Classes socials i moviment obrer al s. XIX

La dissolució dels estaments privilegiats

A Espanya, els estaments van deixar d'existir amb la configuració de l'Estat liberal al segle XIX, quan les noves lleis van imposar la igualtat jurídica de tots els ciutadans. En el nou sistema, tots els grups socials pagaven impostos, eren jutjats per les mateixes lleis i gaudien de drets polítics iguals. D'aquesta manera, el conjunt de la població constituïa una única categoria jurídica, la dels ciutadans, malgrat que aquests van quedar definits per la seva pertinença a una classe social determinada, que venia determinada pel nivell econòmic.

La supressió de les lleis especials que beneficiaven la noblesa va comportar la pèrdua dels seus privilegis. Malgrat això, la noblesa va mantenir la seva importància social, econòmica i política, gràcies al fet que va formar part de la nova classe dirigent, la burgesia. Pel que fa al clero, tot això va tenir un gran efecte sobre el poder de l'Església. Malgrat això, l'Església va mantenir gran part del seu poder i la seva influència social.

Una nova organització dels grups socials

Les classes socials són grups oberts als quals es pertany en funció de les diferències que el mateix sistema capitalista estableix en el treball i en l'apropiació de la riquesa. A l'Espanya liberal del segle XIX es van constituir dos grans grups socials: d'una banda, la burgesia, posseïdora d'una riquesa urbana, industrial o agrària; d'altra banda, el proletariat, integrat pels qui només posseïen el salari que rebien pel seu treball.

Dins de la classe burgesa hi havia grups diferents. A dalt de tot hi havia una elit dels diners constituïda per la noblesa i persones no nobles que s'havien enriquit. Per sota hi havia una mitjana i petita burgesia. La classe treballadora estava formada pel nou proletariat sorgit del procés d'industrialització i de la introducció de les noves formes laborals de tipus capitalista.

Les desigualtats de riquesa i les dures condicions de vida i de treball de la classe obrera i els llauradors van donar lloc a nous moviments socials i a ideologies polítiques, que reclamaven millores salarials i laborals per als més desafavorits.

El naixement del moviment obrer

Mentre que per a uns grups socials el creixement industrial i agrari va comportar grans beneficis, per al proletariat no va suposar cap millora de les condicions de vida. Com a conseqüència, les lluites socials es van intensificar al llarg del segle XIX. La primitiva legislació liberal no contemplava cap tipus de normativa que regulés les relacions laborals i prohibia l'associació obrera perquè es considerava contrària a la llibertat.

Davant d'aquesta situació, les primeres manifestacions de protesta obrera contra el nou sistema industrial van prendre un caràcter violent, clandestí i espontani. En la dècada de 1820, el ludisme va ser la primera expressió de rebel·lia contra la introducció de noves màquines, a les quals s'atribuïa la responsabilitat de la pèrdua de llocs de treball. Però, els treballadors es van adonar que l'origen dels seus problemes no eren les màquines, sinó les condicions de treball que imposaven els propietaris. Per tant, l'eix de la protesta es va orientar cap a la defensa del dret d'associació i el millorament de les condicions de vida i de treball.

Va sorgir així l'associacionisme obrer per a la defensa dels seus interessos. El moviment associacionista obrer es va estendre i es van crear societats de socors mutus, a les quals els obrers associats lliuraven una petita quota per assegurar-se una ajuda en cas d'atur o de malaltia. No era encara un veritable sindicat, perquè la seva funció era sobretot de protecció i no tenia cap programa reivindicatiu propi. L'associacionisme va significar l'inici de les reivindicacions obreres, com ara l'augment salarial i la disminució del temps de treball. Les vagues, malgrat que estaven prohibides, van ser un instrument per a pressionar els amos.