CNT, Cop d'Estat i Dictadura Militar a Espanya: Anàlisi Històrica

Terminologia i Fets Històrics Espanyols

La CNT: Confederació Nacional del Treball

La CNT és una confederació de sindicats d’ideologia anarquista que agrupa treballadors i treballadores de tots els oficis per defensar els seus drets i els seus interessos econòmics i laborals. Es va fundar el 1910 a Barcelona i prové del desenvolupament del moviment obrer a Catalunya durant el segle XIX.

• El 1917, juntament amb la UGT, va convocar la primera vaga general.
• El 1919 en va impulsar una altra, molt llarga, que va aconseguir la jornada laboral de 8 hores i millores salarials.

Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser il·legalitzada i una part de la seva ideologia es va radicalitzar, fet que va afavorir la creació de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica).

A la Segona República, en les tres eleccions, va oscil·lar entre defensar l’abstenció, deixar llibertat de vot o fins i tot demanar el vot per al Front Popular. En aquell període es va oposar a diverses polítiques tant del Bienni Progressista com del Bienni de dretes. El 1934, només a Astúries, es va sumar a la vaga general convocada per la UGT després de l’entrada de tres ministres de la CEDA al govern de Lerroux.

El Cop d’Estat i la Dictadura Militar

Definició de Cop d’Estat

Un cop d’Estat és un aixecament (normalment militar) que busca prendre el poder de manera ràpida, il·legal, violenta i per la força. Quasi sempre el duen a terme militars o compta amb el suport de grups armats.

A Espanya, Primo de Rivera va fer un cop d’Estat el 1923, iniciant una dictadura fins al 1930. Aquest cop va estar motivat pel desgast del sistema de la Restauració, sobretot des de la crisi de 1917, la inestabilitat política i el conflicte social, agreujats per la derrota d’Annual i l’expedient Picasso. Va rebre el suport d’Alfons XIII, de l’alta burgesia, dels terratinents i d’una part de l’exèrcit, i una part de la societat el va veure amb indiferència o fins i tot de manera favorable.

El juliol de 1936 hi va haver un altre cop d’Estat per enderrocar el govern de la Segona República després que el Front Popular guanyara les eleccions del febrer de 1936. La dreta (política i social) i una part de l’exèrcit no van acceptar el resultat i això va generar violència i inestabilitat fins a l’alçament. Com que el cop va fracassar en moltes zones (Madrid, València, Barcelona…), va desembocar en la Guerra Civil, que acabà el 1939.

La Dictadura Militar

Una dictadura militar és un règim autoritari en què les forces armades controlen, en major o menor mesura, el poder executiu, legislatiu i judicial, i impedeixen el control democràtic i social. Normalment apareix després d’un cop d’Estat que elimina el sistema anterior.

A Espanya, després del cop de 1923, es va instaurar la dictadura de Primo de Rivera, mantenint-se Alfons XIII com a cap d’estat. Va durar fins al 1930 i va tenir dues fases:

1. Una primera amb protagonisme clarament militar: el Directori Militar.
2. Una segona amb més presència de civils: el Directori Civil.

El Directori Militar (1923-1925)

El Directori Militar (1923-1925) és la primera fase de la dictadura de Primo de Rivera, immediatament després del cop d’Estat. Presenta els trets típics d’una dictadura militar: l’exèrcit controla les institucions executives, legislatives i judicials i s’elimina el control democràtic i social. En aquest període també es manté Alfons XIII com a cap d’estat.

El Directori Civil (1925-1930)

El Directori Civil (1925-1930) és la segona etapa de la dictadura de Primo de Rivera. Al desembre de 1925 es va remodelar el govern i s’hi incorporaren polítics civils com José Calvo Sotelo (Hisenda), el comte de Guadalhorce (Foment) i Eduardo Aunós (Treball). Tot i això, Alfons XIII continuà com a cap d’estat.

Aquesta etapa va intentar reorganitzar les institucions segons un model corporatiu, inspirat en el que Mussolini havia implantat a Itàlia. A més, el 1924 es va crear la Unión Patriótica, l’únic partit de la dictadura, sense una ideologia molt definida, però amb la funció de donar suport social al règim.

Situacions Excepcionals i Conflicte Social

L’Estat de Guerra

L’estat de guerra és una situació excepcional decretada per un govern que traspassa a l’autoritat militar els poders per mantenir l’ordre públic, substituint la llei ordinària per la llei militar.

A Espanya, durant la Guerra Civil, l’estat de guerra va continuar fins al 1948 i va ser un element clau de la repressió. Centenars de milers de detinguts passaren per consells de guerra sense garanties jurídiques. Es va aplicar no sols als vençuts (acusats de rebel·lió militar), sinó també a moltes persones detingudes per activitats contràries al règim (per exemple, dissidència política).

Govern de Concentració

Un govern de concentració és un govern format per partits del govern i de l’oposició que, durant un temps i per un objectiu comú, deixen de costat diferències per aprovar mesures consensuades davant una situació extraordinària.

El 1917, la crisi de l’Estat es va agreujar (crisi política, colonial i social) i es va intentar resoldre amb un govern de concentració que reunia partits del sistema, líders dinàstics i catalanistes de la Lliga Regionalista, que confiaven que governar a Madrid ajudaria a renovar la política i facilitaria l’autonomia catalana. Es pretenia fer front a reivindicacions obreres, republicanes i nacionalistes, però les diferències internes impediren acordar reformes, frenar la inflació i restaurar l’ordre social. El 1918 va fracassar i es va tornar al torn dinàstic.

Durant la Guerra Civil, al bàndol republicà, es va crear un govern de concentració al setembre de 1936 presidit per Largo Caballero, amb republicans, socialistes, comunistes i fins i tot membres de la CNT. Volia impulsar una “gran aliança antifeixista” i reconstruir el poder de l’Estat. Va durar fins a mitjan maig de 1937 i va permetre reorganitzar l’exèrcit republicà i recuperar progressivament el control estatal.

Juntes de Defensa

Les Juntes de Defensa van ser una mena de “sindicats” dins l’exèrcit espanyol, aparegudes el 1916, que el 1917 reclamaren millores salarials i canvis en els ascensos per antiguitat, perquè consideraven injustos els ascensos per mèrits de guerra al Marroc. Tot i ser un dels factors de la crisi de 1917 (juntament amb el moviment obrer i l’Assemblea de Parlamentaris), no eren regeneracionistes i no van donar suport a la vaga general convocada per la CNT i la UGT.

La “Llei de Fugues”

La “llei de fugues” permetia disparar i matar detinguts suposadament fugits. A Espanya s’aplicà el 1917 pel govern militar de Barcelona en el context del conflicte social entre obrers (socialistes i anarquistes) i les patronals. El problema venia, en part, per l’augment de l’atur a causa de les dificultats de la Primera Guerra Mundial. Aquesta pràctica va facilitar que l’exèrcit executara líders sindicals: patrons i forces de seguretat afirmaven que havien fugit i, amb eixa excusa, els mataven “legalment”.

El Lock Out (Tancament Patronal)

El lock out és el tancament patronal: l’empresa tanca per decisió de la patronal per respondre a vagues o forçar els treballadors a acceptar condicions.

A Espanya s’utilitzà al segle XX durant la crisi de la Restauració per frenar protestes i vagues. Tot i que podia costar diners a l’empresari, era molt efectiu perquè els treballadors vivien al dia: unes poques setmanes de tancament els ofegaven econòmicament i els podien obligar a cedir.

El Pistolerisme

El pistolerisme pot referir-se tant al període del regnat d’Alfons XIII aproximadament entre 1917 i 1923 com als fets violents que caracteritzen eixos anys.

Després de la crisi de 1917, amb més inestabilitat política i empitjorament social i econòmic, creixen les reivindicacions obreres. Després de la vaga de La Canadenca a Barcelona, el xoc entre patronal i sindicats es va radicalitzar. Alguns patrons, a més d’aplicar lock out, van crear el “sindicat lliure” i contractaren pistolers per atacar líders obrers i dirigents sindicals, sovint amb protecció de governadors civils i policia. L’anarcosindicalisme també va respondre amb pistolers contra empresaris i líders patronals. Va ser una etapa de gran violència que també va arribar a altres zones d’Espanya.