Classicisme Musical: Característiques, Gèneres i Evolució

El Classicisme Musical (1730-1827)

Al 1730 comença el classicisme amb l'estil galant francès o nuevo tono a Itàlia. Aquest estil fuig de l'erudició i del contrapunt rígid del barroc i compon melodies més cantables, adreçades als aficionats. Exemples són Couperin o Telemann. Al 1750 comença l'anomenat estil preclàssic o rococó, caracteritzat per emprar ja característiques del classicisme però adornant les melodies. El 1780 comença el classicisme ple, anomenat també estil sentimental a l'escola de Mannheim o Sturm und Drang a l'àmbit alemany. L'època acaba el 1827 amb la mort de Beethoven.

Característiques Musicals

• El nou mode ja no és patètic i greu, sinó somrient i natural, per això predomina el mode major.
• La música és supranacional, assumint elements de tota Europa. Per això els compositors viatjaran a Itàlia, Alemanya, Viena, París i Londres.
• La música ja no té una finalitat concreta sinó que serveix com a entreteniment i, en tot cas, per a elevar l'home a un rang superior.
• Se suprimeix el baix continu del barroc així com l'harmonia complexa i el contrapunt. Per contra, les composicions clàssiques tenen una textura més lleugera, la melodia és acompanyada utilitzant el baix Alberti (desplegant acords utilitzant ritmes breus de corxera o semicorxera).
• Es posa tot l'èmfasi en la melodia ja que en ella s'exposa l'home de forma senzilla i natural.
• És l'època de sistematització de les formes musicals des de la frase fins a la macroforma.
• L'harmonia de l'època clàssica és absolutament funcional: triàdica i quatriàdica; emmarca la forma amb les cadències clàssiques. Al mateix temps utilitza la modulació per a generar contrasts entre les diferents parts de les formes musicals, però sovint acaba les composicions reprenent el tema inicial.
• El timbre instrumental canvia en aquesta època: es constitueix l'orquestra clàssica ampliant amb instruments de vent de l'antiga orquestra barroca de corda; pren rellevància també la Harmoniemusik o conjunt de vent format per 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots i 2 trompes (és el primer exemple de banda de música); se substitueix el clavicèmbal pel pianoforte; el clarinet i la trompeta s'incorporen a l'orquestra clàssica i assumeixen fins i tot un rol de solista. Amb tot això es pot considerar el classicisme com una època de desenvolupament de la música instrumental i dels seus instruments.

Gèneres Musicals

Música Vocal Escènica

• L'òpera: Nascuda en l'etapa anterior, és el gènere vocal més cultivat a l'època del classicisme. El punt de partida continua sent l'òpera italiana que domina l'Europa clàssica amb la llengua, la forma de cantar anomenada bel canto (tècnica italiana de cant aplicada a les àries d'òpera que consisteix a impostar la veu i colorejar les notes per tal d'aconseguir una major expressivitat musical, i que atorga certa llibertat de moviment de tipus rítmica així com afegeix glissandos i portamentos) i també amb els seus cantants. Tanmateix, es produeix una inflexió al voltant de l'any 1750 provocada per l'abandonament de la composició d'òperes per part d'Händel, de Rameau i el retràs en la substitució del teatre imperial de Viena del seu director Antonio Caldara. Així, l'any 1763 veu com l'òpera italiana seria superada per l'òpera reformada de Gluck i també es veu superada per la creixent importància de l'òpera bufa. De fet, l'estrena a París de La serva padrona el 1752 provoca un efecte clamorós i inesperat que desemboca en una profunda divisió del públic i compositors coneguda com la querella dels bufons, que separa els defensors de la música italiana (capaç de composar melodies agradables i naturals) i els defensors de la tragédie-lyrique que es postula a favor de la declamació i la passió. Trobem Diderot i Rousseau dins del primer corrent mentre que Rameau és el principal defensor del segon corrent. La reforma de Gluck comença l'any 1762 amb l'òpera Orfeo i Euridice i conclou amb l'estrena a París de l'òpera Iphigénie en Tauride, però el descobriment de l'arqueologia moderna és un factor que influeix molt en la nova forma de composar òperes. La reforma es caracteritza per:
  • La música ha de servir a l'expressió de successos anímics i del llibret.
  • La música caracteritza personatges i situacions. No és un fi en si mateix com el bel canto.
  • Se substitueixen les àries da capo per cançons estròfiques o de composició desenvolupada.
  • Se substitueix el recitatiu secco pel recitatiu acompanyat de cordes.
  • El cor s'integra en l'acció.
  • El ballet pren part activa com a cor, pantomima o dansa.
  • L'obertura fa referència a l'acció.
  • A finals de segle convergeixen els dos estils d'òpera; la sèria i la bufa: l'òpera bufa s'aristocratitza amb escenaris molt elaborats, resisteixen poc i es mouen molt. Per contrari l'òpera seria agafa elements de l'òpera còmica. L'òpera inclou temes orientalitzats degut a la traducció de Les mil i una nits al francès, degut a l'interès dels jesuïtes per Xina i Oceania, així com també per influència dels viatges de James Cook per Amèrica. Un exemple d'aquest gust serà l'òpera de Mozart El rapte del serrall i les marxes turques. La reforma operística de Gluck arriba fins i tot a Itàlia amb compositors com Niccolò Jommelli, D. Cimarosa i G. Paisiello. Mentre que l'òpera seria es caracteritza per la cultura vocal italiana del bel canto, el recitatiu secco i les àries que posen punt final a les escenes, l'òpera bufa del classicisme es caracteritza pel seu caràcter burgès i alegre, per tractar temes de la vida quotidiana des de l'aire còmic fins a temes sentimentals i commovedors. A França l'òpera comique consta de diàleg parlat i cançons, mentre que la grand opéra és l'estil de l'aristocràcia equivalent a l'òpera seria italiana. A Alemanya, la grand opéra és el singspiel que conté diàleg parlat, cançons, àries, concertants i vaudeville final.
• El lied: Té forma bipartita (||:a:|| ||:b:||), tripartita (||:a:|| ||:ba:||) o estròfica (||:aab:||)/(||:abb:||), i és considerat com la forma suprema per a fer perceptible ja que en el lied el més important és la melodia i l'acompanyament juga un paper secundari.

Música Religiosa - No Escènica

• Oratori italià: El text bíblic està relatat en forma de recitatiu secco i s'intercalen les meditacions en forma d'aria.
• Oratori alemany: Busca la senzillesa i la naturalitat sent C.Ph.E. Bach i J. Haydn (Les estacions, La creació) els màxims exponents.

Sacra

• La missa: Brevis per als diumenges ordinaris, solemnis per a determinats esdeveniments i de rèquiem per a difunts.
• Motet coral: Té acompanyament orquestral com ara l'Ave Verum de Mozart.
• Cantata italiana a solo: Té dues àries, dos recitatius i una aleluia final.
• Sonata da chiesa: Té un sol moviment amb forma de sonata i s'interpreta durant la lectura i el gradual. Està interpretat per dos violins, un baix i orgue.
• Les vespres: Psalms, Magnificats, La letania

Música Instrumental

Música de Cambra

• La sonata: Realment respon a la necessitat d'equilibri de l'època del classicisme. Evoluciona des de l'antiga simfonia italiana cap a una estructura bipartita a l'època galant. En aquesta època la primera secció o A, tenia un primer tema en la tonalitat principal, un episodi breu de pas a una nova tonalitat sovint en la dominant o relatiu major, en cas que el primer tema estigués en tonalitat menor, i un segon tema més líric. I una segona secció B en què apareix el primer tema en una nova tonalitat o en la tonalitat inicial. En aquesta sonata preclàssica, la tendència a l'acumulació vertical de la fuga és dissol en un eix horitzontal i a això contribueix el basso albertino (Domenico Alberti) arpegiant els acords per tal de llevar-li pes a l'harmonia en benefici de la melodia de la veu superior. La sonata va quedar definida l'any 1787 per Heinrich Christoph Koch en l'assaig introductori sobre la composició però Koch es referia a l'estructura bipartita de la sonata preclàssica. Li va atorgar els noms de forma sonata, primer moviment de sonata i forma allegro de sonata. Caldrà esperar l'any 1830 per a trobar una definició tripartita de la sonata, estructura dividida en:
  • A: exposició amb un primer tema en la tònica, un pont, un segon tema en la tonalitat de la dominant o relativa major i un tercer tema cadencial en la dominant.
  • B: desenvolupament amb temes de l'exposició però combinats i desenvolupats a nivell de modulacions.
  • A': recapitulació en què torna a exposar els temes de l'exposició però aquesta vegada en la tonalitat principal, seguit d'una coda.
  Cal no confondre l'estructura explicada amb la forma musical sonata o peça estructurada inicialment en tres moviments seguint l'esquema ràpid, lent, ràpid amb forma de dansa.
• Trio amb piano: piano, violí i violoncel.
• Quartet amb piano: piano, violí, violoncel i viola.
• Trio de corda: violí, viola i violoncel.
• Quartet de corda: dos violins, viola i violoncel.
• Trio amb flauta: violí, viola i violoncel més flauta.
• Quartet amb flauta: dos violins, viola, violoncel i flauta.
• Quintet amb clarinet: dos violins, viola, violoncel, contrabaix i clarinet.
• Quartet de vent: flauta, clarinet, fagot i trompa, o , flauta, clarinet, fagot i oboè, o, clarinet, fagot, trompa i oboè.
• Quintet de vent: flauta, oboè, clarinet, fagot i trompa.
• Harmoniemusik: dos oboès, dos fagots, dos clarinets i dos trompes. En aquest cas, la música es fa a l'aire lliure sent els divertimento i serenates les formes més utilitzades.

Música Simfònica

• Simfonia: A principis de segle està clarament influïda per l'obertura italiana de tres moviments: ràpid (allegro), lent (andante) i ràpid (finale amb ritme de dansa). Els compositors destacats d'aquest període inicial són Giovanni Battista Sammartini, W. Friedemann Bach, C.Ph.E. Bach i J. Schobert. A partir del 1740 s'intensifica la composició de simfonies degut a:
  • El desenvolupament de la institució moderna del concert públic.
  • El caràcter unificador i de compendi del gènere.
  El principal autor és Jan Václav Antonín Stamitz i al 1742 es trasllada a la ciutat de Mannheim on el seu príncep elector vol construir un nou Versalles. Preocupat per millorar l'orquestra de l'acord Stamitz imposa la cohesió i el valor del conjunt orquestral front a les individualitats. La seua fama passa per construir una petita màquina de simfonies, de fet, en composa al voltant de 70 articulades en quatre moviments, això és, incloent el minuet com a tercer moviment. Es caracteritza per aconseguir una extensió dinàmica des del pianissimo fins el fortissimo, així com la vertadera dinàmica de transició. A Viena triomfa Georg Wagenseil, a Berlín C. Ph. E Bach i a Londres Jch Bach. L'orquestra del classicisme substitueix el clave pel pianoforte de Christofori qui expandeix l'ús d'aquest instrument a partir del tractat Gravecémbalo col piano e cal forte i queda configurada amb: vint violins, quatre violes, quatre violoncels i quatre contrabaixos, dos frautes dos oboès i dos fagots (Mozart inclou també els clarinets) quatre trompes i una trompeta, i dos timbals. Predomina en les simfonies la melodia i l'acompanyament s'alleugereix amb acords desplegats moltes vegades.
• Concert: Composició per a un o dos solistes amb acompanyament orquestral. Utilitza la mateixa estructura de la sonata, entesa com a forma dividida en quatre moviments dels quals el primer té una forma de primer moviment de sonata. El concert divideix el primer temps de la següent forma:
  1. Exposició: en què apareix el tema A, un tutti de transició i un tutti conclusiu per a donar pas al tema A interpretat per solista, seguit per un tutti de transició cap al tema B amb la tonalitat de la dominant. Acaba l'exposició amb un tutti conclusiu i una breu coda.
  2. Desenvolupament: interpretat pel solista amb l'orquestra fent ús de motius o temes de l'exposició o temes nous i passant per diferents tonalitats.
  3. Recapitulació: en què s'interpreta el tema A en la tonalitat de la tònica, un tutti de transició, el tema B seguit d'una cadenza prou extensa i el tutti conclusiu.
  El segon moviment del concert és lent i líric i dona pas a un tercer moviment ràpid cas que no hi hagi minuet.
• Serenata Vienesa: S'executa a l'aire lliure i està formada per cinc o més moviments de dansa. També rep el nom de divertiment.