Ciutats romanes de Catalunya

Empúries

MARC HISTÒRIC

El topònim Empúries és un nom en plural heretat del llatí Emporiae. El fet que aquest nom fos en plural no és casual, sinó que reflectia una realitat, ja que quan els romans es van instal·lar a Empúries ja hi havia la comunitat d’ibers indicets i la comunitat grega. Índice devia ser un poblat de barraques senzilles, situat sobre un promontori. A començaments del VI a.C., uns comerciants grecs procedents de Focea van establir un mercat (ἐμποριον) en un illot a la desembocadura del riu Fluvià, ja que era un punt segur per als grecs que hi arribaven per mar, tenint en compte que als ibers no els agradava la mar. Aquest primer assentament, anomenat per les fonts escrites Palaiàpolis, on actualment hi ha la localitat de Sant Martí d’Empúries, aviat resultà petit per als grecs i erigiren un nou assentament més ampli a terra ferma (Neàpolis). Actualment, el riu Fluvià desemboca una mica més al nord; l’espai ocupat per l’antic port es va omplir de sorra aportada pels al·luvions del riu, de tal manera que l’antic illot resta unit al continent. Quan va esclatar la 2a Guerra Púnica el 218 aC, els romans, comandats per Gneu Corneli Escipió, desembarcaren a Empúries per tal de tallar la rereguarda a l’exèrcit cartaginès, que avançava cap a Roma. Després de la creació de les províncies romanes Citerior i Ulterior, l’any 195aC es va produir una revolta indígena i el cònsol Marc Porci Cató va desembarcar a Empúries per sufocar-la i va establir-hi un campament militar (praesidium). Amb el pas del temps, aquest campament militar es convertí en una ciutat. Més endavant, un augment de població, provocat per l’assentament de legionaris llicenciats per Juli Cèsar, va fer que la ciutat romana s’unís a la grega, aleshores s’anomenà Emporiae i va ascendir a la categoria de municipi. Durant l’Imperi, Empúries va perdre el paper predominant davant la importància de Tarraco i Barcino i pel fet d’estar apartada de la Via Augusta. Finalment, les invasions bàrbares provocaren la caiguda definitiva d’Empúries, els seus habitants abandonaren la ciutat grega i la romana i es refugiaren de nou a la Palaiàpolis. Amb tot, al s. IV esdevingué seu episcopal.

DESCRIPCIÓ DE LA CIUTAT

El nucli urbà romà de nova planta d’Empúries ocupa una extensió de gairebé vint hectàrees i està protegit per una muralla. Té forma rectangular i segueix l’estructura dels campaments militars basada en el model hipodàmic: les cases i els carrers s’estructuren en forma de quadrícula al voltant dels dos carrers principals, el cardo i el decumanus. Fora les muralles s’observen les restes d’una palestra i els fonaments d’un amfiteatre, la cavea del qual no s’ha conservat ja que era de fusta. En el punt on es creuen el cardo i el decumanus hi trobem un fòrum porticat, on es conserven restes de la cúria, la basílica, les tabernae i de dos temples, un dedicat a la tríada capitolina (Júpiter, Juno i Minerva) i l’altre dedicat a August. També hi trobem un criptopòrtic, que hauria servit de magatzem per a les tabernae, i en el qual es poden veure unes sitges de l’època del campament militar de Cató. També es conserven les termes, en les quals s’aprecien les diferents dependències: el caldarium (sala amb banyera d’aigua calenta), el tepidarium (sala d’ambient tebi), el frigidarium (sala amb banyera d’aigua freda), el sudatorium (sauna), el praefurnium i les pilae de l’hypocaustum, una palestra a l’aire lliure i unes latrines públiques. Pel que fa als habitatges, es conserven els fonaments d’una insula i destaquen les domus, que permeten reconèixer perfectament el pati (atrium), amb un petit dipòsit per a recollir l’aigua de la pluja (impluvium), les habitacions (cubicula) i els jardins amb columnes (peristylum), un d’ells amb un criptopòrtic i un menjador (triclinium) d’estiu. Cal fer esment també als mosaics trobats a les domus –i a les tabernae-, destaca sobretot el del sacrifici d’Ifigènia.

Tàrraco

MARC HISTÒRIC

Als s. V i IV aC, prop del que després seria la ciutat de Tàrraco, hi havia un poblat ibèric anomenat Kese. Kese era un poblat de la tribu dels cossetans, situat en un promontori al costat de la desembocadura del riu Francolí. Quan va esclatar la 2na Guerra Púnica el 218 aC, Gneu Corneli Escipió desembarcà a Empúries per tal de tallar la rereguarda a l’exèrcit cartaginès, que avançava cap a Roma. Escipió va establir un campament militar (praesidium) a Tarragona en un turó vora el mar, que controlava un port natural i es va envoltar d’una muralla. Durant el s. II aC es dugué a terme l’estructuració de la ciutat: es construïren les muralles, els carrers i el temple a la tríada capitolina. En època de Cèsar (45aC), va accedir al rang de colònia i s’anomenà Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. August va dividir Hispània en tres províncies: Hispània Citerior o Tarraconensis, Bètica i Lusitània. Tàrraco va esdevenir la capital d’Hispània Citerior. En època d’August (s. I aC) s’inicià un programa que pretenia dotar la colònia d’un alt nivell urbanístic; reformant el fòrum local, la xarxa viària i construint el teatre. Durant la dinastia Flàvia (s. I dC) es va construir un immens complex a la part alta de la ciutat format pel circ i pel fòrum destinat a les necessitats de la província i es van construir els dos aqüeductes. El procés va culminar amb l'edificació de l'amfiteatre a principis del s. II dC. sota la dinastia dels Antonins. A mitjans del s. III dC comença un procés de decadència de la ciutat degut a la crisi general del moment i a les primeres onades d’invasors germànics. Durant el s. IV dC es va abandonar gran part de la ciutat, excepte la part alta, a causa de les nombroses onades d’invasors. Tàrraco va caure definitivament a mans dels visigots a finals del s. V dC.

DESCRIPCIÓ DE LA CIUTAT

La ciutat de Tàrraco, construïda al vessant d’un turó que descendia fins al mar, s’esglaonava en una sèrie de grans terrasses. A la tercera terrassa hi havia el circ, del qual es conserven algunes portes i passadissos d’accés (vomitoria), part de les grades (cavea) i de les seves voltes de sota, algunes fusionades avui amb les cases modernes. El circ ocupava tota la terrassa i migpartia la ciutat en dues parts: - La part alta dedicada al culte i a l’administració provincial. Estava formada per una terrassa superior, on hi havia el temple octàstil, probablement consagrat a August, del qual només s’han conservat alguns elements decoratius, ja que a sobre s’hi va construir la catedral; i una segona terrassa on hi havia un gran fòrum provincial per a l’administració de la província, del qual es conserva part del mur i de les voltes. - La part baixa, on es trobava la zona residencial i comercial amb un fòrum per a l’administració local, que conserva restes de la basílica i d’un temple dedicat a la tríada capitolina. També es conserven domus i unes termes. Tot el perímetre de Tàrraco es va encerclar amb una muralla, de la qual es conserva un tram de més d’un quilòmetre a la part alta. A més s’han conservat tres torres: la de Minerva, la del Cabiscol i la de l’Arquebisbe. Fora de la muralla hi havia dos edificis més d’espectacles: l’amfiteatre i el teatre. Ambdós edificis es van construir aprofitant el pendent del terreny per a la cavea. De l’amfiteatre se’n conserva part de la cavea i de l’arena, on es poden veure les fossae i restes de dues basíliques cristianes posteriors (una visigòtica i l’altra medieval). Del teatre es conserven les cinc grades inferiors, l’orquestra i restes de l’escenari (proscaenium). A les rodalies de Tàrraco es conserven vil·les importants com la dels Munts d’Altafulla o la de Centcelles a Constantí. També l’arc de triomf anomenat Arc de Berà i les extenses necròpolis amb monuments funeraris, el més important dels quals és la Torre del Escipions. Per últim cal destacar l’aqüeducte de les Ferreres o Pont del Diable, que prenia l’aigua del riu Francolí (Tulcis).

Bàrcino

MARC HISTÒRIC

Abans de l’arribada dels romans, el territori ja estava ocupat pels ibers laietans, que poblaren diversos turons de la zona, com el poblat Bàrkeno al turó del Montjuïc, i controlaven la desembocadura del Llobregat. Tot i les llegendes que atribuïen la fundació a Hèrcules i les hipòtesis que la relacionaven amb els Barca (nissaga cartaginesa a la qual pertanyia Anníbal), sabem que la colònia Bàrcino va ser fundada ex nouo, per decisió d’Octavi August, entre l’any 15 i 10aC, un cop acabades les guerres càntabres. El seu nom oficial era Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. La ciutat es va alçar damunt un petit turó (Mons Taber) enmig del fèrtil pla situat entre el riu Llobregat i el Besòs i entre la serra de Collserola i el mar. Els primers colons van ser d’origen itàlic, possiblement lliberts i soldats llicenciats que havien participat en les campanyes d’August i d’Agripa, als quals se’ls donava una parcel·la a l’interior de la colònia i un tros de terra a l’exterior per tal que la conreessin, a més d’una paga de jubilació. Bàrcino era una ciutat nova destinada a ser el centre d’un territori molt productiu, tant per l’agricultura (vi i cereals), la mineria (ferro de les mines de Gavà i gres de Montjuïc), la pesca (ostres, gàrum i salaó), com pel comerç, que entrava i sortia pel port del Llobregat, el control del qual era una de les finalitats i font de riquesa per a la ciutat. A més, la via de comunicació més important, la Via Augusta, tenia un ramal que permetia arribar a Bàrcino.

DESCRIPCIÓ DE LA CIUTAT

La ciutat, que ocupava unes deu hectàrees i tenia entre 1500 i 2000 habitants, es va construir seguint el model hipodàmic: el seu recinte era rectangular, tot i que amb els angles retallats per adaptar-se al relleu del turó, i els dos carrers principals (el Decumanus Maximus i el Cardo Maximus) partien de les quatre portes i formaven una creu. En el punt on es creuaven els dos carrers principals hi havia el fòrum (a l’actual plaça Sant Jaume), amb un gran temple del s. I dC, hexàstil i perípter, dedicat a August, del qual es conserven quatre columnes i una part del podi, construït amb gres del Montjuïc. S’han trobat restes de diverses domus, com la de Sant Honorat i la d’Avinyó. També sabem que hi havia, com a mínim, dos conjunts termals: les termes de mar (extramurs) i unes altres sota l’actual plaça del rei. Sota l’actual plaça del rei també es conserven una bugaderia (fullonica), una tintoreria (tinctoria); una factoria de salaó de peix i gàrum i un celler. No hi ha constància que hi hagués cap edifici d'espectacles. Dos aqüeductes subministraven aigua a la ciutat, dels quals se n’han conservat quatre arcades integrades a la paret d’una casa i se n’ha reconstruït una altra. Les muralles fundacionals de Bàrcino van haver de ser ampliades al s. IV dC a causa de les invasions germàniques (se n’augmentà l’alçada, l’amplada i el nombre de torres fins a 76). D’aquestes muralles se’n poden veure trams en nombrosos punts del casc antic gràcies al fet que, en créixer la ciutat medieval, es van construir cases arran de muralla. Les vies properes que hi accedien estaven flanquejades per àrees d'enterrament, com la necròpolis de la plaça de la Vila de Madrid, que conserva 85 elements funeraris, sobretot del s II –III dC.

Ilerda

MARC HISTÒRIC

Prop del que seria la Ilerda romana hi havia Iltirta, la capital de la tribu dels ibers ilergetes. Els seus cabdills més significatius van ser Indíbil i Mandoni. Aquests, en començar la segona guerra púnica, eren aliats d'Anníbal, que va reclutar guerrers ilergets per a la seva expedició contra Roma. Però després van establir un pacte amb Publi Corneli Escipió, fins que van encapçalar una revolta dels ilergets i altres pobles contra els romans. La revolta va ser esclafada, Indíbil mort en combat i Mandoni executat. Durant molt de temps es va identificar Iltirta amb Ilerda. Tanmateix, constatada la manca d'estructures ibèriques al llarg de totes

les recerques arqueològiques al turó de la Seu, s'ha de posar en dubte aquesta identificació, i cal pensar que Ilerda va ser una fundació romana ex nouo. Les restes més antigues de construccions romanes són de finals del s. II aC, però la fundació de la ciutat probablement s'ha de situar a l'inici del s. I aC. Ilerda va ser l’escenari d’una de les batalles més destacades de la guerra civil entre les tropes de Pompeu i les de Cèsar (49aC), per això Ilerda figura en les descripcions que trobem a De bello civili de Juli Cèsar. Per les penalitats que els romans hi van passar, es diu que quan es desitjava mal a una persona se li deia l’expressió Ilerdam videas. A l'època d'August va obtenir el títol de municipium i va ser monumentalitzada. Durant el s. III dC Ilerda degué patir una forta crisi, atès que, segons demostra l'arqueologia, s'abandonaren molts edificis. Al s. V dC la ciutat va ser atacada per pobles germànics. DESCRIPCIÓ DE LA CIUTAT Ilerda estava situada en un turó (l’actual Turó de la Seu Vella) des d’on es dominava tot el pla del Segrià; era també una cruïlla important de
comunicacions, ja que era el pas més còmode per accedir a l’interior de la Península Ibèrica des de la costa catalana, ja fos des de Tàrraco ja fos des de
Bàrcino; igualment comptava amb una via de comunicació fluvial important, el riu Segre (Sicoris). La ciutat estava emmurallada i tenia una extensió d’unes 23 hectàrees. La seva difícil topografia va condicionar la seva estructura, allunyant-la del traçat canònic de les ciutats romanes de nova planta, no seguia el model hipodàmic. Les restes romanes es troben sota la ciutat moderna i això dificulta la recuperació i la comprensió de moltes restes. Fins ara s’han descobert les restes d’unes termes, les restes d’algunes domus, de les muralles i un possible tram del Cardo Maximus i d’algun altre carrer. També s’ha pogut documentar l’existència d’un pont sobre el Segre.