Colonialisme i Imperialisme: Causes i Conseqüències

1. El Colonial

La colonització europea, que es remunta al segle XVI, va experimentar una extraordinària acceleració a partir de mitjan segle XIX. Molts llocs del món pràcticament eren desconeguts per als occidentals.

Simultàniament, els Estats europeus van iniciar una etapa d’expansió territorial, en la qual es van combinar dos processos: el colonialisme, és a dir, la dominació política, econòmica o cultural que els Estats europeus van exercir sobre els nous territoris, i l’imperialisme, la política aplicada per aquestes potències, que els va permetre estendre el seu domini sobre la major part del món.

1.1. Les causes del colonialisme

Les principals causes de l’expansió colonial van ser:

• Econòmiques: A la fi del segle XIX, Europa vivia una crisi de superproducció i la indústria necessitava nous mercats que absorbissin els seus productes, així com fonts de matèries primeres per proveir les seves indústries.
• Polítiques: Els Estats van mostrar diferents interessos en la colonització: predominaven les exigències estratègiques de potències com el Regne Unit (que anhelava el domini de les rutes comercials) o Rússia (que buscava una sortida a un mar no gelat); però també hi va haver altres motivacions, com ara el desig d’aconseguir reconeixement i prestigi internacional (la França de Napoleó III) o la consolidació del sentiment nacional (Alemanya i Itàlia).
• Demogràfiques i socials: L’augment de la població va plantejar seriosos problemes als governs europeus, com la falta de feina, que va generar nombroses protestes. L’emigració a les colònies va ser la resposta a la pressió demogràfica.
• Ideològiques: Els europeus estaven convençuts de la superioritat de l’«home blanc» i de la seva destinació civilitzadora dels pobles «salvatges», mitjançant la transmissió de sabers, valors i religió.

1.2. L'expansió del colonialisme

El desenvolupament industrial va potenciar l’interès per territoris desconeguts, ja que aquests oferien quantiosos recursos naturals, humans i mercantils a la metròpoli. Àfrica, Àsia i Oceania aviat van ser continents ocupats per les grans potències europees, amb l’objectiu de la dominació política i l’explotació econòmica.

• L’inici de l’expansió: 1850-1880: A mitjan segle XIX, solament el Regne Unit disposava de possessions colonials rellevants per tot el món. En aquella època, les grans potències europees van estendre les seves àrees d’influència a Àfrica i en algunes zones d’Àsia, a partir dels enclavaments comercials costaners.
• El repartiment del món: 1885-1914: En aquella etapa es va accelerar i es va sistematitzar l’expansionisme de les potències europees, en una espècie de carrera entre elles. El dret de sobirania sobre els territoris (és a dir, el domini polític efectiu) es basava en el reconeixement internacional per part de les altres potències europees.

Les fases de la dominació

• La conquesta militar: La segona revolució industrial va possibilitar el desenvolupament de la indústria siderúrgica i el progrés de la navegació i la tecnologia militar. Les innovacions van facilitar el descobriment, la conquesta i l’ocupació dels territoris inexplorats.
• L’organització administrativa: L’ordenament de la colònia va plantejar diversos problemes administratius. En conseqüència, la metròpoli va confiar en la col·laboració dels caps tribals per controlar i explotar els territoris.
• L’explotació econòmica: Els nous territoris van proporcionar importants recursos als Estats europeus gràcies a l’extracció de metalls preciosos de les mines, la concessió de grans hisendes a empreses privades i les explotacions agràries.

2. L’explotació colonial

La dominació colonial es va dur a terme considerant únicament les conveniències de les potències i sense tenir en compte els interessos i les necessitats de la població autòctona, que en alguns casos va sofrir un procés d’aculturació.

La situació geogràfica d’un territori i els recursos econòmics que posseïa eren factors que determinaven la seva gestió i administració.

2.1. La colònia

• Colònies d’explotació: Són aquelles on es van instal·lar grans empreses, funcionaris o militars per explotar els recursos naturals. Per exemple, les colònies britàniques de Nigèria, Rhodèsia o l’Índia.
• Colònies de poblament: Són aquelles on es van instal·lar grans contingents d’immigrants per explotar la terra i desallotjar els indígenes. Per exemple, els territoris britànics d’Austràlia i el Canadà, que finalment van esdevenir dominis.
• Colònies de posició: Són territoris que la metròpoli considerava estratègics. Per exemple, les colònies britàniques de Gibraltar, Malta o Ciutat del Cap, i la francesa de Djibouti.

2.2. Altres formes de dominació

• Concessions: Eren territoris que els governs de països independents cedien a les potències colonitzadores durant un període de temps determinat, i que afavorien els interessos comercials d’aquestes potències. Aquest va ser el cas de Hong Kong, cedit per la Xina al Regne Unit durant 155 anys després de la primera guerra de l’Opi (1842).
• Protectorats: Eren territoris on la política interior estava en mans del govern indígena, mentre que l’activitat exterior i la riquesa eren gestionades per la metròpoli. Va ser un model utilitzat pel Regne Unit a Birmània i per França i Espanya al Marroc.
• Territoris metropolitans: Eren territoris considerats una prolongació del país colonitzador, i els seus habitants estaven representats en les institucions de la metròpoli. En són exemples la Guaiana Francesa i Algèria, pel que fa a França.
• Dominis: Eren territoris els habitants dels quals van obtenir cert grau d’autogovern malgrat la dependència de la metròpoli, que controlava àmbits com la política exterior. En són exemples els dominis britànics d’Austràlia i del Canadà.

Les conseqüències del colonialisme

• Econòmiques: Les colònies van mantenir una relació de dependència econòmica amb la metròpoli, pel fet que van esdevenir proveïdores de matèries primeres i compradores dels productes manufacturats. D’aquesta manera se’n va obstaculitzar la industrialització i es van veure obligades a vendre a baix preu productes que després tornarien a comprar transformats.
• Polítiques: La metròpoli va exercir el domini polític i administratiu de les colònies. Des d’Europa, els mandataris van dibuixar noves fronteres que van dividir pobles i van barrejar cultures. Aquestes divisions van desestabilitzar regions com és el cas d’Àfrica, on encara avui se succeeixen enfrontaments armats.
• Demogràfiques i socials: La colonització va provocar la desaparició de l’organització social indígena i va imposar una nova classe dirigent formada per ciutadans blancs. La població nadiua proporcionava mà d’obra barata i en nombroses ocasions va ser maltractada i sotmesa a situacions d’esclavitud.
• Culturals: El domini europeu va portar a una pèrdua d’identitat dels pobles colonitzats, ja que la cultura occidental va imposar la seva llengua i els seus costums, creences i valors.

3. Els imperis colonials

Els continents més afectats per l’imperialisme de les potències europees van ser Àfrica, Àsia i Oceania. El Regne Unit i França van formar els imperis colonials més extensos i, encara que molt menor, l’Imperi alemany va exercir un paper molt important en les relacions internacionals. Els Estats Units i el Japó també van entrar en la dinàmica colonialista.

3.1. Els imperis europeus

• El Regne Unit: Va constituir l’imperi més extens de l’època contemporània, amb possessions repartides per tots els continents. Així mateix, va dominar diverses zones estratègiques per controlar les rutes marítimes, com Gibraltar, Malta, Suez, Singapur i Hong Kong. Altres zones importants sota la seva influència van ser el Canadà, el Carib, Austràlia i Nova Zelanda. La seva principal colònia d’explotació era l’Índia, coneguda com la «joia de la Corona». A l’Índia obtenia productes bàsics com el cotó, el blat, l’oli i el te. A Àfrica pràcticament va aconseguir connectar les seves possessions de nord a sud (des d’Egipte fins a la Ciutat del Cap).
• França: Va ser la segona potència colonial de l’època. Va estendre els seus dominis per extensos territoris del nord-oest d’Àfrica (Algèria, Tunísia, el Marroc), riques àrees d’Àsia (Indoxina) i zones estratègiques del Pacífic. Va intentar traçar un eix d’oest a est a l’Àfrica, però va xocar amb els interessos britànics.
• Alemanya: Es va incorporar tard a la carrera colonial, en 1880, i ho va fer amb una política agressiva, ja que es va trobar amb la major part dels territoris ocupats. Després de la Conferència de Berlín va obtenir les terres d’Àfrica sudoccidental i el golf de Guinea. També va aconseguir alguns arxipèlags al Pacífic.
• Bèlgica: Va aconseguir el control del Congo, ric en recursos naturals. Itàlia es va estendre per alguns territoris del continent africà. Els Països Baixos controlaven la Companyia de les Índies Orientals Holandeses, i Rússia va completar l’expansió cap al sud, fins a l’Índia, i per Sibèria, fins a arribar a l’oceà Pacífic.
• Espanya i Portugal: Que havien estat grans imperis colonials, van veure com es reduïen els seus dominis durant el segle XIX. Espanya va perdre les seves darreres colònies a Amèrica (Cuba i Puerto Rico) i Filipines, que van quedar sota el domini nord-americà; i Portugal va haver de cancel·lar la seva expansió a l’Àfrica en no poder unir mitjançant ferrocarril les seves dues colònies (Angola i Moçambic).

4. La Primera Guerra Mundial

Entre els anys 1914 i 1918 va tenir lloc la Primera Guerra Mundial, també denominada Gran Guerra. El conflicte va enfrontar, principalment, les potències europees, i la major part dels combats es van produir a Europa; no obstant això, també van participar en la guerra nombrosos països no europeus, i els territoris colonials van esdevenir fronts secundaris de la contesa.

4.1. Les causes del conflicte

• Les discrepàncies colonials: el Marroc: Alemanya va pressionar dues vegades per evitar la creació del protectorat francès al Marroc: les dues crisis diplomàtiques van tenir lloc l’any 1905, amb la visita del kàiser Guillem II, i el 1911, quan aquest va demostrar el seu poder militar enviant un vaixell de guerra a la zona. Com a conseqüència, es va accentuar l’aïllament diplomàtic alemany i es va enfortir l’aliança francobritànica.
• El nacionalisme als Balcans: El declivi del domini de l’Imperi otomà en aquesta regió va ser paral·lel a dos fets: l’auge dels nacionalismes serbi, grec, búlgar i romanès, que va conduir a la independència d’aquests països, i l’interès dels imperis autocràtics rus i austrohongarès per ampliar la seva àrea d’influència política i econòmica sobre aquest territori. Finalment, les tensions van esclatar en les dues guerres dels Balcans (1912-1913 i 1913).
• Les rivalitats econòmiques: La supremacia industrial britànica fins a finals del segle XIX semblava incontestable, però des del començament del segle XX el ràpid desenvolupament de les fàbriques alemanyes va convertir aquest país en un competidor temible.
• Les rivalitats territorials: Entre França i Alemanya perdurava el contenciós pels territoris d’Alsàcia i Lorena; Àustria-Hongria i Rússia es van enfrontar pel control de Polònia; i l’Imperi otomà i Grècia rivalitzaven per les illes de la mar Egea.

4.2. La pau armada

L’aparició de dues noves potències europees, Alemanya i Itàlia, va alterar el sistema d’equilibri de poder entre els grans Estats a la fi del segle XIX.

Les tensions i les rivalitats van afavorir la sobrevaloració del militarisme i l’impuls d’una carrera armamentística. Alemanya, Àustria-Hongria, França i Rússia van enfortir els seus exèrcits i tots els sectors industrials es van posar al servei de la guerra.

Aquesta nova etapa de relacions internacionals, denominada pau armada, es basava en la formació d’un complex sistema d’aliances i pactes militars que va afavorir la configuració de dos blocs enfrontats. En aquesta xarxa d’aliances va destacar la que va teixir el canceller alemany Bismarck amb l’objectiu d’aïllar França.

4.3. Els països bel·ligerants

En iniciar-se el conflicte, el 1914, es van enfrontar dos bàndols formats per les principals potències europees:

• La Triple Aliança, o potències centrals: Estava formada per l’Imperi alemany, l’Imperi austrohongarès i Itàlia, i s’havia constituït el 1882. Responia a la política del canceller alemany Otto von Bismarck, orientada a aconseguir per al seu país el primer lloc en la política mundial.
• La Triple Entesa, o potències aliades: Com a reacció a la política expansionista alemanya, França i el Regne Unit van signar el pacte anomenat Entente Cordiale l’any 1904. L’aliança es va ampliar amb la incorporació de l’Imperi rus el 1907.

No obstant això, al llarg de la guerra els dos bàndols enfrontats van experimentar modificacions: l’Imperi otomà (1914) i Bulgària (1915) es van unir a la Triple Aliança; i Sèrbia, Montenegro, Bèlgica, el Japó (1914), Portugal, Romania (1916), els Estats Units i Grècia (1917) es van unir a la Triple Entesa. Itàlia, que formava part de la Triple Aliança en començar la guerra, es va passar al bàndol aliat el 1915; i l’Imperi rus va abandonar el conflicte a començaments de 1918, arran del canvi polític esdevingut al país com a conseqüència de la Revolució.

5. El desenvolupament de la guerra

Guerra de moviments (1914)

Alemanya va mobilitzar els seus efectius en la primera fase del conflicte, la denominada guerra de moviments. L’objectiu era l’avanç ràpid pel front occidental per poder així concentrar els seus esforços en el front oriental. Aquesta tàctica, anomenada Pla Schlieffen, era un atac dissenyat per envair França a través de Bèlgica.

La resistència francesa a la batalla del Marne, prop de París, va frenar l’avanç alemany al front occidental, escenari que s’estenia des del canal de la Mànega fins a la frontera de Suïssa. D’aquesta manera, les potències centrals no van aconseguir el seu objectiu en el front occidental.

No obstant això, Alemanya va aconseguir una victòria en el front oriental (que recorria la frontera de Rússia) i va detenir l’avanç de les tropes russes a Tannenberg. A la fi de 1914 es van estabilitzar els fronts oriental i occidental, i així va finalitzar la primera fase de la guerra de moviments.

Guerra de posicions (1915-1917)

Aquesta fase del conflicte es va caracteritzar per la guerra de trinxeres i la utilització de metralladores, llançaflames i gasos asfixiants amb l’objectiu de provocar el màxim desgast a l’enemic.

El 1915, els aliats van planejar arrabassar a Turquia l’estret dels Dardanels. Per a això, van dur a terme el desembarcament i posterior batalla de Gal·lípoli, però van fracassar i les pèrdues van ser quantioses per a la Triple Entesa.

El 1916, van tenir lloc les dues grans batalles del front occidental: la batalla de Verdun i la batalla del Somme, dos dels episodis més cruents de l’enfrontament.

El 1917, els Estats Units van entrar en la guerra en el bàndol dels aliats, i es va iniciar la Revolució russa. A començaments de 1918, el govern soviètic va signar amb les potències centrals el Tractat de Brest-Litovsk, que va posar fi a la participació russa en el conflicte.

Cap a la fi de la guerra (1918)

L’entrada dels Estats Units en la guerra va proporcionar importants recursos materials i humans a la Triple Entesa, que van decantar la guerra al seu favor.

En aquell moment es va reiniciar la guerra de moviments: la Triple Aliança va emprendre una ofensiva decisiva, però els aliats van organitzar una contraofensiva en tots els fronts que va fer recular els imperis centrals.

Entre setembre i octubre es va produir la rendició de Turquia i Àustria i el replegament de les tropes d’Alemanya. Després de diverses ofensives alemanyes fracassades i de nombrosos amotinaments a les ciutats, el kàiser Guillem II va abdicar i es va instaurar la república a Alemanya.

El novembre de 1918 es va signar l’armistici que va posar fi a la guerra. El gener de 1919 es va celebrar la Conferència de pau de París, que va concloure amb la signatura de diversos tractats, entre els quals destacava el de Versalles, signat amb Alemanya.

6. Valoració de la guerra

La Primera Guerra Mundial va ser diferent dels conflictes que tradicionalment havien enfrontat els Estats fins a aquell moment.

Les dones i la guerra

La guerra va obligar a mobilitzar la gran majoria de la població masculina. A la rereguarda, els ancians i els joves es van fer càrrec, principalment, dels cultius agrícoles, i les dones es van incorporar massivament a la producció industrial.

Durant la postguerra, les dones van mantenir la seva presència en el mercat de treball: representaven el 35% de la mà d’obra industrial a Alemanya i el Regne Unit, i van ocupar llocs de feina en els serveis i les professions liberals. Aquests canvis es van reflectir en les modes i els costums, que es van transformar radicalment.

6.1. La guerra total

La Primera Guerra Mundial es considera una guerra total per diversos motius:

• Per les seves dimensions: va afectar tota la població i no solament l’estament militar.
• Per la seva extensió: va ser la primera guerra que va implicar la població de tots els continents.
• Per les baixes: durant els quatre anys de la guerra va haver-hi una mitjana de 6.000 morts diaris.

6.2. Les conseqüències de la guerra

Conseqüències demogràfiques

El llarg conflicte va provocar pèrdues terribles: aproximadament entre 9 i 10 milions de soldats van morir en combat, a més de les víctimes civils i els ferits (21 milions). Rússia, Alemanya i França van perdre el 20% de la seva població d’entre 20 i 40 anys. A més, va minvar la població activa, va disminuir la natalitat i va augmentar la mortalitat, la qual cosa va ocasionar forts desequilibris demogràfics.

Conseqüències econòmiques

Durant la guerra es van produir importants destruccions materials. A França, el país més afectat, es van destruir poblacions senceres, camps de cultiu, regions industrials i les principals xarxes de comunicació i infraestructures (ponts, carreteres...).

La reconstrucció en la postguerra va ser lenta i costosa. L’escassetat de matèries primeres, d’aliments i de mà d’obra va provocar una greu crisi econòmica que va comportar l’endeutament dels països europeus. Així, Europa va perdre l’hegemonia econòmica davant dels Estats Units.

Conseqüències socials

La deterioració del nivell de vida dels treballadors va incrementar el malestar i l’agitació social. En conseqüència, es va produir una onada de vagues pertot Europa que van afectar les indústries i els transports. Gràcies a la mobilització, la classe obrera va aconseguir conquestes com la jornada laboral de vuit hores.

Conseqüències polítiques

La guerra va transformar les fronteres europees: es va produir la caiguda dels imperis autoritaris (alemany, austrohongarès, rus i otomà) i l’abolició de les respectives monarquies. A causa del desmembrament d’aquests imperis, es van crear Estats nous a les zones dels Balcans (Iugoslàvia), l’Europa central (Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Polònia) i el Bàltic (Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània).

L’Imperi otomà va quedar reduït a Turquia; i el Regne Unit i França es van repartir els seus antics territoris al Pròxim Orient, on es van crear els protectorats de l’Iraq, Palestina, Síria i el Líban. D’altra banda, les possessions colonials alemanyes van ser repartides entre el Regne Unit, França i el Japó.

7. La Revolució russa

En 1917, Lenin va liderar una revolució que pretenia portar a la pràctica les teories marxistes. Aquesta revolució va posar fi a la Rússia dels tsars i va instaurar un nou model social i polític: la Unió Soviètica.

7.1. La decadència de la Rússia tsarista

Al començament del segle XX, l’Imperi rus era un Estat endarrerit, governat per una monarquia absoluta. El tsar tenia el suport de la noblesa i de l’Església ortodoxa, que eren propietàries de la major part de les terres. La base del sistema social era una gran massa de camperols que vivien en una pobresa extrema. La indústria, poc desenvolupada, depenia de la inversió estrangera.

L’origen del moviment revolucionari de 1905 es troba en dos factors combinats:

• La crisi econòmica de caràcter internacional, que es va accentuar en l’Imperi rus per la feblesa del seu sector industrial, molt poc desenvolupat, i per la seva dependència econòmica de l’exterior.
• La guerra russojaponesa (1904-1905), motivada per disputes territorials, que se saldà amb una derrota humiliant de l’exèrcit tsarista.

La Revolució de 1905

En 1905, el detonant revolucionari va ser la matança de manifestants obrers per part de l’exèrcit a Sant Petersburg, fet conegut com el diumenge sagnant. Les vagues i les revoltes es van estendre arreu del país, la qual cosa va obligar el tsar a anunciar l’ampliació dels drets civils i una reforma política basada en la creació d’una assemblea, la Duma, que va resultar poc efectiva.

El diumenge sagnant

La policia i els soldats que guardaven el pont del Neva van tractar de fer retrocedir la multitud amb les baionetes, però com que no cessava l’embranzida, va sonar un clarí, i van sonar dues descàrregues dirigides a la massa humana. Molts van ser ferits o morts, i tots cridaven imprecacions, malediccions i juraments de venjança contra els oficials.

7.2. La Revolució de 1917

La participació russa en la Primera Guerra Mundial havia provocat milers de morts, el col·lapse econòmic, el desproveïment de les ciutats i un gran malestar social. El 1917, tot això va conduir a l’inici d’un procés revolucionari, que va tenir dues fases.

La Revolució de febrer

La difícil situació del país, agreujada per les pujades de preus i un dur hivern, va afavorir l’augment espontani de la tensió social, que va culminar en una vaga general. La revolta es va reforçar amb l’amotinament dels soldats que havien de reprimir-la. El tsar va haver d’abdicar i va assumir el poder un govern provisional amb el suport dels menxevics. Als carrers, es van crear els consells revolucionaris de soldats i treballadors denominats soviets, que reclamaven mesures radicals, com ara el repartiment de terres.

La Revolució d’octubre

Enderrocat el tsarisme, persistien la guerra, la misèria i el col·lapse polític. Els bolxevics, que controlaven els soviets, van organitzar una insurrecció armada i van conquerir el poder. Sota la presidència de Lenin, es va crear el Consell de Comissaris del Poble. Les primeres mesures del nou govern revolucionari van ser la retirada russa de la guerra; l’expropiació dels béns dels terratinents i el seu repartiment entre la pagesia, i la nacionalització de la banca, les fàbriques i el comerç exterior.

-Bolxevics: Facció majoritària del Partit Socialdemòcrata rus, formada per socialistes radicals.

-Menxevics: Facció minoritària del Partit Socialdemòcrata rus, formada per socialistes moderats.

-Soviet: Agrupació d’obrers i soldats durant la Revolució russa.

El govern de Lenin i la guerra civil

El Tractat de Brest-Litovsk, que va treure Rússia de la guerra, va anar acompanyat de grans concessions territorials (les Repúbliques bàltiques, Finlàndia, Ucraïna i part de Polònia). D’altra banda, el nou govern va prendre mesures dràstiques, com ara l’expropiació de les propietats agràries dels aristòcrates i la seva redistribució entre la població. Això mateix va succeir amb les fàbriques, que van passar a ser controlades pels obrers.

L’oposició als bolxevics i a la seva política, representada principalment per les classes benestants i els exmilitars de l’exèrcit tsarista, va conduir Rússia a una guerra civil en la qual l’Exèrcit Roig (bolxevic) es va enfrontar amb l’Exèrcit Blanc (tsarista). El conflicte civil va tenir lloc entre el 1918 i el 1921, i va culminar amb la victòria comunista.

Les tesis d’abril

L’any 1917, Lenin va pronunciar un discurs on va exposar les tesis d’abril, que defensaven la revolució socialista com l’objectiu últim dels bolxevics.

Les seves premisses fonamentals van ser el rebuig a la guerra, la redistribució de les terres entre la pagesia i la negativa a tota col·laboració amb el govern provisional.

L’eslògan «Pa, pau i terra» li va fer guanyar el suport de les masses, atès que expressava les principals demandes del poble rus.