Columnes Gregues i Romanes

Columnes Gregues:

Grècia és famosa per les seves tres ordres arquitectòniques: dòric, jònic i corinti. L'ordre dòric és el més simple i auster, amb columnes sense base i un capitell amb un collarí. L'ordre jònic presenta capitells amb volutes i columnes més esveltes amb una base. L'ordre corinti és el més elaborat, amb capitells decorats amb fulles d'acant. Les columnes gregues es basaven en proporcions matemàtiques i geomètriques precises. Aquestes proporcions s'aplicaven a l'alçada i el diàmetre de les columnes, cosa que els donava un aspecte equilibrat i harmònic. L'arquitectura grega es caracteritza pel seu èmfasi en la simetria i la perfecció. Les columnes solen estar espaiades uniformement i es fan servir en edificis amb una estructura simètrica. Les columnes gregues s'utilitzaven principalment en la construcció de temples, on s'alçaven en files per sostenir l'entaulament, que incloïa el fris i el frontó.

Columnes Romanes:

Els romans van adoptar i van adaptar els ordres arquitectònics grecs, però també van desenvolupar els seus propis ordres, com el toscà i el compost. L'ordre corinti va ser especialment popular a l'arquitectura romana. A diferència de les columnes gregues, les columnes romanes sovint tenien bases que les elevaven i capitells més ornamentats. El capitell corinti romà, per exemple, sovint presentava fulles d'acant més elaborades. Els romans van utilitzar columnes en una varietat d'edificis, no només en temples, sinó també en aqüeductes, fòrums, basíliques, amfiteatres i edificis de govern. L'arquitectura romana sovint tenia menys èmfasi a la simetria que la grega. Els edificis romans podien ser més grans i complexos, amb una organització menys rígida.

En resum, encara que les columnes gregues i romanes comparteixen algunes similituds en termes d'ordres arquitectònics, cadascuna té les seves característiques distintives. Les columnes gregues es destaquen per la seva simplicitat i èmfasi a la simetria, mentre que les columnes romanes tendeixen a ser més ornamentades i s'utilitzen en una varietat de contextos arquitectònics.

Dorífor

Nom: Dorífor
Autor: Policlet
Cronologia: s.V aC
Tipología: Escultura exempta
Materials: obra original en bronze.  Còpia en marbre
Estil: clàssic grec, primer classicisme
Tema: esportiu
Localització: Nàpols

Condeixeble de Miró i contemporani de Fídies, va rebre el mestratge d’Agelades. Va ser escultor i bronzista i un gran teòric: va fixar la proporció, el ritme i la simetría del cos humà en un cànon que es relaciona amb el Dorífor.

Policlet és un dels escultors exemplars de l’escola d’Argos, al Peloponès, ja que a la seva enorme importància artística cal afegir-hi les aportacions a l’evolució de l’escultura i la vocació teòrica, consagrada en un llibre (el Kanon, la norma), que, com assenyala el títol, és una recopilació del seu concepte de l’escultura, en el qual destaquen els seus estudis minuciosos de la proporcionalitat del cos humà i la seva idea que la bellesa es troba, precisament, en la pròpia harmonia (symmetría) d’aquest mateix cos. Com a exemple dels seus postulats realitza el Dorífor, model de moltíssims artistes coetanis i posteriors, que significativament van anomenar l’obre com el llibre, Kanon.

Se sol repetir amb raó que el Dorífor dóna forma a la màxima aspiració dels escultors grecs, que era la perfecta proporció dins d’un ideal naturalista. Policlet és l’últim escultor interessat pel vell problema del kouros i el que aconseguiex donar una nova expressió al contrapposto, qüestió fonamental per valorar la seva trajectòria artística. Com és sabut, el sistema de proporcions del Dorífor es basa en senzilles i antigues relacions o mòduls aritmètics. El factor numèric juga un paper decissiu en l’expressió de l’harmonia i demostra un coneixement rigorós de l’anatomia humana obtingut a partir d’una detallada observació.

El Dorífor és un jove llancer (Doriforos en grec vol dir el portador de la llança), potser Aquil.les, que es converteix en una idealització del cos humà, de la seva bellesa, i, en última instància, de l’Home en sentit abstracte i absolut. Destaca en la composició el perfecte equilibri que aconseguiex el contrapposto, entre l’estatisme que requereix el seu ideal d’harmonia física i espiritual (equilibri psicològic) i el dinamisme propi de qualsevol estructura que vol omplir l’espai circumdant i multiplicar els punts de vista. La cama dreta suporta el pes del cos, mentre que l’esquerra, endarrerida, toca lleugerament el terra. Els braços porten un ritme alternatiu: el dret no fa cap esforç, mentre que l’esquerra es doblega per sostenir una llança. El cap gira lleugerament, de manera que s’ha perdut la frontalitat i s’ha trencat el hieratisme.

És l’encarnació més pura del prototipus de cos viril perfecte, d’elegància austera, sense formes exagerades ni amaneraments. Reposat, avança segur de si mateix. Aporta una interessant solució per a les figures dempeus en repòs: una cama soporta el pes del cos i l’altra gairebé no toca al terra amb la punt del peu, i doblega el genoll tirant-la enrera. La tensió que genera aquesta descompensació s’equilibra amb lleugeres inclinacions de la pelvis i les espatlles.

El Dorífor és, a més, un perfecte estudi anatòmic, on es subratlla amb èmfasi aquest ideal de bellesa basat en el cos humà perfecte i harmònic, en aquest cas, a partir d’un cànon de proporcionalitat de set cops i mig la grandària del cap. La perfecció arriba a tal punt que es poden establir criteris geomètrics en la solució d’algunes parts del cos: les corbes del plec inguinal i de l’arc toràcic són segments de cercle els centres dels quals coincideixen en el melic.

El cap és perfectament esfèric (figura perfecta en la part més noble de l’home. La cara es divideix en tres segments: el front, el nas i la boca.

Aquesta obra, malgrat ser considerada clàssica, conserva encara trets d’un cert arcaisme: el treball del modelat encara és rude, els músculs dels pectorals són plans, sense gaire volum i els malucs i la cintura estan marcats d’una manera molt dura.

En el Dorífor, una de les obres culminants de Policlet i de l’escultura grega en general, s’hi pot veure l’aplicació del cànon ideat per aquest escultor. L’estàtua és pensada per ser vista frontalment. La lleugera ondulació del cos i el cap inclinat donen més elasticitat a la figura i fan que l’estatisme propi d’altres escultures de Policlet es trenqui en gran part.

L’original del Dorífor no s’ha conservat. No se sap si l’escultura fou encarregada per un particular o pels poders públics, però, en tot cas, tenia com a destinació ser exhibida en un lloc públic. Es tracta d’una estàtua de tema atlètic, característic d’una clientela aristocràtica poster per a oferir-lo als santuaris.