Classificació de Llengües: Criteris, Europa i Romàniques
catalán con un tamaño de 3,99 KBClassificació i Vitalitat de les Llengües
La classificació de les llengües es pot abordar des de diferents perspectives, principalment lingüístiques i d'ús.
Criteris Lingüístics per a la Classificació
Classificació Genètica: Parentiu Lingüístic
La classificació genètica de les llengües es basa en la noció de parentiu lingüístic. Una família lingüística, doncs, és el conjunt de llengües que presenten un origen comú.
Classificació Tipològica: Similituds Estructurals
Aquesta classificació es basa en les similituds estructurals, és a dir, en la manera de formar les unitats lingüístiques. Es classifiquen en:
- Llengües aïllants: Es caracteritzen perquè els elements oracionals estan configurats com a elements invariables.
- Llengües flexives: Es caracteritzen perquè la majoria de mots tenen diverses formes en funció dels morfemes flexius.
- Llengües aglutinants: Es caracteritzen perquè, a partir de morfemes diversos, poden formar unitats lèxiques.
Criteris d'Ús i Estatus de les Llengües
L'Estatus de la Llengua: Posició Jurídica i Social
L'estatus d'una llengua és determinat per la posició jurídica, política i social que ocupa en un territori. Pot ser privilegiada o dominant, i pot ser d'ús privat o públic, que tothom ha de conèixer.
La Vitalitat Lingüística: Ús i Normalització
L'ús lingüístic determina la vitalitat d'una llengua. Poden ser:
- Llengües normalitzades: S'utilitzen d'una manera estable.
- Llengües en procés de normalització: Quan estan en via de recuperació.
- Llengües en procés de substitució: Quan de mica en mica es va perdent la llengua i és substituïda per una altra.
El Nombre de Parlants: Comunitats Lingüístiques
El planeta està dividit en 250 estats, i és evident que hi ha més comunitats lingüístiques que estats, ja que en un estat hi pot haver més d'una llengua. Una comunitat lingüística és tota societat humana situada en un espai territorial que s'autoidentifica com a poble i ha desenvolupat una llengua per comunicar-se entre ells.
Les Llengües d'Europa: Famílies i Estats
La Família Indoeuropea: Origen Comú
La família indoeuropea està integrada per un conjunt de llengües que tenen un origen comú: la llengua del poble indoeuropeu. Algunes de les seves branques inclouen:
- Eslava: Rus, Ucraïnès, Bielorús, Polonès, Txec, Eslovac, Caixubi, Búlgar, Serbocroat.
- Bàltica: Letó, Lituà.
- Il·líria: Albanès, Turc. (Nota: El turc no és una llengua indoeuropea, però es manté segons el text original.)
- Hel·lènica: Grec.
- Cèltica: Sami, Finès, Estonià, Hongarès, Gal·lès, Bretó, Irlandès. (Nota: El sami, finès, estonià i hongarès són llengües uralianes, no cèltiques, però es mantenen segons el text original.)
- Romànica: Castellà, Català, Galaicoportuguès, Occità, Francès, Romanx, Italià, Sard, Romanès.
- Germànica: Islandès, Anglès, Noruec, Suec, Danès, Alemany, Neerlandès.
Les Llengües i els Estats: Plurilingüisme Europeu
L'Europa de les llengües no es correspon amb la dels estats, ja que són plurilingües, és a dir, en un estat hi pot haver diverses comunitats lingüístiques.
Les Llengües Romàniques: Origen i Evolució
Les llengües romàniques comencen a tenir entitat pròpia als segles VIII i IX. En aquella època, la població romana ja no devia parlar llatí. A partir del segle XII, les llengües romàniques van començar a escriure's i van anar substituint la llengua llatina com a vehicle de comunicació escrita i oficial.