La Coexistència Pacífica i les Dissidències Internes (1950-1970)

3) Els Anys de la Coexistència Pacífica

3.1) Els primers signes del desglaç

El nou secretari general del partit, Nikita Khruixov, va denunciar públicament els errors i els crims de l’estalinisme i va iniciar l’anomenat procés de desestalinització. El congrés va aprovar noves directives com: la no exportació de la revolució i la possibilitat d’accedir al socialisme per camins diversos, i a més es va aprovar la dissolució del Kominform.

Als Estats Units fou reelegit el president republicà Eisenhower que va introduir petites reformes i va allunyar el govern dels anticomunistes més radicals, així va destruir el senador J.R McCarthy. El tomb més important de la política interior i exterior nord-americana es va produir amb l’elecció, l’any 1960, d’un president del partit Demòcrata, John F. Kennedy. El seu programa de govern, la Nova Frontera, va significar un canvi dels objectius de l’administració i va assenyalar el desenvolupament de programes socials per combatre la pobresa i la discriminació racial, i la lluita en pro de la ciència i de la tecnologia.

3.2) Cap a la distensió internacional

Khruixov va anunciar els principis de la coexistència pacífica, que consistien en una nova orientació de les relacions entre els dos blocs, basada en el respecte, la no-agressió i en la no-ingerència en afers interns. Va començar un període de diàleg entre les dues superpotències per frenar la pugna armamentista.

El 1959 Khruixov fou el primer dirigent soviètic que va viatjar als Estats Units per entrevistar-se amb Eisenhower. Després de l’elecció de Kennedy, va tenir lloc a Viena l’entrevista entre els dos màxims dirigents. Es van signar tractats: Moscou i Washington van signar els Acords SALT (Strategic Arms Limitation Talks), que limitaven l’augment de les armes nuclears; Richard Nixon i Leonid Breixnev van signar un tractat sobre la prevenció de la guerra nuclear.

4) Problemes Interns dels Blocs

4.1) Dissidències de Iugoslàvia i de la Xina

Les mesures econòmiques, socials i polítiques de Tito van allunyar el comunisme i van inaugurar un nou model de socialisme, batejat com a socialisme autogestionari. El mariscal Tito es va convertir en un dels impulsors del moviment de països no alineats. Stalin va denunciar el “titisme”.

A partir del 1959 les relacions entre aquests dos estats van començar a deteriorar-se quan els dirigents xinesos van expressar la voluntat d’iniciar un camí de desenvolupament socialista propi i diferent del que assenyalaven les directrius soviètiques. Van radicalitzar les diferències sino-soviètiques.

4.2) Revoltes a Hongria i a Txecoslovàquia

A Hongria s’hi va originar un moviment sindicalista i universitari que reivindicava la millora de les condicions de vida. Una de les mesures del nou gabinet fou declarar la neutralitat d’Hongria i deixar el Pacte de Varsòvia, van estar d’acord a intervenir militarment a Hongria.

L’any 1968 Txecoslovàquia va viure un procés semblant al d’Hongria. Alexander Dubček va iniciar un procés d’obertura i de democratització que fou anomenat Primavera de Praga. Es proposava establir el que va ser anomenat “un socialisme amb rostre humà”. Aquests canvis van desfermar canvis polítics i culturals.

4.3) Les Dissidències al bloc occidental

El lideratge dels EUA i el clima d’enfrontament amb l’est era qüestionat. Intents d’apropament del canceller alemany al bloc de l'est. La normalització de les relacions entre les dues alemanyes va donar com a resultat que totes dues fossin admeses a l’ONU l’any 1973.

França fou un dels estats més reticents a acceptar el lideratge dels EUA. El començament de les discrepàncies remuntava als darrers anys de la dècada del 1950, en què França es va negar a sotmetre la seva flota a les directrius de l’OTAN. Consell d’Europa davant del lideratge nord-americà, apropament franco-alemany. Tractat de Roma que va comportar la creació de la Comunitat Econòmica Europea (CEE).

La política dels EUA a l’Amèrica Llatina va generar crítiques severes. L’administració nord-americana va orientar els esforços a impedir-hi una expansió revolucionària. Els EUA es presenten davant del món com a defensors de la llibertat, però havien ofert suport a règims dictatorials.