amb personatges vestits amb toga. Autors com Plaute i Terenci adaptaven o combinaven obres gregues mitjançant la tècnica de la contaminatio.

Plaute

PLAUTE: Plaute va néixer a Sàrsina no més tard de l’any 250 aC. Va viure en una època convulsa, marcada per la Segona Guerra Púnica i la invasió d’Itàlia per part del cartaginès Anníbal. De jove es va traslladar a Roma, on es va introduir en el món del teatre i va formar part d’una companyia de còmics. Més endavant es va dedicar al comerç, però va fracassar econòmicament i va acabar treballant en un molí propietat del seu creditor. Aprofitant la seva experiència teatral i els seus coneixements, es va posar a escriure comèdies. Així va iniciar una carrera literària plena d’èxit i es va convertir en el comediògraf més popular de Roma. Les seves obres eren molt apreciades pel públic pel seu humor, el ritme viu i els personatges còmics. Va morir l’any 184 aC, segons explica Ciceró. La seva fama va ser tan gran que, segles després de la seva mort, circulaven moltes comèdies amb el seu nom per garantir l’èxit a l’escenari, encara que no fossin realment seves.

PLAUTE (segona descripció): Plaute va néixer a Sàrsina, no més tard de l’any 250 aC. Va viure la Segona Guerra Púnica i l’invasió d’Itàlia per part del cartaginès Anníbal. De jove va anar a Roma, es va dedicar al món del teatre i va formar part d’una companyia de còmics. Posteriorment va provar el comerç, però va fracassar i va acabar treballant en el molí del seu creditor. Va aprofitar els seus coneixements teatrals i es va posar a escriure comèdies, iniciant una carrera d’escriptor plena d’èxits; va morir l’any 184 aC, segons Ciceró. Plaute va ser molt popular, fins al punt que segles després circulaven comèdies amb el seu nom per assegurar-ne l’èxit teatral.

Característiques i estructura de l’obra de Plaute

Característiques generals: De Plaute es conserven 21 comèdies d’autoria segura, entre les quals destaquen Aulularia, Miles gloriosus, Amphitruo, Menaechmi, Mostellaria, Captivi, Pseudolus i Trinummus. Totes presenten arguments semblants, centrats en embolics amorosos de joves que es resolen gràcies a la intel·ligència d’un esclau astut, el qual sovint obté com a recompensa la llibertat. Les comèdies mostren una crítica al món hel·lènic, associat al vici i la comoditat, i alhora exalten el pragmatisme romà. L’objectiu principal no és moralitzar sinó fer riure i divertir el públic; per això el llenguatge és viu, col·loquial i expressiu, ple d’exclamacions, insults, juraments i recursos orals. L’acció és ràpida i dinàmica (comoediae motoriae), amb gran moviment escènic.

Estructura de les comèdies plautines: Les obres s’inicien amb un pròleg, pronunciat per un personatge o una divinitat, que explica la trama i situa l’espectador. Sovint hi ha també arguments posteriors que resumeixen l’acció; un pot aparèixer en acròstic amb el títol de la comèdia. Plaute no dividia originalment les obres en actes i escenes, ja que escrivia en vers continu; aquesta divisió és posterior. Durant l’obra s’alternen les parts cantades (cantica) i les recitades (diverbia), fet que augmenta el dinamisme teatral. El final inclou un epíleg i la fórmula “Nunc plaudite omnes”, invitació directa a l’aplaudiment.

Personatges plautins

Servus (esclau) → protagonista astut que enganya tothom i dirigeix l’acció per aconseguir la llibertat.

Senex (vell) → pare autoritari i sovint avar, ridiculitzat i obstacle per al jove enamorat.

Matrona (mare/esposa) → dona de mal caràcter, capritxosa i amant del luxe.

Adulescens (jove) → noi de bona família enamorat que origina el conflicte amorós.

Virgo (donzella) → jove honesta amb poca presència en escena però central en la trama.

Meretrix (cortesana) → amant professional interessada que obté regals pels seus favors.

Miles (soldat fanfarró) → militar presumit i covard ridiculitzat (exemple: Pirgopolinices).

Parasitus (paràsit) → personatge còmic que adula per aconseguir menjar gratis (exemple: Arctotrog / Artotrog).

Personatges secundaris → prestadors, cuiners, ballarines, metges i altres que completen l’acció còmica.

Terenci

TERENCI: Terenci va ser un comediògraf que va viure després de Plaute, tot i que no va arribar mai a tenir la mateixa popularitat que ell. Va desenvolupar la seva vida al segle II aC, en un moment històric marcat pel final de la Segona Guerra Púnica i per l’expansió de Roma pel Mediterrani. L’any 146 aC els romans van destruir Cartago i van portar molts esclaus a Roma; entre aquests hi havia Terenci. Un cop a la ciutat, va ser esclau de Terenci Lucà, que, en adonar-se de la seva capacitat intel·lectual, li va proporcionar una bona educació i finalment el va alliberar.

Després de la conquesta de Grècia, a Roma es va formar el Cercle dels Escipions, un grup aristocràtic que admirava la cultura i el pensament grecs. Terenci estava vinculat a aquest ambient cultural i compartia aquests ideals, especialment el concepte de humanitas, que fa referència a l’educació, la cultura i el refinament moral propis dels pobles considerats civilitzats.

Obres de Terenci

Obres: Va deixar sis comèdies, també palliates. Els títols són: Andria (La noia d’Andros) / Heautontimorumenos (El qui es castiga a si mateix) / Phormio (Formió) / Hecyra (La sogra) / Adelphoe (Els germans) / Eunuchus (L’eunuc).

La seva finalitat era moralitzar i educar, i no pas només fer riure com les comèdies de Plaute. Aquestes són comèdies més estàtiques, poc dinàmiques i amb poc ritme.

Oratòria — Ciceró

ORATÒRIA – CICERÓ: L’oratòria és l’art d’expressar-se bé i de convèncer els oients. Era indispensable per dedicar-se a la política. La retòrica va ser la principal matèria de l’ensenyament superior, i les escoles de rètors eren freqüentades per tots els qui volien participar en la vida pública.

L’art de fer bons discursos va néixer a Grècia. A Roma, l’època d’or de l’oratòria es va produir durant el període de la República.

Ciceró: vida i fets

CICERÓ: Va néixer l’any 106 aC a Arpíno. Va completar els seus estudis superiors a Roma, on es va formar amb els millors oradors i juristes del seu temps. Posteriorment va viatjar a Grècia i a l’Àsia Menor per ampliar la seva formació humanística, i en tornar a Roma va iniciar una carrera política molt destacada. L’any 63 aC va ser elegit cònsol, i el seu consolat va quedar marcat per la seva actuació contra la conjuració de Catilina. Va pronunciar les quatre Catilinàries, va aconseguir impedir la conspiració contra la República i va ordenar l’execució dels principals implicats, fet que més endavant li va comportar l’exili.

Després de la victòria de Cèsar sobre Pompeu a la batalla de Farsàlia (48 aC), Ciceró es va apartar de la vida política. Però, un cop assassinat Juli Cèsar, va tornar a Roma, va reprendre l’activitat política i va atacar Marc Antoni. Amb la formació del segon triumvirat, va ser considerat un dels seus enemics principals i, per aquest motiu, va ser assassinat l’any 43 aC a la seva vil·la de Fòrmies.

Discursos

Discursos: Ciceró va escriure molts discursos.

• Defensa del poeta Àrquies: Ciceró defensà un poeta acusat injustament i privadet de la ciutadania que li havien concedit.
• Defensa de Miló: Demostrà que Miló havia actuat en defensa pròpia i no era culpable de l’assassinat de Clodi.
• Verrines: Ciceró acusa Verres, governador de Sicília, pels seus abusos i robatoris a l’illa.

També feia discursos de caràcter polític, on destaquen les Catilinàries i les Filípiques.

Les Catilinàries

Les Catilinàries són quatre discursos pronunciats contra Catilina, el màxim implicat en la conjuració contra la República romana.

• La primera Catilinària la pronuncià davant el Senat i va induir Catilina a fugir de Roma.
• La segona la va pronunciar al fòrum per informar el poble.
• La tercera, també al fòrum, va servir per informar de la detenció dels conjurats que havien restat a Roma.
• La quarta, pronunciada de nou al Senat, va decidir la condemna a mort dels conjurats.

Les Filípiques

Les Filípiques consisteixen en catorze discursos amb els quals Ciceró atacà Marc Antoni quan aquest volia succeir a Juli Cèsar. S’anomenen així per analogia amb les Filípiques de l’orador grec Demòstenes contra Felip II de Macedònia.

Els discursos de Ciceró no es publicaven tal qual els pronunciava; ell els reescrivia amb un to més literari; no obstant això, guanyaven força i credibilitat quan es pronunciaven en persona gràcies als gestos i al to de veu.

Tractats de retòrica

Tractats de retòrica: En De Oratore, Ciceró, a través de diversos interlocutors, explica les qualitats d’un bon orador i els cinc passos essencials per elaborar un discurs segons l’art de l’oratòria:

1. INVENTIO: buscar temes i arguments adequats al discurs.
2. DISPOSITIO: ordenar correctament aquests temes i arguments.
3. ELOCUTIO: triar les paraules adequades per fer un discurs convincent.
4. MEMORIA: memoritzar els temes i els arguments, ja que no s’ha de llegir.
5. ACTIO: posar en escena el discurs, tenint en compte els gestos.

Ciceró dóna pautes per estructurar un bon discurs:

1. EL PROEMI o introducció del tema que es vol tractar.
2. L’EXPOSICIÓ o narració dels fets que motiven el discurs.
3. L’ARGUMENTACIÓ, amb la qual l’orador aporta arguments que justifiquen la seva intervenció.
4. CONCLUSIÓ o peroració, en la qual, com a part final, l’orador dóna un resum del que ha exposat i intenta que els jutges i l’auditori acceptin les seves peticions.

Tractats politicofilosòfics i epístoles

Tractats politicofilosòfics: Ciceró va escriure tractats polítics com La República i Les lleis sobre el millor govern, i tractats filosòfics com Dels deures, De la vellesa i De l’amistat, difonent idees gregues i creant gran part de la terminologia filosòfica llatina.

Epístoles: Ciceró mantenia una àmplia correspondència que mostra la seva personalitat i vida social, especialment amb Àtic, Brutus, la seva dona Terència i el germà Quint. També escrivia poesia i traduïa poetes grecs, demostrant ser, a més de polític, un gran escriptor.

Empúries

EMPÚRIES: Situació geogràfica i importància històrica — Empúries, situada a l’actual municipi de L’Escala, a l’Alt Empordà, és un dels jaciments arqueològics més importants de la Mediterrània i constitueix l’única colònia grega conservada a la península Ibèrica. La seva rellevància s’explica per la posició estratègica de l’Empordà, territori de pas de nombroses civilitzacions que hi deixaren una empremta cultural profunda. Les excavacions, iniciades oficialment fa aproximadament cent anys, han permès reconstruir la presència grega i romana durant segles i entendre Empúries com la veritable porta d’entrada de la cultura clàssica a Catalunya.

Els pobladors ibers de l’Empordà

Abans de l’arribada dels grecs, la zona estava habitada des de l’edat del bronze per tribus indígenes anomenades indigets, amb una economia agrària i ramadera de subsistència i una organització cultural menys complexa. Vivien en assentaments elevats entre aiguamolls, com el situat a l’istme de l’actual Sant Martí d’Empúries. Ja al segle VII aC mantenien contactes comercials amb fenicis, etruscos i grecs, fet que evidencia la integració primerenca en les rutes mediterrànies. Aquest substrat evolucionà progressivament cap a la cultura ibèrica, amb centres destacats com Ullastret, el poblat ibèric més gran de Catalunya, influït posteriorment pels grecs i romans.

La fundació i desenvolupament de l’Empòrion grega

Cap a l’any 600 aC, navegants grecs de Focea arribaren a la costa catalana a través de Massàlia amb l’objectiu d’ampliar el comerç i colonitzar noves terres. El primer assentament fou la Palaiàpolis (“ciutat antiga”), en una petita illa propera a la desembocadura del Fluvià, lloc segur i estratègic. L’augment de població comportà la fundació de la Neàpolis (“ciutat nova”) a terra ferma, configurant la ciutat d’Empòrion, terme que significa “port comercial”.

La ciutat grega es desenvolupà com una veritable polis portuària, amb institucions pròpies i activitat comercial intensa, tot i no superar les quatre hectàrees. La muralla del segle II aC i la talaia reflecteixen un moment de prosperitat i control del territori.

Espais religiosos, cívics i econòmics de la Neàpolis

Entre els espais més destacats hi havia l’Asklepíeion, centre terapèutic dedicat al déu Asclepi / Esculapi, amb temples, edifici per als malalts i una gran estàtua de marbre conservada al museu. També el Serapíeion, dedicat a Isis i Zeus Serapis, evidencia els contactes comercials amb Orient. El centre urbà el formaven l’àgora i l’estoa, espais de vida política, judicial, social i comercial. Empúries fou el primer lloc de Catalunya on s’encunyà moneda (les dracmes emporitanes), introduint l’economia monetària.

L’activitat econòmica incloïa la factoria de salaons de peix, el macellum o mercat, i sistemes de cisternes, filtratge d’aigua i clavegueram. Els habitatges s’organitzaven al voltant d’un pati central amb mosaics i pintures, i fora muralla destacava una escullera hel·lenística vinculada a l’activitat portuària.

Bàrcino (Barcelona romana)

La Barcelona romana (Bàrcino)

Fundació i context històric

Bàrcino va ser fundada per l’emperador August cap a l’any 14 aC, després de les guerres càntabres, com a colònia de dret romà amb el nom oficial de Colonia Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino. Es tracta d’una fundació relativament tardana dins de la romanització de Catalunya i formava part de la reorganització administrativa del nord-est peninsular.

La ciutat es va construir sobre el turó del mont Tàber, en un territori fèrtil situat entre els rius Llobregat i Besòs, amb explotació agrícola basada sobretot en el vi i els cereals, a més de pesca, mineria de ferro a Gavà i ús del gres de Montjuïc com a material constructiu. El comerç i la via fluvial del Llobregat van ser motors econòmics fonamentals.

La població era reduïda, d’uns 2.000 habitants, i la ciutat tenia una extensió petita, d’unes 10 hectàrees, però amb una clara funció administrativa i religiosa dins del territori laietà.

Trama urbana i organització

Bàrcino presentava la planta rectangular típica romana, envoltada de muralles amb torres i quatre portes. Dos carrers principals estructuraven la ciutat en forma de creu: el decumanus maximus (eix muntanya-mar) i el cardo maximus (eix Besòs-Llobregat), amb una xarxa de carrers secundaris que formaven una quadrícula amb clavegueres. Al punt d’encreuament d’aquests carrers se situava el fòrum, centre polític, religiós i social de la colònia.

Habitatges, termes i fòrum

S’han documentat diverses domus amb mosaics importants a la zona de la plaça del Rei i altres punts del nucli antic. En canvi, no s’han trobat insulae. Les termes públiques, situades sota l’actual plaça de Sant Miquel, van ser donades l’any 125 dC per la família Minici Natal, una de les més destacades de la ciutat i vinculada a l’elit senatorial romana.

El fòrum ocupava l’espai central de la ciutat i hi destacava un gran temple de finals del segle I aC, probablement dedicat al culte imperial. Era un temple rectangular, perípter i hexàstil, del qual avui es conserven quatre columnes i part del pòdium al carrer Paradís. No hi ha constància d’edificis d’espectacles, fet que mostra la modesta dimensió urbana de Bàrcino.

Aqüeductes, necròpoli i muralles

La ciutat disposava de dos aqüeductes que portaven aigua des de Collserola i el Besòs, visibles a la zona de la plaça Nova i al carrer Duran i Bas.

Com era habitual a les ciutats romanes, les zones funeràries se situaven fora muralles, com la necròpoli de la plaça de la Vila de Madrid, amb sepultures humils dels segles II-III dC (cupae, esteles, tegulae, àmfores o fosses).

Les muralles són les restes romanes més espectaculars. La fortificació inicial es va reforçar al segle IV dC, arribant fins a 9 metres d’alçada, 4 metres d’amplada i prop de 80 torres, reutilitzant materials funeraris i constructius. Aquesta nova fortificació va donar a Bàrcino un paper polític rellevant a l’antiguitat tardana, arribant a ser capital del regne visigot en diversos períodes i consolidant també la presència del cristianisme, amb una basílica del segle V sota l’actual catedral.

Mostellaria (Plaute) — Personatges i actes

MOSTELLARIA

Personatges

• Grumió: esclau de Teopròpides que viu al camp. [servus]
• Tranió: esclau de Teopròpides que viu a la ciutat. [servus]
• Filòlaques: fill de Teopròpides. [adulescens]
• Filemàcia: prostituta i amant de Filòlaques. [meretrix]
• Escafa: serventa de Filemàcia.
• Cal·lidàmates: amic de Filòlaques. [adulescens]
• Dèlfia: prostituta i amant de Cal·lidàmates.
• Teopròpides: pare de Filòlaques. [senex]
• Misargírides: usurer.
• Simó: veí de Teopròpides. [senex]
• Fanisc: esclau de Cal·lidàmates.
• Pinaci: esclau de Cal·lidàmates.
• Esferió: esclau de Filòlaques.

Explicació per actes

Acte I

L’obra s’inicia amb una discussió entre Grumió, esclau rural, i Tranió, esclau urbà. Grumió critica la vida dissoluta de la ciutat i acusa Tranió d’haver corromput Filòlaques, que malgasta els diners del pare. Després apareix Filòlaques, que en un monòleg reflexiona sobre la seva vida, comparant-la amb una casa ben construïda que s’ha deteriorat per manca de cura. Confessa el seu amor per Filemàcia, a qui ha alliberat pagant una gran quantitat de diners. Segueix una escena entre Filemàcia i la seva serventa Escafa, que mostra el contrast entre l’amor sincer de la jove i la visió més pragmàtica de la serventa. Arriba també Cal·lidàmates amb la seva amant Dèlfia, completament borratxo, i s’inicia l’ambient de festa dins la casa.

Acte II

L’acció canvia quan Tranió descobreix que Teopròpides ha tornat inesperadament del viatge. Tots entren en pànic, ja que la casa està plena de proves de la disbauxa. Tranió idea el primer gran engany: explica al pare que la casa està encantada per un fantasma d’un home assassinat i que per això no hi poden viure. Teopròpides, espantat pels sorolls i la història sobrenatural, accepta abandonar la casa.

Acte III

La situació es complica amb l’arribada de Misargírides, l’usurer que reclama els diners prestats. Per evitar que el pare descobreixi la veritat, Tranió inventa un segon engany: afirma que Filòlaques ha comprat una altra casa. Per fer creïble la mentida, assenyala la casa del veí Simó. Mitjançant habilitat i manipulació, aconsegueix que Teopròpides entri a inspeccionar-la sense descobrir l’engany.

Acte IV

La veritat comença a sortir a la llum. Els esclaus Fanisc i Pinaci expliquen sense voler a Teopròpides la vida dissoluta de Filòlaques i neguen la compra de la casa. Teopròpides interroga Simó, que confirma que no ha venut cap casa. Així, el pare descobreix definitivament l’engany de Tranió.

Acte V

Tranió intenta encara evitar el càstig, però Teopròpides l’enfronta i l’acusa d’haver-lo enganyat i d’haver contribuït a la corrupció del fill. En aquest moment intervé Cal·lidàmates, que actua com a mediador. Demana perdó en nom de Filòlaques i promet que els joves assumiran els deutes. Finalment, Teopròpides perdona el seu fill i, després de dubtar-ho, també perdona Tranió gràcies a la intercessió de Cal·lidàmates. L’obra conclou amb la reconciliació final i la restauració de l’ordre, mantenint el to còmic característic de Plaute.

La ciutat romana d’Emporiae

La ciutat romana d’Emporiae

Durant la Segona Guerra Púnica, l’any 218 aC, l’exèrcit romà de Gneu Corneli Escipió desembarcà a Empúries per frenar els cartaginesos. L’any 195 aC, Marc Porci Cató hi establí un campament militar que es transformà en ciutat. En època de l’emperador August, la ciutat grega i la romana s’uniren sota el nom de Municipium Emporiae.

La ciutat romana presentava un traçat ortogonal amb cardo i decumanus, muralles que delimitaven 22,5 hectàrees, i un fòrum amb temple capitolí, basílica, cúria, tabernae i criptoportic. També disposava de termes, latrines públiques, amfiteatre, palestra i necròpoli.

Societat i decadència

La societat era jerarquitzada. Les elits vivien en domus luxoses amb àtrium, peristil, jardins, mosaics i cisternes, com la Domus dels mosaics, mentre que les classes populars habitaven insulae amb condicions més precàries. El comerç portuari era el principal motor econòmic.

Des del segle I dC, Empúries inicià una decadència progressiva a causa de la colmatació del port pel Fluvià, el canvi de rutes comercials i la competència de Tàrraco i Bàrcino. La població es concentrà a Sant Martí d’Empúries, que esdevingué seu episcopal. En època medieval s’hi construí un monestir sobre la Neàpolis, i al segle XIX, gràcies al noucentisme, començaren les excavacions arqueològiques modernes que han permès recuperar el valor històric del conjunt.

Valor històric global

Empúries simbolitza la introducció de la cultura grega i romana a la península Ibèrica: el comerç mediterrani, la moneda, l’urbanisme clàssic, les institucions polítiques i una nova organització social que marcaria profundament la història de Catalunya i d’Occident.