Les ciutats a Espanya: urbanisme, transformació i reptes

La ciutat espanyola en el context global

La desindustrialització de les ciutats

A finals del segle XX, moltes ciutats espanyoles van patir la desindustrialització com a resultat de la deslocalització industrial. Aquesta transformació, pròpia del postfordisme, va suposar el tancament de fàbriques i la pèrdua massiva de llocs de treball a ciutats com Madrid, Barcelona o Bilbao.

No obstant això, la indústria no ha desaparegut completament: avui dia se centra en sectors d’alta tecnologia i recerca, ubicats en parcs tecnològics, molt diferents dels antics polígons industrials contaminants.

El renovat protagonisme de les grans ciutats

Les ciutats s’han convertit en nodes clau de la nova economia global, centrada en els serveis. Aquest sector inclou activitats com les finances, la innovació, el màrqueting, la cultura, l'oci i el disseny.

Tot i que la informació es pot transmetre globalment, les grans metròpolis continuen concentrant el poder perquè són els centres principals de decisió, inversió i innovació.

Les xarxes de telecomunicacions han accentuat la centralització del poder econòmic en unes poques ciutats globals. Aquestes ciutats, ja potents anteriorment, avui dia controlen els principals fluxos financers, comercials i informatius del planeta.

Cooperació i competència entre ciutats

Per fer front als reptes globals, moltes ciutats s’organitzen en xarxes de cooperació com Eurocities o la Xarxa C6. Aquests lobbies urbans fomenten la transferència de coneixement, la innovació, el desenvolupament sostenible i les bones pràctiques entre ciutats de diferents països.

A més de cooperar, les ciutats també competeixen per atraure inversions i turisme. Per fer-ho, inverteixen en:

• Infraestructures modernes: aeroports, AVE, carreteres.
• Imatge internacional: mitjançant grans esdeveniments com els Jocs Olímpics de Barcelona 1992, l'Expo de Sevilla 92 o el Museu Guggenheim de Bilbao.
• Màrqueting urbà: logotips, arquitectura emblemàtica, festivals.
• Accions locals: fires o esdeveniments per guanyar visibilitat, fins i tot en ciutats petites.

Xarxes i sistemes urbans a Espanya

El model de jerarquia urbana espanyola

Les ciutats espanyoles es poden classificar segons la seva mida i funcions dins de l'estructura territorial:

• Metròpolis globals nacionals: Madrid i Barcelona concentren poder polític, econòmic i cultural tant a escala nacional com internacional. Són les ciutats amb més influència i actuen com a centres de decisió.
• Metròpolis regionals: Inclou ciutats com València, Sevilla, Bilbao, Saragossa o Màlaga. Amb una població d’entre 350.000 i 800.000 habitants, exerceixen un lideratge regional i tenen una forta connexió amb les metròpolis globals.
• Metròpolis subregionals o de segon ordre: Com la Corunya, Lleida o Alacant. Tenen serveis especialitzats (universitat, sanitat) i una influència més limitada, però essencial dins del seu entorn pròxim.
• Ciutats mitjanes o centres subregionals: Ciutats com Pamplona, Tarragona o Logronyo, d’entre 100.000 i 200.000 habitants. Són centres administratius i comercials a escala provincial o comarcal.
• Capitals comarcals: Petites ciutats o viles, amb una població d'entre 10.000 i 50.000 habitants. Ofereixen serveis bàsics (educació, salut, comerç) a l'entorn rural més pròxim.

Àrees metropolitanes i conurbacions

Les àrees metropolitanes es formen quan una ciutat central s’expandeix i integra municipis propers, creant una regió interconnectada. Madrid i Barcelona tenen les àrees més grans i influents d'Espanya. Les conurbacions són unions físiques entre ciutats veïnes que formen una continuïtat urbana, com la regió metropolitana de Barcelona, que arriba als 3 milions d’habitants tot i que la ciutat central en té 1,6 milions.

Les xarxes urbanes a Europa

Més de la meitat de la població europea viu en ciutats, tot i que hi persisteixen desigualtats internes. Els principals eixos urbans a Europa inclouen la "Banana Blava", des del sud d’Anglaterra fins al nord d’Itàlia, l'Arc Mediterrani, en creixement, i els nous eixos a l’est amb la incorporació de ciutats com Berlín i Praga. Factors com les bones comunicacions, la mà d’obra qualificada i els costos competitius afavoreixen aquests eixos.

El sistema urbà espanyol

El sistema urbà espanyol es distribueix a través de diversos eixos, com l’àrea de Madrid, l’eix mediterrani i l’eix cantàbric, amb ciutats com Barcelona i València destacant per la seva influència econòmica i turística. La jerarquia urbana situa Madrid i Barcelona com les principals, seguides de ciutats mitjanes com Sevilla i Bilbao. La urbanització difusa ha fet que les ciutats s’expandeixin més enllà del nucli central cap a les perifèries. Aquest procés ha passat per etapes de creixement industrial (1960-1975), expansió urbana (1975-1995) i millora d’infraestructures a partir de 1995.

Transformacions en la morfologia urbana

La globalització ha fet que les ciutats passin de ser urbanes a metropolitanes, amb territoris més amplis. Les ciutats s'estenen més enllà dels nuclis tradicionals, i la centralitat urbana s'expandeix a les zones metropolitanes.

De la ciutat a la metròpolis: el model difús

El model de ciutat difusa es caracteritza per un creixement dispers, on la població i les activitats es distribueixen per la perifèria. Això es deu a la mobilitat i la suburbanització. Els principals problemes són la segregació funcional i social. Sis grans àrees metropolitanes, com les de Madrid i Barcelona, concentren una gran part de la població espanyola. A partir de l'any 2000, hi ha una tendència a recuperar els nuclis històrics, amb l’arribada d’immigrants al centre per preus més baixos.

Espais funcionals i morfologia de la ciutat

Els nuclis centrals de les ciutats contenen institucions, comerços i serveis amb alta accessibilitat. Les indústries han abandonat els centres, i els espais buits s'han reutilitzat per a habitatges o serveis. Les àrees de serveis i comerç s’han mogut a les perifèries, afectant el comerç local. Les àrees residencials es divideixen entre el model compacte, que és antic i difícil d'adaptar, i el model dispers, més estès i relacionat amb la suburbanització, que crea segregació social.

Reptes de la ciutat espanyola contemporània

La globalització i la crisi econòmica han augmentat la polarització social, amb una clara separació entre classes benestants i pobres. Això crea una “ciutat dual” amb barris rics i empobrits. Les zones de sobrecentralitat concentren les grans empreses i institucions, mentre que les comunitats tancades, zones residencials exclusives, agreugen la desigualtat social. Aquestes dinàmiques augmenten la divisió social i econòmica dins de les ciutats.

La gentrificació i el desplaçament poblacional

La gentrificació és el procés en què persones amb alts recursos econòmics es traslladen a barris degradats, elevant els preus dels lloguers i serveis, cosa que desplaça els residents originals i els comerços locals. Els nous habitants i negocis de luxe substitueixen els antics, creant una renovació però també forçant les persones a marxar. Això sovint comporta assetjament immobiliari. Exemples d'això són barris com Malasaña a Madrid, la Ribera a Barcelona i San Bernardo a Sevilla.

Les perifèries degradades i l'exclusió social

Les perifèries urbanes, situades als extraradis, són les que més pateixen l’empobriment i la degradació. Molts d’aquests barris es van construir sense una planificació social i han patit el desinterès de les administracions, generant precarietat i exclusió social. L’atur, la manca d’infraestructures i la desestructuració social agreugen la situació. Alguns barris de Madrid, Barcelona, València i Sevilla pateixen especialment aquest fenomen.

Diversitat, integració i convivència social

Tot i les dificultats en barris multiètnics, no tots els casos de diversitat generen conflictes. Moltes ciutats espanyoles tenen una alta tolerància i han de treballar en polítiques urbanístiques més flexibles per fomentar la convivència entre ciutadans de diferents orígens. Això pot afavorir la creació de comunitats híbrides que s'enriqueixin mútuament. La gentrificació i la degradació de les perifèries, si no es gestionen bé, poden augmentar la segregació social i dificultar la integració.

Evolució històrica de la ciutat a Espanya

L'evolució de les ciutats espanyoles ha estat influenciada pels canvis socials, econòmics i polítics de cada època. Les etapes històriques reflecteixen com s’organitzaven les societats i les economies a mesura que evolucionaven. A continuació es presenten les principals etapes de l’evolució urbana a Espanya.

La ciutat preindustrial (fins al segle XVIII)

Abans de la industrialització, les ciutats eren nuclis comercials i artesans, però també centres polítics i militars. La major part de la població vivia al camp, ja que l’agricultura dominava l’economia.

La ciutat romana

Les ciutats romanes a la península Ibèrica, com Mèrida, Toledo, Tarragona i Saragossa, eren fonamentals per a l’economia, amb carrers pavimentats, sistemes de drenatge i edificis públics com temples i teatres. També eren centres de comerç, producció i poder polític i militar.

La ciutat medieval (segles IX-XV)

Després de l’arribada dels musulmans al segle IX, algunes ciutats com Còrdova van créixer enormement. Al segle XI, ciutats del nord com Toledo, Burgos, Valladolid i Barcelona es van convertir en importants centres comercials. Aquestes ciutats es caracteritzaven per un nucli central emmurallat amb una plaça principal, on se situaven els edificis més importants com palaus i catedrals. Durant l’època medieval, la nova classe burgesa, formada per mercaders i artesans, va jugar un paper important al costat de la noblesa. Algunes ciutats van obtenir privilegis per encunyar moneda i administrar lleis locals. El creixement econòmic va ser notori, especialment en ciutats com Segòvia, Conca, València, Burgos i Barcelona.

La ciutat moderna (segles XV-XVIII)

Entre els segles XV i XVIII, la centralització de l’Estat va reduir el pes polític de les ciutats. La creació de Madrid com a capital per Felip II va consolidar aquesta centralització. A Andalusia, ciutats com Sevilla i Cadis van prosperar gràcies al comerç amb Amèrica. A Castella, ciutats com Madrid, Toledo i Salamanca continuaven sent importants per la religió, el comerç i la cultura. La centralització de poder va afectar la dinàmica urbana, amb un creixement més notable de les ciutats mediterrànies i una decadència d’algunes ciutats castellanes.

La ciutat industrial del segle XIX

La Revolució Industrial va transformar completament l'organització de les ciutats espanyoles. La producció industrial, amb l'ús de màquines i mà d'obra assalariada, va generar noves fàbriques i va canviar l’estructura econòmica de les ciutats.

La fàbrica i la producció industrial

La indústria va ser la clau del creixement urbà al segle XIX. Ciutats com Barcelona, amb la indústria tèxtil, i Bilbao, amb la siderúrgia, es van consolidar com a centres industrials importants. Les fàbriques van alterar l'arquitectura i la trama urbana, fomentant l'expansió de la població.

Immigració urbana i èxode rural

La demanda de mà d’obra va provocar l’èxode rural cap a les ciutats. Això va accelerar l'urbanització i va augmentar la concentració de població, amb ciutats com Madrid i Barcelona superant el milió d’habitants. La divisió provincial establerta el 1833 també va contribuir a la concentració a les capitals provincials.

Expansió i segregació de la ciutat

L’expansió de les ciutats es va fer ràpidament, però també va generar segregació social. Els obrers vivien en barris separats de la burgesia, amb diferències en les condicions de vida i els serveis. El conflicte entre classes socials va ser evident.

La ciutat industrial del segle XX

Al segle XX, les ciutats van continuar creixent, però amb problemes de descontrol urbanístic derivats de la immigració interna i la falta de planificació.

El creixement descontrolat

El fracàs de la política autàrquica va provocar una emigració massiva cap a les ciutats, sobretot a partir dels anys cinquanta. Aquest creixement ràpid va generar desequilibris espacials, amb eixamples i barris perifèrics creixent sense control, sovint en condicions precàries.

De la ciutat a l’àrea metropolitana

Els límits municipals de ciutats com Madrid i Barcelona es van desbordar, formant grans àrees metropolitanes. Això va augmentar la necessitat de nous mitjans de transport, com l’ús generalitzat de l’automòbil.

Planificació urbanística i participació ciutadana

L’expansió urbana va portar a la creació de ciutats dormitori i zones industrials, amb grans problemes d'infraestructures. A partir de 1979, la democràcia va permetre una millora en la planificació urbana i la participació ciutadana, amb ajuntaments buscant solucions per millorar la qualitat de vida a les ciutats.

Urbanisme i planificació territorial

Què defineix una ciutat?

La ciutat es diferencia del poble segons diversos criteris que poden variar segons el país.

• Nombre d’habitants: No hi ha una xifra universal; a Espanya es considera ciutat a partir de 10.000 habitants.
• Concentració i densitat: Les ciutats solen tenir una gran concentració i densitat, però també hi ha excepcions.
• Activitat econòmica: A les ciutats predomina el sector terciari i secundari; al món rural, el primari.
• Organització i influència: La ciutat concentra poder, serveis i funcions diverses, i és un node de connexions i mobilitat.
• Arquitectura i urbanisme: Les ciutats tenen edificis alts, carrers planificats i espais públics que responen a funcions diverses.
• Estils de vida i relacions socials: Hi ha més ritme, diversitat i anonimat, però també més oportunitats de contacte social.
• Concentració de funcions: La ciutat reuneix poder, serveis i activitats que atrauen persones i recursos.

L'urbanisme i l'ordenació del territori

L’urbanisme organitza el creixement urbà, establint regles per a un ús equilibrat del sòl. El seu objectiu és ordenar el desenvolupament de ciutats i territoris, planificant el futur per a un ús racional del sòl, amb plans territorials (regions) i urbanístics (ciutats).

Els plans urbanístics

Els plans urbanístics regulen el creixement de les ciutats, incloent-hi aspectes com la circulació, els transports públics i els serveis. Els plans poden ser condicionats, correctius, prospectius o normatius.

La classificació del sòl

Els plans urbanístics a Espanya classifiquen el sòl en quatre tipus:

• Sòl urbà: Ja construït i urbanitzat amb tots els serveis.
• Sòl urbanitzable: Terrenys que es poden urbanitzar en el futur.
• Sòl no urbanitzable: Terrenys que no es poden urbanitzar per raons de protecció o riscos naturals.
• Sistemes generals: Terrenys destinats a infraestructures i serveis públics.

Agents socials i el mercat del sòl urbà

Els agents socials urbans són persones, grups i institucions que influeixen en la creació de l’espai urbà, cadascun amb els seus interessos.

• Propietaris privats del sòl: Actuen com a promotors immobiliaris buscant el màxim benefici, pressionant els ajuntaments per modificar els plans urbanístics.
• Els empresaris: Busquen bones ubicacions per a les seves indústries i sol·liciten infraestructures que els facilitin l’activitat.
• Els poders públics: Els ajuntaments i governs planifiquen l’ús del sòl, gestionen serveis com educació, sanitat i seguretat, i intervenen en la distribució del sòl.
• Els moviments socials urbans: Els veïns organitzats poden influir en les decisions urbanístiques, defensant els seus interessos com l’habitatge i el medi ambient.

La ciutat com a mercaderia

La ciutat, dins del sistema capitalista, es converteix en una mercaderia que es compra i es ven, desenvolupant-se segons les lleis del mercat. Amb la revolució industrial, la ciutat es va transformar en un espai de producció i comerç, i el sòl urbà va començar a ser valorat també pel seu valor de canvi, promovent l’especulació immobiliària. La mercantilització de la ciutat dificulta l’accés a un habitatge digne. Els propietaris del sòl es beneficien de les millores públiques que incrementen el valor dels terrenys, creant conflictes entre els agents urbans que busquen maximitzar el valor de canvi i els que defensen el valor d’ús.

El valor del sòl

El sòl urbà es compra i ven al mercat, però té limitacions, com la impossibilitat de crear més sòl urbà. El seu valor depèn de:

• La situació: La localització dins de la ciutat, com el centre o la perifèria.
• L’edificabilitat: Els ajuntaments decideixen l’ús de cada parcel·la, i els promotors prefereixen construir habitatges o comerços per obtenir més beneficis.

Models de planificació i morfologia urbana

Els plans urbanístics han evolucionat segons les necessitats de cada època.

• El pla irregular: És típic de les ciutats antigues, amb carrers estrets i caòtics, limitades per muralles. Aquest pla segueix el relleu natural i es conserva en ciutats com Lugo o Granada. Amb el temps, moltes zones han estat adaptades i algunes esdevenen barris turístics.
• El pla ortogonal: També conegut com a reticular o en quadrícula, organitza els carrers de manera perpendicular, creant illes de cases regulars. Aquest pla facilita la parcel·lació i la creació de carrers amples i ben il·luminats. Va ser popularitzat al segle XIX en ciutats com Barcelona, on l’eixample va ser dissenyat per Ildefons Cerdà.
• El pla radiocèntric: Organitza els carrers de manera radial des d’un punt central, amb vies concèntriques que connecten els barris. Aquest disseny afavoreix la centralització de les activitats a la ciutat i es pot veure en ciutats com Moscou i París. Les interseccions poden ser complicades a causa dels angles entre els carrers radials i concèntrics.

Morfologia urbana al segle XX

Hi ha dos models que han caracteritzat les ciutats del segle XX:

• La ciutat jardí: Proposada per Ebenezer Howard, es basava en ciutats petites, amb carrers irregulars, cases unifamiliars amb jardins i autosuficients. Tot i això, el model es va distorsionar en urbanitzacions de baixa densitat i grans distàncies, com els suburbis americans, convertint-se en ciutats dormitori.
• La ciutat funcionalista: Promoguda per Le Corbusier, rebutjava la ciutat jardí i apostava per alts blocs de pisos per alliberar espai per a zones verdes. El model es va aplicar en molts barris de les dècades de 1960-1980, però sovint amb baixa qualitat constructiva i poc equipament, distorsionant la idea original.

Les activitats i funcions urbanes

• Funció residencial: Cada ciutat té zones destinades a l'habitatge, però la qualitat de vida depèn dels serveis disponibles. El nucli antic, si no es reforma, es converteix en un barri degradat. Les zones perifèriques tenen barris més barats, però amb pitjors connexions.
• Funció comercial: El comerç és essencial per a les ciutats, amb petites botigues fins a grans centres comercials. La seva importància creix amb els transports moderns (aeroports, trens d’alta velocitat) i genera activitats relacionades, com la distribució i els serveis financers.
• Funció industrial: La indústria ha estat molt important per al desenvolupament de les ciutats. Les indústries netes i petites poden estar integrades en zones urbanes, però les més grans, contaminants i sorolloses es localitzen en polígons industrials allunyats del centre.
• Funció política i administrativa: Les capitals acullen les funcions polítiques i administratives, com la burocràcia i empreses del sector terciari, perquè tenen bona comunicació i pes històric.
• Funció cultural: Algunes ciutats són conegudes per la seva cultura, amb museus, concerts, festivals i monuments. Les ciutats religioses atrauen pelegrins, i les ciutats universitàries generen educació i investigació.
• Funció lúdica i turística: Algunes ciutats es dediquen principalment al turisme, gràcies al seu patrimoni cultural o natural, com Granada o Santa Cruz de Tenerife. El turisme genera serveis (hotels, restaurants) i beneficis econòmics, però també comporta problemes com la necessitat de més recursos i infraestructures.
• Funció militar: Algunes ciutats es van fundar com a fortaleses o bases militars. Avui dia, algunes continuen sent importants per a la indústria militar i les comunicacions, com Ceuta, Toledo, Ferrol o Rota.