Cohesió Social i Identitat Nacional: El Rol de l'Educació

Característiques de la Socialització Secundària

1. La conseqüència més important és que els continguts de la socialització secundària tenen una major evitabilitat subjectiva que la que tenen els continguts de la socialització primària. El coneixement internalitzat en la socialització secundària es descarta més fàcilment.
2. Per aquest motiu, els continguts de la secundària han de ser reforçats per «tècniques específiques», que tenen com a funció fer-los sentir més «familiars». La realitat de la socialització primària sembla «la natural», i tota la resta cobra un caràcter més «artificial».

La Cohesió Social i la Construcció d'Identitats Nacionals

La Dimensió Uniformitzadora

En els *segles XV i XVI* es comença a dissenyar una nova forma d'organització sociopolítica, centralitzada i burocratitzada en l'àmbit social, administratiu i polític: la *Nació*. Els nous Estats nacionals es diferencien de les maneres feudals per voler fer del ciutadà un ésser lliure, subjecte de Dret, i responsable dels seus actes. Qualsevol forma d'educació suposa la imposició d'una cultura hegemònica sobre les altres. Això significa control, vigilància, repressió, conversió i assimilació, bé mitjançant la violència física o bé mitjançant la *violència simbòlica*. La primera és la utilitzada per reprimir i controlar la població adulta en el primer moment de l'ofensiva; la segona s'anirà inculcant al llarg de la infància.

Es produeix així la *institucionalització* del sistema educatiu. La pràctica educativa aconsegueix autonomia, els encarregats educatius s'especialitzen i es converteixen en agents socialitzadors. Així, el sistema educatiu passa a ser l'instrument que construeix i manté la nació i les identitats nacionalistes.

Vivim una època en la qual fenòmens com la globalització i la interculturalitat desborden i desdibuixen les fronteres i les identitats construïdes al llarg dels darrers segles. Aquestes identitats s'han construït en base a informacions procedents de diferents àmbits, però principalment del currículum escolar, on s'ha imposat un enfocament etnocentrista o particularista.

Com bé sabem, a Espanya, cada Comunitat Autònoma té l'autonomia suficient en matèria educativa per ensenyar en la seva pròpia llengua i per definir els continguts curriculars que són fonamentals en la configuració d'identitats culturals. Per exemple, la Comunitat Autònoma de les Illes Balears és considerada a l'Estatut d'Autonomia una **Nacionalitat històrica**, és a dir, una Comunitat que es declara amb una identitat col·lectiva, lingüística i cultural diferenciada de les Comunitats castellanes i que la seva *condició* ha de preservar-se al màxim (trets diferencials que es comparteixen amb els territoris de parla catalana). Aquest fet provoca inevitablement conflictes entre el poder central i els poders autonòmics i també conflictes socials o sociopolítics que tenen com a base el desconeixement o la manca de reflexió en aquesta matèria.

Dimensió Política de l'Educació

La manifestació més evident de la influència política és la inculcació directa de les idees del règim polític que està en vigor. Qualsevol règim polític se serveix de l'escola per aconseguir legitimar-se socialment. Les nacions han tingut a les aules un instrument privilegiat per crear o reforçar la seva identitat, per això quan hi ha un canvi polític aquest tema s'aborda immediatament. En els Estats plurinacionals l'educació és objecte d'una lluita sense fi entre les nacionalitats que els integren i el poder central (també passà el mateix amb el sistema colonial).

Així, quan va acabar la dictadura va desaparèixer la vella «Formació de l'Esperit Nacional» i es va substituir per la «Formació Cívica» primer i l'«Educació per a la Convivència» després; de la mateixa manera hi va haver canvis, encara que menys perceptibles, en matèries com la història, la literatura, la religió o l'ètica.

En definitiva, l'escola inculca els coneixements, valors i actituds que afavoreixen la perpetuació de l'estructura política vigent. Això és una cosa que fa tot règim polític, de forma oberta o implícita, i que no té sentit criticar o defensar com a tal, ja que tot depèn del judici que *fem* dels valors i idees d'aquest règim polític. El que distingeix un règim polític democràtic d'un règim dictatorial és que el segon no tolera més que la inculcació d'una ideologia política, mentre que el primer tolera l'expressió d'altres ideologies i permet el pluralisme a través de la llibertat d'expressió dels professors i alumnes. Per això hi ha dos models educatius, respectables en la seva ideologia i forma d'entendre l'educació: les escoles públiques, les concertades i les privades, que volen ser instruments posats al *servei* de sectors socials diferenciats.