La Comèdia Romana: Plaute, Terenci i la Influència Grega

La Comèdia a Roma

La comèdia a Roma no es pot considerar un gènere original, sinó que està profundament influïda per la comèdia nova grega i per autors com Menandre i Dífil. La comèdia romana que tingué més èxit és la que es coneix com a palliata, és a dir, que tractava una temàtica situada en un ambient grec. Els principals autors de comèdies a Roma foren Plaute i Terenci; del primer se’n conserven vint-i-una obres i del segon, sis.

Com a exemples característics podem citar L'olla, Els bessons i El soldat fanfarró de Plaute, o La sogra i Els germans de Terenci. Els personatges principals de la comèdia romana són els esclaus entremaliats que malden per solucionar els enamoraments dels seus amos i prendre als alcavots les noies amb què funciona el seu negoci. Altres personatges són el soldat fanfarró i cregut, o els vells, que solen ser massa rígids en l’educació dels fills, encara que de vegades tenen un gran interès per les jovenetes. Les dones normalment fan un paper passiu o secundari. El llenguatge de la comèdia és popular, extret del que la gent parla al carrer; així, la llengua de la comèdia, especialment en el cas de Plaute, és la més semblant a la que parlaven els romans en el dia a dia.

Plaute

Titus Macci Plaute, el comediògraf romà més famós, va néixer a Sarsina (Úmbria) devers l'any 250 aC i morí l'any 184 aC. No se'n sap gran cosa de la seva vida, que sembla que va estar lligada al teatre en totes les seves vessants. És dubtosa l'anècdota que va haver de treballar movent la mola d'un molí de farina per recuperar-se d'una fallida econòmica.

Va dedicar-se al gènere de la palliata, és a dir, comèdia llatina ambientada a Grècia, per tal de defugir l'estricte censura que imperava a Roma, i en la seva creació va seguir les petjades de la comèdia nova grega d'autors com Dífil o Menandre. A l'antiguitat passaven d'un centener les comèdies atribuïdes a Plaute, tot i que modernament només se'l té per autor de vint-i-una comèdies conservades en un bon estat relatiu. D'entre elles, podem citar Amfitrió, Aululària, Els bessons, El soldat fanfarró, El cartaginès, Pseudolus o Trinummus.

Totes les comèdies es caracteritzen per comptar amb uns personatges arquetípics com poden ser l'alcavot, el jove enamorat, el pare sever, l'esclau entremaliat, la falsa meuca. Una línia argumental prototípica seria la d'un jove de bona família que vol aconseguir els favors d'una meuca o d'una noia decent, però que no disposa de diners per assolir els seus objectius; compta, però, amb l'ajut d'un esclau espavilat que, a base de trucs i enganyifes, li permetrà aconseguir el que vol el jove, encara que sigui a costa d'enganyar el pare del jove o l'alcavot que no té altre objectiu que treure rendiment de la seva mercaderia. Al final, l'esclau sol aconseguir la llibertat com a premi, i la suposada meretriu resulta ser una noia de bona família raptada per uns pirates, de manera que tots els impediments per a un bon final acaben desapareixent.

Terenci

Terenci va morir l'any 159 aC, probablement durant un viatge a Grècia, i podria haver nascut entre el 194 aC i el 184 aC, segurament a Cartago, d'on hauria estat portat a Roma com a esclau del senador Terenci Lucà, de qui va prendre el nom en ser alliberat. Va pertànyer al cercle d'intel·lectuals que es movia al voltant de Publi Corneli Escipió Emilià. Aquest cercle admirava la cultura grega i acceptava la seva influència benèfica en la cultura romana.

Terenci va conrear el gènere de la fabula palliata o comèdia feta a imitació de la comèdia nova grega –amb escenaris, vestuari i personatges grecs i amb alternança irregular de parts cantades i parts recitades. En comparació amb Plaute, el seu objectiu principal no és fer riure el públic, sinó fer-lo reflexionar sobre les qüestions que preocupaven la societat romana i, així, construir una ètica de comportament; en conseqüència, un dels seus arguments principals és l'educació dels joves, tema que aprofita per reflectir les idees del cercle dels Escipions sobre l'amistat, l'amor, el sentit de la justícia, etc., idees que es resumeixen en el concepte d'humanitas.

A diferència de Plaute, el ritme de l'acció de les seves comèdies és molt més pausat; elimina gairebé les parts cantades i substitueix el protagonisme de l'esclau embolicaire pel dels joves. Per contra, les seves obres no tenen la força còmica de les de Plaute i, per tant, no va tenir el mateix èxit de públic. Va escriure sis comèdies: La noia d'Andros (o Andria), La sogra (o Hecyra), L'Heautontimorúmenos (o Heautontimoroumenos), L'eunuc (o Eunuchus), Formió (o Phormio) i Els germans (o Adelphoe).