Ciutats Romanes a Hispània: Empúries, Tàrraco, Bàrcino i Mèrida

Empúries: Orígens i Assentaments Grecs i Romans

El topònim Empúries és un nom en plural heretat del llatí Emporiae-arum. Quan els romans s’hi van instal·lar, hi havia la comunitat d’ibers indigets, i la comunitat grega, inicialment, devia ser un poblat de barraques senzilles.

Cap a la fi del segle VII aC o al començament del VI, els grecs van establir un mercat o empori en un illot a la desembocadura del Fluvià, ja que era un punt segur per als qui hi arribaven per mar, tenint en compte que als ibers no els agradava navegar. Aquest primer assentament, anomenat per les fonts escrites Paleàpolis, on actualment hi ha la localitat de Sant Martí d’Empúries, aviat resultà petit per als grecs, i erigiren un nou assentament més ampli en terra ferma.

L'Arribada Romana i la Segona Guerra Púnica

Al final del segle II aC, els grecs se sentiren una mica insegurs dels veïns indigets que, incitats potser pels cartaginesos, sempre que podien els feien la competència comercial. En aquesta situació, quan va esclatar la Segona Guerra Púnica el 218 aC, els romans, comandats per Gneu Escipió, hi instal·laren un praesidium, és a dir, la primera base militar d’Hispània.

Aviats els romans van ocupar la part oriental de la península Ibèrica, i se sap que, cap al 195 aC, Cató va passar per Empúries per tal d’eliminar el focus de resistència indígena antiromana. El nucli urbà romà de nova planta d’Empúries és regular i té un fòrum a la part central. Durant l’Imperi, Empúries va perdre el paper predominant davant la importància de Tàrraco.

Tàrraco: De Cesse a Capital de la Tarraconense

La ciutat de Tàrraco fou bastida en el territori ibèric ocupat per la tribu dels cessetans. L'emissió de monedes amb el topònim Cesse ens indica l’existència d’una ciutat indígena amb una organització notable, que possiblement ocupava el lloc que, a partir de la instal·lació de les tropes legionàries romanes el 218 aC, s’anomenà Tàrraco.

El naixement de Tàrraco, doncs, és fruit de l’enfrontament entre Roma i Cartago pel control econòmic i polític de la Mediterrània occidental. Aviat van considerar que el tossal tarragoní podia ser una base d’operacions segura. Amb aquest propòsit establiren un presidi militar, que, amb un procés de captació dels autòctons i amb el pas del temps, assimilà la població anterior.

Tàrraco sota Juli Cèsar i Octavi August

Tàrraco rebé de Juli Cèsar la categoria de colònia. Després, Octavi August atorgà a Tàrraco el títol de capital de la província imperial de la Tarraconense i la denominà oficialment Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. D’aquesta manera, va esdevenir seu del legatus Augusti pro praetore. Aquest alt funcionari també era el cap dels set districtes (conuentus) que formaven la província Tarraconense.

Estructura Urbana de Tàrraco: Les Terrasses

La ciutat de Tàrraco, situada estratègicament, es va adaptar a la topografia i es va estendre sobre terrasses esglaonades, les quals conformen l’espai des de la part més alta fins arran de mar. Com que va ser elegida capital de la Tarraconense, es van haver de construir conjunts arquitectònics monumentals d’acord amb les funcions de control del rerepaís.

A Tàrraco cal distingir dues parts ben diferenciades:

• La part alta: dedicada al culte i a edificis per a l’administració provincial i per a espectacles.
• La part baixa: de caràcter residencial i amb edificis per a l’administració local.

La Part Alta: Culte i Administració Provincial

La part alta es dividia en tres terrasses:

1. Terrassa superior: Es va destinar al culte i hi fou bastit un temple octàstil. Possiblement aquest temple es trobava on avui hi ha la catedral.
2. Segona terrassa: Es va destinar a edificis d’administració i de govern de tota la província al voltant d’una gran plaça o fòrum porticat, del qual queden estructures ben visibles. Als angles meridionals de la gran plaça del fòrum es conserva, a una banda i a l’altra, l’estructura de dues torres d’accés als diversos nivells dels pòrtics i al fòrum des de la part superior del circ. La torre situada prop de l’amfiteatre tradicionalment ha estat anomenada Pretori o Castell del Rei.
3. Tercera terrassa: L’ocupava el circ. Situat al bell mig de la ciutat, constitueix un cas excepcional en l’urbanisme romà. Probablement fou bastit en aquest lloc per indicar una separació ben definida entre la zona d’edificis que allotjaven l’administració provincial de la Tarraconense i la zona residencial local de la ciutat de Tàrraco.

De l’estructura del circ es conserven les voltes de sota les grades de la càvea, part de les grades i del podi, i part de la façana exterior amb alguns vomitoris, o portes d’accés a l’edifici.

La Muralla de Tàrraco: Construcció i Conservació

Tot el perímetre es va encerclar amb una muralla, de la qual es conserva un tram de més d’un quilòmetre a la part alta. Aquesta muralla ha sofert reformes al llarg del temps per ser adaptada a les distintes situacions històriques. L’estructura antiga de l’obra consta de dos murs paral·lels reomplerts amb pedres i terra a l’interior.

La part inferior fou construïda amb aparell ciclopi, a base de megàlits units sense morter ni argamassa. S’hi afegí un segon cos, construït en opus quadratum a base de carreus ben tallats. A més dels trams de la muralla, se n’han conservat tres torres:

• La de Minerva
• La del Cabiscol
• La de l’Arquebisbe

Edificis Monumentals de Tàrraco

Els romans dotaren Tàrraco de les característiques urbanístiques i arquitectòniques d’una gran ciutat amb dues finalitats: controlar militarment i políticament el territori i romanitzar. Per això s’explica que tingués dos fòrums:

• Un a la part alta (administració provincial).
• Un altre a la part baixa residencial, on hi havia la basílica i altres edificis al servei de l’administració local, com la cúria.

A més dels monumentals edificis administratius, Tàrraco tenia els tres edificis d’espectacles bàsics: el circ (del qual ja hem parlat), l’amfiteatre i el teatre.

L'Amfiteatre i el Teatre de Tàrraco

L’amfiteatre està situat al peu del tossal de la ciutat aprofitant el pendent del terreny per construir-hi un sector de la càvea, que es conserva en bona part. A l’arena es poden veure restes de dues basíliques cristianes sobreposades. La que es troba en un nivell més profund, d’època visigòtica, es va dedicar a la memòria.

Pel que fa al teatre, situat vora el port en un pendent natural per tal de construir-hi la graderia, només en queda l’estructura de les primeres grades dels espectadors i de l’orquestra.

Altres Edificacions Fora del Recinte Urbà

Altres edificacions que posen en relleu la monumentalitat de Tàrraco es troben fora del recinte urbà antic. Podem destacar:

• La notable obra d’enginyeria de l’aqueducte (Pont del Diable).
• El gran monument funerari anomenat Torre dels Escipions.
• La necròpolis paleocristiana.
• L’Arc de Berà.
• Les vil·les del voltant, la més important de les quals possiblement va pertànyer a la màxima autoritat de Tàrraco, denominada actualment els Munts, a Altafulla.

Institucions Locals de Tàrraco

Tàrraco, a més de ser la seu de la capital de la província Tarraconense, tenia la categoria de colònia i, per tant, la missió de propagar l’organització i la cultura romanes. Les institucions politicoreligioses d’una colònia eren una còpia en petit de les de la ciutat de Roma.

Institucions Polítiques

• Els duúmvirs: els dos magistrats que encapçalaven el poder executiu local.
• Els duúmvirs quinquennals: dos encarregats de fer el cens i de controlar els membres que formaven part de l’ordre dels decurions.
• Els edils: que vetllaven pel bon funcionament dels serveis públics locals: mercats, via pública, clavegueram, aigües, etc.
• L’ordre dels decurions: era el cos consultiu d’una colònia, representaven la ciutadania.

Institucions Religioses

• El càrrec de flamen: la seva missió principal consistia a vetllar pel culte a la ciutat de Roma i a la família imperial.
• El col·legi dels sevirs augustals: que estava format per sis membres pertanyents a la categoria de lliberts.

Bàrcino: Fundació i Urbanisme Hipodàmic

La colònia de Bàrcino va ser fundada ex novo, per decisió d’Octavi August, durant la penúltima dècada del segle I aC. El lloc fou triat per tal de controlar els dos eixos naturals cap a l’interior, que són el riu Rubricatus (o Llobregat) i el Bautelo (o Besòs).

És molt possible que els primers habitants romans fossin soldats llicenciats que havien participat en les campanyes d’Octavi August i el seu gendre Agripa. Als exmilitars se’ls concedia la ciutadania romana amb el ius connubii i rebien una parcel·la a l’interior de la colònia i un tros de terra a l’exterior perquè la conreessin. També tenien una paga de jubilació pels serveis prestats. D’aquesta manera, en tenir un nivell econòmic per damunt dels individus natius, podien casar-se fàcilment amb una indígena i contribuir a la romanització.

Estructura Urbana i Fòrum de Bàrcino

La ciutat fou bastida ordenant l’espai segons el model hipodàmic, emprat també per aixecar els campaments (castra). Bàrcino, situada en un petit turonet anomenat Mons Taber en l’edat mitjana, tenia una forma gairebé rectangular adaptada a la topografia en els quatre angles.

Els dos carrers que vertebraven la ciutat eren:

• El cardo maximus: que correspon als carrers actuals del Call i de la Llibreteria.
• El decumanus maximus: perpendicular al primer i que correspon als actuals carrers del Bisbe i de la Ciutat.

A l’encreuament d’aquestes dues vies hi havia el fòrum, amb el temple, del qual es conserven quatre columnes de la part posterior amb arquitrau situades damunt del podi. Als extrems del cardo maximus, en arribar a la muralla, s’obrien la porta Principalis Dextra i la porta Principalis Sinistra; i als extrems del decumanus maximus hi havia la porta Decumana (on ara hi ha la Plaça Nova) i la porta Praetoria (a la banda del mar).

Serveis, Muralles i Cristianisme a Bàrcino

Bàrcino estava ben proveïda d’aigua per mitjà de dos aqüeductes, d’un dels quals queden unes quantes arcades, i de l’altre, el nom medieval del carrer dels Arcs. També sabem que hi havia, com a mínim, dos conjunts termals, un a la plaça de Sant Miquel i un altre més enllà dels murs, a la banda del mar.

Bàrcino, amb el nom oficial de Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, era una imatge en petit de la ciutat de Roma, un simulacrum Urbis Romae. Les institucions de govern eren un calc de les de Roma, amb edils.

Les muralles fundacionals de Bàrcino hagueren de ser ampliades al final del segle III dC a causa de la inseguretat provocada per les primeres invasions germàniques i per les revoltes dels bagaudes, o bandolers de la Gàl·lia. Aquestes muralles, amb gairebé una vuitantena de torres, s’han conservat, en part, gràcies al fet que, en créixer la ciutat medieval, es van construir cases arran de la muralla tant a l’interior com a l’exterior.

A partir de l’Edicte de Milà del 313 dC, els cristians, que ja podien manifestar-se lliurement, tingueren bisbe i bastiren edificis per al culte dels quals es conserven al subsòl excavat en una part de la ciutat:

• Una aula basilical.
• Un baptisteri per immersió.
• Una basílica.
• Part del palau episcopal i altres restes que constitueixen el Museu d’Història de la Ciutat.

Mèrida (Emerita Augusta): Capital de Lusitània

La ciutat Emerita Augusta es va fundar l’any 25 aC quan Publi Carisi va assentar els soldats veterans de les seves legions V i X (emeriti) de les Guerres Càntabres d’August en un emplaçament a prop del riu Guadiana.

Es va convertir en un importantíssim centre militar, cultural i econòmic, com a capital de la província de Lusitània, punt de trobada de la Via de la Plata i origen de la via que unia Lisboa, Toledo i Saragossa. El seu màxim esplendor va arribar amb els emperadors hispans Trajà i Adrià. El seu conjunt arqueològic té 30 monuments i es conserva l’estructura pròpia d’una gran ciutat romana: traçat urbanístic bàsic, muralles, quatre portes i dos Fòrums, a més d’infinitat de llocs monumentals.

El Teatre Romà d'Emerita Augusta

En un extrem del recinte emmurallat es conserva aquest edifici aixecat i costejat pel principal lloctinent d’August, Marc Agripa, i inaugurat entre el 16 i 15 aC. Darrere de l’escenari es troben les dependències dels actors, una zona amb jardí i un recinte per al culte imperial. Es conserva també una part de l’accés al teatre.

L'Amfiteatre i el Circ de Mèrida

• Amfiteatre: Edifici de forma el·líptica amb una arena de planta de creu, inaugurat l’any 8 aC. Té capacitat per a 14.000 espectadors. Conserva tres portes monumentals més algunes dependències destinades a gladiadors i feres. De la seva càvea amb sortides tradicionals (vomitoria) queda sobretot la més baixa (ima). També s’han trobat restes de pintures situades a les zones que protegien els espectadors de la primera fila de les feres, uns blocs de granit que representen la lluita amb feres i diversos tipus de gladiadors.
• Circ: A uns 400 metres dels altres emplaçaments d’espectacle, aprofitant un terreny amb un pendent lleuger, es troba el circ, una construcció dels primers anys del segle I. De la spina de 233 m només queden algunes restes sota l’arena. Tenia una capacitat per a 30.000 persones. També es conserva la porta pompae d’entrada per a la cerimònia i dotze carceres.

Els Fòrums i Altres Monuments de Mèrida

La ciutat tenia dos fòrums públics: el Municipal de la colònia (per als emeritenses) i el Provincial (per als lusitans). Queden de les principals places públiques restes de les termes, la basílica, la cúria i el mercat, i el Pòrtic del Fòrum Municipal, del segle I, en una àrea amb jardí.

Altres temples i monuments destacats de Mèrida són:

• Temple de Diana
• Arc de Trajà
• Aqüeducte dels Miracles
• Embassament de Proserpina
• Pont sobre el riu Guadiana
• Casa del Mitreo