La Colonització Grega Antiga: Causes, Característiques i Expansió

La Colonització Grega

Causes Polítiques

Com a causes polítiques d’aquest procés migratori, n’hem de citar dues principalment:

• Els règims aristocràtics i oligàrquics que imperaven a les ciutats gregues en aquest moment van provocar el descontentament d'una part de la població, que va degenerar en una crisi social: hi havia injustícies provocades pel repartiment desigual de les terres. A això cal afegir-hi l'augment demogràfic i la manca de terrenys conreables (stenochoría - στενοχωρία).
• Això va desencadenar un canvi de sistema polític a moltes ciutats: va aparèixer la figura del legislador i la del tirà. Es van produir canvis en l’organització militar i en la tàctica (creació de l’exèrcit d’hoplites): l’individu va passar a ser important en la mesura en què s’unia a d’altres i tenia responsabilitats en la defensa de la ciutat.

Causes Econòmiques

En l’àmbit econòmic, també hi trobem dues causes principals:

• Mitjançant la colonització, es va intentar solucionar un problema com ara la manca de terres útils per al conreu. Exemple: Itàlia i Sicília.
• Com a conseqüència de la colonització, es van activar relacions comercials entre la metròpoli, la colònia i els pobles i territoris on es trobaven les colònies. Així doncs, es van establir relacions comercials entre els colonitzadors grecs i els indígenes de cada territori. En un principi, no hi havia excedent de producció a Grècia i els únics comerciants a la Mediterrània eren els fenicis. Amb el pas del temps, la situació va canviar i ciutats com Corint i Atenes van desenvolupar activitats manufactureres. Hi va contribuir de manera decisiva l’ús de la moneda a partir del segle VII aC. El comerç amb les colònies va afavorir la importació de matèries primeres de les quals Grècia n’era ben pobre. La relació colonització-comerç és recíproca: en una primera fase, la colonització va obrir les portes al comerç; en una segona fase, el comerç va augmentar el grau de colonització d’alguns territoris.

Característiques de les Colònies Gregues

• Terminologia

  El terme específic emprat pels grecs és apoikía (ἀποικία). En un principi, depenia de la seva metròpoli, de la qual havia rebut la població, la llengua, els cultes i els altres elements que la definien. Una apoikía era també una ciutat-estat. Hi havia un altre terme que contenia una lleugera modificació de significat: empórion (ἐμπόριον). En aquest cas, es tractava d’una colònia de tipus estrictament comercial.

• Actes Fundacionals

  La decisió de crear una colònia comportava el nomenament d’un oikistés (οἰκιστής). Es tractava d’un encarregat d’executar totes les disposicions necessàries per a l’organització del nou nucli social. Pel que fa a la població, no sempre es tractava de voluntaris. L’acte fundacional era bàsicament religiós; es portava foc sagrat des de la metròpoli fins a la colònia i s’introduïen els déus patris, sota la protecció dels quals es posava oficialment la nova ciutat. L’oikistés rebia sovint, després de la seva mort, honors d’heroi. Sovint es diu que tot el procés de fundació era precedit per una consulta als oracles, especialment a Apol·lo Dèlfic o al de Dídima.

• Relacions entre la Colònia i la Metròpoli

  La colònia era un estat totalment nou i independent. Per això, els colons perdien el dret de ciutadania de la ciutat originària, almenys en època arcaica. De tota manera, la colònia fundada era un motiu d’orgull per a la metròpoli i, freqüentment, la metròpoli obtenia beneficis econòmics com tributs o relacions comercials. La relació normal era sobretot de naturalesa moral. La colònia tenia en el seu prytaneion el foc sagrat i enviava delegats i ofrenes a la polis originària amb motiu de la celebració de festes, i també ho feia la metròpoli. El lloc destacat que ocupaven els déus patris no impedia el desenvolupament d’altres cultes, sovint provinents de les religions natives dels indrets colonitzats. D’altra banda, en ocasions de guerra o enfrontament amb altres ciutats, la metròpoli podia oferir protecció o defensa; però, en termes generals, la política exterior d’una i altra no eren necessàriament coincidents. Pel que fa a l’organització interna, era habitual que la colònia adoptés les institucions polítiques de la metròpoli, tot i que calia adaptar-les a les diferents condicions tant socials com ambientals. I a l’inrevés: la figura del legislador va aparèixer tot sovint en el context de la colònia, i d’aquí va ser imitada després en el continent.

• Relacions amb els Pobles Indígenes

  Cal evitar les generalitzacions, ja que les característiques dels territoris són molt variades. La postura adoptada pels diferents pobles indígenes davant la presència grega és el factor decisiu: si presentaven resistència, calia sotmetre’ls per la força; si eren tolerants, s’establia una relació beneficiosa per a ambdues parts. L’arqueologia ofereix en aquest camp una valuosa informació sobre les condicions de vida, intercanvis comercials, etc. Zones com la Magna Grècia o Sicília ens són molt conegudes; en canvi, les colònies del Mar Negre no havien estat objecte d’una investigació tan sistemàtica fins fa relativament poc temps.

Onades Colonitzadores

1. Primera fase (segles VIII-VII aC). La seva finalitat primordial era la consecució de terres fèrtils on establir un excedent de població. La part afectada va ser Sicília i el sud d’Itàlia (conegut també com la Magna Grècia). Pel que fa a les ciutats gregues participants, les protagonistes indiscutibles van ser les dues ciutats de l'illa d’Eubea, Calcis i Erètria. També van tenir un paper destacat les ciutats de l’Istme, Corint i Mègara. Amb menor importància, i de forma més tardana, els peloponesis i locris.

2. Segona fase (ampliació geogràfica). Enorme ampliació geogràfica fins a l’extrem occidental de la Mediterrània i una major varietat d’estats participants: sud de la Gàl·lia, litoral oriental de la Península Ibèrica, Egipte, la Propòntide, els Estrets i zona nord de l’Egeu i el Pont Euxí. Van participar-hi les ciutats gregues minoasiàtiques i de les illes, com Milet, que van monopolitzar l’expansió cap al Mar Negre, o Focea, en direcció contrària cap a l’occident. Creta i Rodes van activar la colonització a Sicília. En general, era ara el comerç el motor que impulsava tot aquest moviment.

Zones d’Expansió

• Sud d’Itàlia i Sicília

  La fertilitat i abundància de terres és el motiu bàsic per als establiments grecs. La primera colònia (ca. 775 aC) va ser l'illa de Pitecusa (actual Ischia) per part dels eubeus. Des de l'illa era possible la defensa i alhora la investigació de la terra ferma. L’expansió grega a Sicília va quedar frenada a la part occidental per la presència de ciutats fenícies amb interessos protegits per Cartago. En termes generals, era difícil la comunicació entre les dues vessants marítimes de la península a causa de les altes muntanyes.

  La primera colònia fundada per gent vinguda del Peloponès fou Síbaris.

• Gàl·lia i Occident

  Cal destacar el paper protagonista de la ciutat de Focea en la colonització de tota aquesta zona. La preponderant presència dels etruscos, que dominaven les rutes del mar Tirrè i que mantenien relacions comercials en aquesta àrea, no va impedir que aquests grecs s’hi establissin cap al 600 aC. Massàlia va esdevenir la ciutat més important i es va mantenir amb aquest estatus fins a l’època romana. Era una zona excel·lent per produir productes típicament mediterranis, com la vinya, els cereals i l’olivera. Les relacions comercials eren intenses, fet que podem constatar gràcies a la ceràmica trobada a les excavacions arqueològiques. Aquest important centre va donar lloc al seu torn a d’altres nuclis repartits per la costa del sud de França i nord-est de la Península Ibèrica: Antípolis, Nicea, Empúries, Rodes… Totes aquestes ciutats depenien de Massàlia i li pagaven tributs anuals.

  Si ens centrem més específicament en la Península Ibèrica, sens dubte van existir contactes amb el Mediterrani oriental des de dates ben antigues: les rutes que portaven cap a les Columnes d’Hèracles eren ben conegudes en l’àmbit egeoanatòlic. D’altra banda, hi va haver una primerenca colonització del sud per part dels fenicis, que podem situar-la cap als volts del segle XI aC. Això va frenar, amb tota seguretat, la colonització grega en la zona meridional. A partir del primer quart del segle VI aC, es va detectar una expansió del comerç grec al sud peninsular, gràcies a l’influx de Massàlia i els seus centres hispans. Aquestes colònies peninsulars van ser una empresa de Focea: ells van fundar dos enclavaments importants: Mainake i Hemeroscopeion. Algunes fonts tardanes informen d’una colonització ròdia a l’angle superior nord-est: es tractaria de la ciutat de Rodes, fundada cap al segle IX aC.

  El nucli més conegut és sens dubte Empúries, fundat gairebé alhora que Massàlia, cap al 600 aC. En un principi, estava situat en un illot proper a la costa, conegut com la palaiàpolis, i després, cap al 575 aC, van ocupar terra ferma (neàpolis), seguint així un sistema molt practicat pels grecs i que garantia la seguretat en uns terrenys encara poc coneguts. Sembla segur que els grecs van tenir una bona acollida per part dels indígenes d’Indike. El caràcter comercial de la colònia es reflecteix perfectament en el seu nom, Empórion.

  Cal esmentar també la ciutat d’Alàlia, fundada ca. 560 aC a Còrsega.