Ciutats Romanes a Hispània: Ilerda, Emèrita Augusta i Bàrcino

Ilerda: La Lleida Romana

En la Segona Guerra Púnica, els ilergets (ibers establerts a les valls del Segre i del Cinca), encapçalats per Indíbil i Mandoni, eren aliats dels cartaginesos. Posteriorment, van establir un pacte amb Publi Corneli Escipió.

L'any 49 aC, Ilerda fou l’escenari d’una batalla crucial entre Cèsar i els partidaris de Pompeu, esdeveniment descrit pel mateix Cèsar en el De Bello Civile.

Emplaçament Estratègic i Desenvolupament Urbà

• Des del turó de la Seu Vella es domina tota la plana del Segrià.
• El riu Segre funcionava com una important via de comunicació.

És difícil establir el paper exacte que tenia Ilerda amb els ilergets. Es creu que va ser una fundació ex novo, de la qual se’n desconeixen els límits originals. En època d’August, Ilerda va obtenir el títol de municipium.

La ciutat va patir una forta crisi al segle III dC. La muralla abastava tot el Turó de la Seu Vella i la part baixa fins a l'antic curs dels rius Segre i Noguerola.

L'estructura urbana estava condicionada per la topografia del nucli, amb una part alta escarpada i una part baixa enclavada entre el promontori i els dos rius, fet que no seguia els cànons habituals de les fundacions romanes.

Principals Edificis i Restes Arqueològiques

El sector més dinàmic de la ciutat corresponia a l'extrem est (terreny pla). Allà hi devia haver la cruïlla del Cardo Maximus i del Decumanus Maximus, on s'alçaven unes grans termes públiques bastides al segle II dC, l'edifici més notable descobert fins ara.

El fòrum estaria situat, hipotèticament, cap a l'altre extrem de la ciutat. S’han trobat restes d’algunes domus i d’un possible tram del Cardo Maximus i d'algun altre carrer.

Emèrita Augusta: Capital de Lusitània

Abans de la conquesta romana, els pobles de la Península Ibèrica havien desenvolupat una cultura rica, influenciada per colonitzadors com grecs, fenicis i cartaginesos. La conquesta romana d'Hispània es va desenvolupar en diverses etapes:

Etapes de la Conquesta Romana d'Hispània

• Primera etapa (s. III - inicis del s. II aC): Coincideix amb la Segona Guerra Púnica (218 aC - 206 aC), amb la conquesta del sud i l’est peninsular.
• Segona etapa (155-133 aC): Caracteritzada per la forta resistència dels pobles autòctons a la conquesta romana.
  • Els lusitans, encapçalats per Viriat, s’enfrontaren als romans amb tàctiques de guerrilla, ja que no podien combatre el gran exèrcit romà a camp obert. Tot i provocar grans pèrdues, van ser finalment vençuts.
  • Els numantins es van enfrontar als romans durant vint anys de manera intermitent. L’últim episodi va ser el setge de Numància, on es diu que la ciutat va ser presa quan ja no hi quedava ningú viu, ja que molts preferiren suïcidar-se abans d’entregar-se.
• Tercera etapa (29-19 aC): L’últim territori peninsular conquerit fou la franja nord, habitada per àsturs, càntabres i vascons. August inicià personalment les Guerres Càntabres, amb les quals finalitzà la conquesta romana d’Hispània.

Fundació i Esplendor d'Emèrita Augusta

Emèrita Augusta fou fundada per August l’any 25 aC a la província de Lusitània, amb l'objectiu principal d'assentar veterans de les guerres contra els càntabres i els àsturs.

Esdevingué capital de la província de Lusitània el 15 aC. Entre els segles I i II dC, es va convertir en una esplèndida ciutat monumental, amb tots els edificis, espais i serveis propis d'una gran urbs romana.

Dioclecià la va convertir en capital de la Diòcesi de les Hispànies, experimentant un renovat desenvolupament des de finals del s. III i el s. IV.

Patrimoni Arqueològic de Mèrida

La ciutat disposava de dos fòrums (el municipal, amb un temple imperial, i el provincial, similar al de Tàrraco). Es conserven importants restes de l’amfiteatre, el teatre i el circ, així com d’aqüeductes i altres canalitzacions d’aigües.

Bàrcino: La Barcelona Romana

El nom oficial complet de la ciutat era Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino. Fou fundada per l'emperador August cap a l'any 10 aC, una fundació tardana respecte a altres ciutats romanes de Catalunya.

La ciutat es va alçar damunt un petit turó, el Mont Tàber (16 m sobre el nivell del mar), entre els rius Llobregat i Besòs. Els primers colons van ser d'origen itàlic, principalment veterans de les Guerres Càntabres (29 aC - 19 aC).

Bàrcino estava dotada d'una estructura de govern i administració pròpies, a imitació de Roma. La seva població (no més de 2.000 habitants) i extensió eren reduïdes, fet que contrasta amb la magnificència del seu espai públic (fòrum i temple). Es creu que va ser concebuda des del principi com un centre administratiu i religiós d'una àrea més àmplia, que abraçaria altres nuclis urbans preexistents i vil·les de la Laietània.

Economia i Urbanisme de Bàrcino

El territori (ager) va ser objecte d'una parcel·lació o centuriació entre els colons i d'una intensa explotació agrícola (vinyes i cereals principalment) per mitjà de nombroses uillae.

Altres recursos presents al territori van ser la pesca, el ferro de les mines de Gavà i el gres de Montjuïc, material constructiu per excel·lència per a la major part de les edificacions de Bàrcino. El comerç va ser un important motor econòmic, destacant el Llobregat com a via de comunicació cap a l'interior.

Muralles i Estructura Urbana

Bàrcino estava delimitada per unes muralles amb torres i quatre portes. La muralla fundacional va ser reforçada al segle III dC: es va mantenir el perímetre, però se'n va augmentar l'alçada (fins als 9 m), se'n va doblar l'amplada (fins als 4 m) i s'hi va afegir un gran nombre de torres, fins a atènyer les 78.

L'estructura seguia els cànons habituals de les fundacions romanes: un recinte rectangular, amb el fòrum a l’encreuament dels dos carrers principals que partien de les quatre portes. Tant els carrers principals (Cardo Maximus i Decumanus Maximus) com els secundaris (decumani i cardines minores) eren originàriament amples, amb clavegueres, i formaven una quadrícula.

Edificis Públics i Vida Quotidiana

Al fòrum s'hi alçava un gran temple, construït a l'últim quart del s. I aC i probablement dedicat al culte imperial. Era un temple de planta rectangular, hexàstil (6 x 11 columnes) i perípter, amb dues columnes in antis.

S'han trobat restes de domus, però no d’insulae. Les termes públiques van ser donades a la ciutat per la família Minici Natal el 125 dC, una família notable (classe senatorial) i propera a l’emperador. Consta que Luci Minici Natal va participar amb una quadriga en els Jocs Olímpics del 129.

No hi ha constància que hi hagués cap edifici d'espectacles. Un aqüeducte abastia d’aigua la ciutat.

Es conserven restes de la necròpolis que, com era habitual en les ciutats romanes, estava fora de les muralles. Concretament, es conserven 85 elements funeraris, sobretot del s. II dC al III, que abracen els tipus més freqüents de sepultura romana de categoria humil: cupae, ares, esteles, cobertures de tegulae o d'àmfora o fosses.

Bàrcino va tenir un paper molt important en el període final de l'antiguitat, passant per davant de la capital romana tradicional, Tàrraco. Així, va esdevenir capital del regne visigot (415, 507-510 i 531-548).