Cinema Radical: Buñuel i el Surrealisme a 'Un Gos Andalús'

Cinema Radical, dins del Cinema d'Autor

El cinema més radical és el primer cinema experimental, que va començar a ser practicat per diversos artistes intel·lectuals a partir dels anys 20. Veien el cinema com un mitjà artístic, com podria ser qualsevol altra disciplina artística, com ara la pintura o l'escriptura. Consegüentment, es van dedicar a buscar els límits i les possibilitats per expressar idees complexes.

Dins d'aquest col·lectiu de primers cineastes experimentals, trobem Walter Ruttmann, pioner en l'animació abstracta, que pintava i animava el color.

Wladyslaw Starewicz (exposició al CCCB) va treballar primer l'animació stop motion i va ser famós a partir dels anys 20 a França. La cigala i la formiga n'és un exemple.

Veritablement, el nucli que s'interessa per aquest cinema és el moviment Dadà, el cinema surrealista. La primera pel·lícula Dadà que es va fer la va realitzar René Clair juntament amb Picabia i Duchamp el 1924: Entreacte. No pretén dir res, sinó sorprendre, molestar, divertir... Del grup Dadà comencen a sorgir altres coses. El mateix Picabia va gravar el 1924 el Ballet Mecànic amb Léger (pintor cubista), on ja veiem una major coherència: coreografia, formes i moviment, mecànic, arrodonit, girs, imatges i moviment. De totes les pel·lícules, la més destacada va ser Un Gos Andalús, el 1928, de:

Luis Buñuel (1909-1983)

Aragonès de Calanda, fill d'una família benestant, amb un pare indià que havia fet una gran fortuna. El van enviar a estudiar a Madrid, a una escola elitista i pionera del moment, la Residencia de Estudiantes, on va conèixer Dalí i Lorca, amb qui va forjar una gran amistat. L'any 1925 se'n va anar a viure a París, on va portar una vida bohèmia i va quedar impressionat per les pel·lícules d'Eisenstein, com El Cuirassat Potemkin (muntatge d'atraccions). L'any 1928 grava la seva primera pel·lícula, Un Gos Andalús, de 17 minuts, que va autoproduir. Va tenir un gran èxit, però a partir d'aquí va començar a passar-ho malament. El 1930 va gravar la segona, L'Edat d'Or, un film surrealista descaradament anticlerical que va provocar problemes i el va fer marxar als EUA. Allà va topar amb problemes per les seves idees i va emigrar a Mèxic, on va fer pel·lícules de baixa qualitat. El 1961 torna a Espanya, on també rep crítiques perquè hi governa Franco. Viridiana és una pel·lícula important d'aquesta època, així com Simón del Desierto. Va fer Ese Oscuro Objeto del Deseo i va guanyar la Palma d'Or a Cannes. I, sobretot, El Discret Encant de la Burgesia, amb què va guanyar un Oscar, el primer per a un director espanyol, tot i que amb pressupost francès.

Anàlisi d'Un Gos Andalús

El guió parteix de dos somnis: un de Buñuel, explicat pràcticament literal, i un altre de Dalí, que el va ajudar a fer el guió. Dalí es mirava la mà i li sortien formigues de dins. A partir d'això, ens explica una història de desig i amor que s'entreveu, però no s'entén del tot. Utilitza d'una manera molt lúdica el muntatge paral·lel, com Griffith a Intolerància, i juga amb el muntatge d'atraccions, cosa que ens permet entendre alguna cosa de la pel·lícula. Originalment no tenia música, però l'any 1960 el mateix Buñuel li va posar un tango (passió, arravatament, violència) i fragments de Tristany i Isolda de Wagner. El títol és un insult cap a Lorca. La pel·lícula reflecteix les diverses frustracions sexuals dels autors i de Dalí. S'hi veuen les seves paranoies sobre sexe i amor. Buñuel era un obsés, molt reprimit per la seva educació cristiana. Va poder fer pel·lícules fins als 40 anys. Els protagonistes són ell i ella.

Interpretació de la pel·lícula

És interessant, ja que és bastant convencional a nivell narratiu: inici, nus i desenllaç. Utilitza el cinema de manera lúdica i malintencionada. Buñuel no les tenia totes i la va estrenar amb els seus amics dadaistes i surrealistes, amb la butxaca plena de pedres. Quan va sentir que l'aplaudien, va deixar les pedres i va sortir a saludar.

Un altre significat del muntatge, i que ajuda a entendre'l, és la música. Ens situa en les diferents situacions. No hi era originalment; l'any 1960 el mateix Buñuel la va afegir: un tango i un fragment de l'òpera Tristany i Isolda de Wagner. El títol és sorprenent: "un gos andalús" era un insult a Lorca, una lliçó sobre l'amor a Lorca. Insulten Lorca perquè eren amics, però l'amistat es trenca quan Lorca es declara a Dalí. La pel·lícula reflecteix les diferents visions sexuals dels tres individus. Aquí culpen, com sempre, de les seves frustracions sexuals la societat burgesa.

Els personatges i la seva simbologia

Segons ells, la societat burgesa transforma els homes en sàtirs violadors. Hi ha tres perfils d'homes: Buñuel, un sàtir; Lorca, l'andrògin; i Dalí, l'onanista compulsiu, que mai va tenir relacions amb Gala (moral i amor platònic). Una primera escena amb una ubicació concreta, una presentació convencional. Analogies amb el núvol, el ganivet, l'ull i la lluna. Hi surt el mateix Buñuel. La navalla talla i va afaitada. Mira la lluna pensatiu, les dones, el sexe, talla, penetra. L'home vol veure què pensa la noia, per això talla l'ull. L'espectador mira cap a l'interior. És el final (el "pijo" del final). Vuit anys després, un home muntat en bici (el príncep blau), verge, busca la seva estimada i mostra la caixa. Apareix la princesa a la seva habitació. Intueix que arriba el seu amor. Els llibres contenen veritats i mentides. Tira el llibre La costurera de Vermeer (Penèlope, la costurera d'Ulisses), la primera "burgueseta". Primer pla, xuta, i una rata engabiada. S'aixeca, mira el seu príncep i es desmaia. El va a rescatar i el puja a dalt. El petoneja per despertar-lo. Ella obre la caixa i en treu una corbata. Intenta reconstruir el príncep blau, que ha mort, amb la mirada. La corbata, símbol de masculinitat, intenta reconstruir l'home que vol, i li apareix l'home de debò. La mà amb formigues és la masturbació. S'autocomplau. Ella se'l mira. La dona és un pensament eròtic. La imatge de l'andrògin és jugar amb la mà, com la masturbació. És rebutjat socialment, està mal vist. El jutgen, és una víctima. Ja està bé, li agafa la mà i la posa dins de la pàgina. La caixa representa el desig. Als que són diferents, els deixen sols i els rebutgen.

L'home ideal i el sàtir

Home ideal, home asexual, verge, i finalment el sàtir. Vols acabar així? Jo soc el que queda. Assetjament, joc eròtic, "magrejada". Ella es deixa, èxtasi. Passen per sobre del llit. Ella es defensa amb una raqueta: et torno la teva pròpia imatge, t'estàs veient? Es veu a si mateix amb allò que l'ha reprimit: església, burgesia i ignorància. Soc un animal sexual i no tinc escrúpols. Ella s'escapa, rebutja l'home sàtir, rebutja la masturbació, torna al príncep blau. La dona s'enfronta a la realitat, i el que li queda és un home que s'enfronti al príncep blau i a la repressió. És ell mateix. Li treu totes les "mariconades" que porta a sobre i li ensenya a ser un home. L'envia cara a la paret. Setze anys abans, quan estudiava. Devoció cap a l'educació. Transforma el llibre en pistola: l'educació és una arma, el coneixement és una arma per vèncer la repressió. Cau sobre una dona nua enmig de la natura. La dona és la natura, la realitat; els repressors moren sense conèixer la natura. El club dels homes se l'emporten i l'enterren. Què queda? La mort de l'amor, és passatger, és efímer. Joc de miralls, un home que no parla, no hi ha boca. Ella es pinta els llavis. Veu el cony, l'home és una burla, busca un home, el "pijo", anunci, ja trigaves, troben restes d'un naufragi i de la caixa. L'amor ha naufragat, no és l'home que volia, no és el que vol, però és el que li convé. A la primavera, dos cossos enterrats a la platja formaran part del naufragi. L'Àngelus de Millet, parella resant, gens eròtic.