Classificació de les llengües i la seva importància en la societat

L’espècie humana ha desenvolupat la llengua articulada: sistema comunicatiu complex basat en signes lingüístics que permet expressar

Classificació de les llengües

Característiques lèxiques Segons les semblances en el vocabulari, les llengües s’agrupen en disset famílies lingüístiques

Característiques morfològiques:

Aïllants: es caracteritzen perquè totes les paraules són invariables

Flexives: es caracteritzen per l’ús de la morfologia

Aglutinants: es caracteritzen per l’acumulació darrere del radical de diferents afixos per indiciar les relacions gramaticals

Característiques sintàctiques Segons la posició dels elements dins la frase, les llengües s’agrupen en sis tipus bàsics segons la distribució del S V CD (català, castellà, llatí, japonès...).

Criteris d’ús

Estatus: les llengües es classifiquen atenent al grau de poder polític (llengua dominant/llengua subordinada), a la regulació jurídica ( llengua privilegiada/llengua relegada), a l’abast territorial (llengua internacional, estatal /llengua local), a l’extensió de l’ús (llengua majoritària/llengua minoritària) i als prejudicis (llengua culta/llengua primitiva, rural)

Llengües oficials: llengües que l’estat disposa que siguin utilitzades en els àmbits formals

Vitalitat: l’ús lingüístic determina el grau de vitalitat de la llengua,

Llengües normalitzades: llengües que mantenen una posició estable en els diferents àmbits socials (àrab a Aràbia). 

Llengües en procés de normalització: llengües en recuperació d’àmbits socials (francès al Quebec).

Llengües en procés de substitució: llengües que perden progressivament àmbits socials (la major part de les llengües a Nova Guinea).

Nombre de parlants: Llengües majoritàries: anglès, xinès, castellà, hindi, àrab, rus... 

Llengües minoritàries: suec, danès, basc, grec...

Codificació

Llengües codificades: llengües amb transcripció gràfica. Tenen diccionari i gramàtica (llengües europees).

Llengües no codificades: llengües que no estan regulades gràficament. Són de caràcter oral (la majoria de llengües amazòniques).

Llengües cooficials: llengües que comparteixen l’oficialitat en un mateix territori (francès i holandès a Brussel·les).

Llengües sense regulació: llengües que no estan emparades jurídicament: bretó, occità, cors...).

Llengües extingides: llengües que no tenen cap mena d’ús (hitita a Turquia).

L’indoeuropeu: Les llengües parlades actualment a Europa pertanyen a una mateixa família lingüística anomenada indoeuropeu, excepte el basc i les llengües uralianes.

Els hel·lènics: van ser els primers grups a desplaçar-se, es van dirigir a Grècia i la seva llengua constitueix l’origen del grec antic.

Els itàlics: van ocupar la península itàlica. Aquest grup estava constituït per diferents tribus: els llatins, els oscos, els umbres. Els llatins es van expandir amb l’Imperi romà i la seva llengua, el llatí, va donar lloc a les llengües romàniques: català, castellà, portuguès, francès, occità, sard, romanès, retoromànic, italià (llengües actuals).

Els germànics: van ser els últims pobles a desplaçar-se. Aquests grups se situen al nord d’Europa, unes tribus ocupen amb el temps Holanda, unes altres Polònia i Alemanya central i al principi de la nostra era s’aturen al Rin i al Danubi per la pressió dels romans.

El llatí: El llatí que es difon per l’Imperi és el llatí vulgar, la variant popular, mentre que el llatí culte, la variant clàssica fixada i unificada en els documents, roman estable en el temps.

Aquest llatí vulgar sofreix una ràpida dialectalització a causa de diversos factors:

-La procedència geogràfica dels colonitzadors

-Les diferents parles autòctones (substrat)

-La intensitat i durada de la romanització

-Les noves aportacions d’altres llengües (superstrat)

Els factors que intervenen en la promoció d’una varietat en detriment de les altres són diversos: -Factors polítics - Factors literaris - Factors religiosos

Elements que afavoreixen la unificació lingüística: - El progrés tecnològic -El creixement de les ciutats - L’alfabetització obligatòria

La política lingüística a Europa La major part d’estats europeus (excepte Portugal, Albània i Islàndia) presenta una realitat plurilingüe (o multilingüe), és a dir, a l’interior d’un mateix estat conviuen diverses comunitats lingüístiques.

Classificació dels estats plurilingües segons presentin:

-Reconeixement institucional d’una sola llengua. Les altres llengües no estan regulades jurídicament.

- Amb política de protecció de minories: tot i que l’estat es declara monolingüe, pot articular mesures per protegir les llengües minoritàries. Aquesta política pot estarbasada en: *Disposicions pròpies (Anglaterra, Holanda). *El dret internacional (Dinamarca, Itàlia).

- Sense política de protecció de minories: l’estat només defensa i promociona una sola llengua en tots els àmbits (França, Grècia, Turquia).

Reconeixement institucional de diverses llengües basat en la: - Igualtat jurídica: totes les llengües oficials presenten un mateix estatus i gaudeixen d’una mateixa condició jurídica. Aquesta igualtat està regulada segons: *Principi de personalitat: els ciutadans s’expressen en una llengua o una altra en totes les zones de l’estat. És la persona qui tria la llengua que vol fer servir i no el territori. (Finlàndia, Luxemburg, Irlanda).

*Principi de territorialitat: el territori de l’estat es divideix en zones delimitades lingüísticament. Cada territori té la seva llengua oficial. Les llengües de les diferents zones configuren les llengües oficials de l’estat. Aquest model s’anomena federalisme lingüístic (Suïssa, Bèlgica).

- Desigualtat jurídica: la Constitució oficialitza una llengua en tot el territori de l’estat i declara la cooficialitat d’altres llengües en els respectius territoris. És el model autonòmic (Espanya, Dinamarca)

Cas concret de l’Estat espanyol

Quant a deures lingüístics: tots els ciutadans de l’Estat tenen el deure constitucional de conèixer el castellà. En canvi els ciutadans de les comunitats autònomes no tenen regulat per la Constitució el deure de conèixer la llengua pròpia de la comunitat.

Quant a l’ús de les llengües: les llengües pròpies de les comunitats són absents en els òrgans centrals de l’Estat, fins i tot en el Senat, que és la cambra de representació territorial.

Quant a reconeixement de les llengües (catalana, basca i gallega) en els àmbits europeus. El fet que l’única llengua oficial de l’Estat sigui el castellà impedeix el reconeixement oficial de les altres llengües en l’àmbit europeu.

El Marc català

Bilingüització de la població autòctona:

Situació de diglòssia

Prejudicis lingüístics i normes d’ús desfavorables per al català

Alt nivell de reivindicació popular:

Els eixos de la nova realitat sociolingüística són: - Superació de la situació de diglòssia -Recuperació desigual de funcions en els diversos àmbits socials - Més coneixement passiu de la llengua - Absorció de col·lectius de migració extracomunitària - Distribució desigual de la demografia