Cliserie Pirinenca: Esglaonament de la Vegetació als Pirineus per Altitud

La cliserie de vegetació dels Pirineus és un concepte fonamental per entendre la distribució de la flora en aquesta important serralada. Els Pirineus, una de les cadenes muntanyoses exteriors a la Meseta, assoleixen algunes de les altituds més grans de la Península Ibèrica, amb cims com l'Aneto i el Mont Perdut.

Una cliserie de vegetació és un gràfic o model que il·lustra l'esglaonament de la vegetació en un relleu muntanyós, mostrant com les espècies vegetals es distribueixen en funció de l'altura. El nombre de graons o pisos vegetals depèn directament de l'altitud màxima de la muntanya.

Factors Climàtics que Influeixen en l'Esglaonament

Les causes d'aquest esglaonament s'expliquen principalment per les variacions climàtiques associades a l'altitud. Les temperatures disminueixen aproximadament 0,6 °C per cada 100 metres d'ascens, mentre que les precipitacions s'incrementen a causa del refredament de l'aire. Per tant, l'esglaonament climàtic des de la base fins al cim determina directament l'esglaonament de la vegetació.

Pisos de Vegetació Característics dels Pirineus

Tenint en compte aquestes consideracions, es poden distingir clarament tres pisos principals de vegetació als Pirineus:

• Pis Subalpí: Entre els 1.200 i 2.400 metres.
• Pis Alpí: Entre els 2.400 i 3.000 metres.
• Pis Nival: Per sobre dels 3.000 metres.

A continuació, es detalla la vegetació predominant en diferents rangs d'altitud:

• Entre 500 i 1.000 m: Alzines i Roures

  En aquest rang d'altitud, s'observa la presència de roure a les vessants d'obaga (orientació nord, més ombrívola i humida) i una combinació d'alzines i roures a les vessants de solana (orientació sud, més assolellada i seca). L'alzina és un arbre molt adaptable a diversos tipus de terreny i a la sequera. El seu aprofitament econòmic és valuós, tant per al bestiar (amb les seves glans) com per la seva fusta, molt útil per a rodes, tancaments i la producció de carbó. El roure, tot i que sovint alterna amb el faig, es troba en zones més baixes que aquest, ja que tolera menys el fred i exigeix menys humitat.

• Entre 1.000 i 1.500 m: Avets i Roures

  En aquesta franja altitudinal, apareixen els avets a les vessants d'obaga i els roures a les de solana. L'avet, una conífera de fulla perenne que assoleix grans alçades, requereix una pluviositat elevada i forma grans boscos, de vegades barrejats amb faigs. La seva fusta és àmpliament utilitzada en fusteria i per a la fabricació de pasta de paper.

• Entre 1.500 i 2.000 m: Faigs i Pins

  A aquesta altitud, trobem faigs a les vessants d'obaga i pins a les de solana. El faig sol aparèixer a major altitud que el roure, ja que tolera millor el fred i exigeix una gran humitat de l'aire i precipitacions importants. La seva fusta s'aprofita per a mobles i el seu fruit (la faja) per al bestiar i per obtenir oli. Els pins típics d'aquesta altitud als Pirineus són el pi roig i el pi negre.

• Entre 2.000 i 2.500 m: Pins (Pi Negre)

  En aquest rang, únicament apareixen pins en ambdues vessants. En concret, és, probablement, el pi negre, una conífera de fulles perennes molt resistent al fred i al vent. Els pins són espècies que han estat objecte de repoblació recent a causa del seu aprofitament econòmic (fusta i resina).

• Entre 2.500 i 3.000 m: Prats Alpins

  En aquesta altitud, dominen els prats alpins, que alternen amb roques nues. Aquests prats tenen un període vegetatiu curt i romanen coberts per la neu durant més de la meitat de l'any.

• Per sobre de 3.000 m: Pis Nival

  Per sobre dels 3.000 metres, es troba el pis nival, un espai caracteritzat per neus gairebé perpètues. En aquesta zona, la vegetació és gairebé inexistent o, si n'hi ha, és de tipus rupícola (creixent sobre les roques i esquerdes), com els líquens i les molses.