El Classicisme Musical: Característiques i Formes Instrumentals
Enviado por Chuletator online y clasificado en Música
Escrito el en catalán con un tamaño de 6,13 KB
El Classicisme Musical
Clàssicisme és un estil artístic que va des de 1750 fins a l'inici del segle XIX. Països capdavanters: Àustria i Alemanya. Viena, il·lustració és el moviment cultural progressista francès creat per intel·lectuals com Rousseau i Diderot; corrent que defensa la raó, el sentit comú i el gran desenvolupament de la investigació i la ciència, també els ideals d'igualtat i benestar a través de l'educació i el coneixement. El neoclassicisme revalora la estètica dels cànons estètics de Grècia i Roma. L'estètica clàssica es basa en la proporció, l'equilibri, la simetria, la senzillesa i l'ordre regularitat. Àustria: Haydn, Mozart; Alemanya: Bach, Stamitz, van Beethoven; Itàlia: Boccherini; Espanya: Martín i Soler. Sobre la música: encara es considera un servent, està al servei d'un mecenes (noble, burgès o institució eclesiàstica) i està obligat a fer obres. Característiques que defineixen la música del classicisme: segons el musicòleg Charles Rosen, el classicisme musical engloba les característiques que comparteixen Haydn, Mozart i Beethoven. La música es considera un entreteniment social, música galant i els compositors busquen la moderació, l'ordre, el bon gust, l'elegància i l'expressió sense perdre mai la mesura. El contrast en la música classifica (entre temes, tonalitats, tempos, moviments...) crea la tensió necessària per al desenvolupament del discurs musical, que es resoldrà en un repòs (distensió). Les característiques musicals: gènere: música pura (sense cap significat extramusical), música per la música, propòsit de bellesa. Música caracteritzada per la gràcia, objectivitat i l'elegància formal, música galant. Música dramàtica (amb argument i representació): òpera; predomini de la música profana per sobre de la religiosa. Melodia: és l'element predominant, ha de ser senzilla, fàcil de seguir i recordar amb pocs ornaments, amb una estructura molt clara i equilibrada (simetria) frases musicals quadrades, generalment de 8 compassos, dividides moltes vegades en dos períodes iguals (de 4 compassos cadascun, fins a arribar a l'element més petit, que anomenem motiu. Les frases es separen les unes de les altres per cadències. Ritme: és regular, no mecànic, natural, poc complicat sovint és estructurat com la melodia. Dinàmica: predomina el caràcter lleuger, optimista i lluminós. El compositor i director de l'orquestra de Mannheim Stamitz va ser el primer a utilitzar els reguladors crescendo i diminuendo. Harmonia: llenguatge plenament tonal. Les obres comencen amb la tonalitat principal tònica i modulen viatgen cap a altres tonalitats properes en el cercle de quintes. Aquest allunyament del centre tonal crea tensió i la tornada a la tònica aporta la distensió. Sovint els compositors jugaven amb les expectatives del públic retardant l'arribada a la tònica final. Instruments: es perfeccionen, el clarinet forma part de l'orquestra i el pianoforte que va substituint el clavicèmbal i el clavicordi fins fer-los desaparèixer. Instruments de percussió del barroc: timbales, però Haydn, Mozart i Gluck incorporen instruments d'afinació de les bandes militars turques: el triangle, els platerets i el timbal. Agrupacions instrumentals: orquestra clàssica (instruments de corda es duplica amb la incorporació de nous instruments de vent - fusta - clarinets - i vent - metall - trompes - per tant necessita reforçar-se per equilibrar l'orquestra). El director es situa davant i pren molt més protagonisme. Música de grups de cambra augmenta per la demanda de nobles i burgesos, els més habituals són el quartet de corda (violí primer, violí segon, viola i violoncel) i el quartet amb piano i el quintet. FORMES INSTRUMENTALS CLÀSSIQUES: música de cambra (sonata: obra per a 1 instrument teclat, duet, trio, quartet, quintet, sextet, septet...) música orquestral (sinfonia: sonata per a orquestra; concert: orquestra més solista; cassació-serenata-divertimento: obres menors). La majoria de les formes instrumentals clàssiques comparteixen la mateixa estructura: tripartides o quadripartides (els concerts sempre tenen 3 moviments). El 1r moviment: allegro (ràpid) allegro-sonata: exposició (introducció tema a pont tema b pont), desenvolupament i reexposició (tema a pont tema b coda); destaca Carl Philipp Emanuel Bach que imposa el bitematisme (dos temes), l'oposició tonal (tònica-dominant) i el desenvolupament; música senzilla com a apel·latiu el d'estil galant sense complicació adreçat a la noblesa.
Música Instrumental
2n moviment - lento - el més comú. Pot ser en forma allegro-sonata sense desenvolupament. Secció A: exposició de tema, transició modulant, fase principal, reexposició. Secció B: caire episòdic i secundari. Secció C: reexposició. 3r moviment - ràpid, minuet o scherzo. A: minuet - exposició tema, breu exposició b, repetició tema a. B - trio: exposició tema c, breu episodi d, repetició tema a. A - minuet: reexposició tema A, sense repeticions. El minuet és àgil i vigorós. 4t moviment - allegro o presto. Ràpid - o bé rondo, allegro-sonata, rondo-sonata. A: tema principal, B: secció contrastant, A: modificant, C: nou, A: tornada, A, coda. Rondo: tema principal, còpies o seccions contrastants en tonalitats veïnes. Música vocal: religiosa: no, era profana i instrumental. Haydn: misses i oratoris. Exemple: La Creació, Les Estacions. Mozart, exemple: Missa de Coronació. Profana: l'òpera, gran gènere, integra arts, arguments mundans. Mozart segueix corrents operístics italians i francesos. Haydn, 19 obres i operetes de titelles. Beethoven: formació musical per pare (tenor de la capella de la Cort). Als 19 anys, música a la Cort. A Viena rep classes de Mozart. 1a època: 1794-1802. Influència clàssica, instrument: piano. Exemple: La Sonata n8, op.13 Patètica. 2a època: 1802-1814. Simfonies romàntiques, preocupació pel color tímbric. Exemple: 3a Simfonia, Heroica. 3a època: 1815. Es sord. Romàntic abstracte i sublim. Introdueix la veu humana. Quartet de corda clàssic: conversa intel·ligent entre 4 persones amb mots refinats. Els de Beethoven són de conflictes i diferències d'opinions.