Res Cogitans, Infinita i Extensa: Anàlisi del Pensament de Descartes

Res Cogitans

El cogito és una veritat clara i distinta que no cal que surti de la ment. No és el món físic, ni és l'experiència de res que fa que sigui tan clara, sinó les pròpies regles lògiques, les que impedeixen no acceptar-la com a veritat. És una veritat a la qual es pot arribar per introspecció (sense sortir al món ni fora del jo). Abans de demostrar l'existència corporal, es demostra l'existència com a substància mental.

Fins aquest moment, en filosofia, el que es cercava era l'essència de la realitat (el que existeix). Descartes el que fa és introduir el jo en el procés de coneixement, i es demana com puc jo conèixer el que existeix i què passa si dubto de l'existència de tot. El jo pensant adquireix protagonisme, ja que la resta de la realitat se'n deriva d'ell. El sum de Descartes significa que sóc una substància (res). Com que només es pot dir que sóc un jo pensant s'ha d'acceptar que l'atribut essencial és el pensament (on som una res cogitans) perquè la primera essència és mental. Que penso i existeixo són intuïcions simultànies, l'una no pot existir sense l'altra. En canvi, per Aristòtil era tot allò que existia sense necessitar de res més per a existir i deia que es podia entendre com a entitat independent de forma clara, és a dir, on el cos es podia separar de l'ànima i seguir pensant. D'aquí sorgeix el problema del dualisme (ment/cos).

Res Infinita

Sorgeix la necessitat d'una substància que no sigui finita, a la qual Descartes li dirà res infinita. Descartes parla de Déu i a més considera aquest Déu necessari lògicament (en un univers com el que ens presenta) que dedueix amb tres arguments. Déu serà la segona idea innata demostrada per Descartes.

L'Argument Gnoseològic

Déu existeix i ha d'existir perquè tinc una idea de Déu i aquesta idea no pot ser adventícia, ni factícia, és innata.

L'Argument Cosmològic

La realitat és finita i allò finit no pot sorgir o néixer espontàniament del no res. Per això és necessària l'existència d'una substància infinita que sigui causa d'ella mateixa i de tot allò altre que no és ella mateixa: Déu. No obstant, la funció que Descartes atribueix a aquest Déu (diferent del catòlic) és, simplement, la creació, el seu paper no va més enllà d'aquesta creació.

L'Argument Ontològic

Déu existeix perquè és perfecte, i si Déu és perfecte ha d'existir. Seria contradictori pensar en un ésser perfecte que no existís perquè la perfecció inclou l'existència de forma inevitable.

A partir de la primera veritat innata (el jo) es demostra com a evident una segona idea, que segons Descartes ha de ser innata: la idea de Déu. Per a Descartes, Déu, és la garantia de que la meva raó no s'equivoca i que tot l'univers obeeix a uns paràmetres racionals. Déu és perfecte i no pot enganyar, per tant falseja la hipòtesi del geni maligne. A més, Déu garanteix la veritat i l'ordre racional del món i per això el món físic (que es percep pels sentits) deixa de ser una cosa de la qual pugui dubtar íntegrament. Sorgeix així la res extensa.

En definitiva, el Déu de Descartes possibilita el seu propi coneixement i la física, a més és el fonament de la metafísica i de totes les altres branques del saber.

Res Extensa

Ja coneixem una substància pensant, la res cogitans, que és evident i de la qual es deriva la necessitat lògica de l'existència d'una substància infinita, la res infinita, mitjançant la qual es dona sentit a la creació i a la substància extensa (matèria amb una forma concreta delimitada en l'espai), la res extensa. El fet de poder dubtar dels sentits i del món exterior no implica que la matèria no existeixi, és més, cal acceptar l'existència material o física de la realitat per l'existència de Déu (que no ens pot enganyar en tot), ja que si percebem qualque cosa fora de nosaltres és perquè existeix qualque cosa material. La res cogitans i la res extensa poden estar unides entre sí, però són independents. El problema de la unió del cos amb la ment no es pot resoldre. Entendre la naturalesa en un sentit mecànic és possible en temes d'extensió, però la qüestió a resoldre és com el pensament pot actuar sobre la matèria. Descartes resol aquest problema afirmant que el pensament i el cos s'uneixen en la glàndula pineal, una glàndula que diu que està en el cervell, però aquesta és una afirmació que no ha estat acceptada i va ser elaborada d'una forma gratuïta.