Cinema de Gàngsters: Història, Censura i L'Impacte de Scarface

El Cinema de Gàngsters: Orígens i Impacte (1927-1934)

El cinema de gàngsters està molt condicionat per un entorn social i històric molt concret, per això aquest gènere el trobem principalment entre 1927 i 1934.

Context Històric: La Llei Seca i el Crack del 29

L’any 1920 va entrar en vigor la Llei Seca, que duraria fins al 1933. És en aquest moment, durant els anys 20, que molts criminals van començar a prendre rellevància social i a despertar simpatia, ja que subministraven allò que estava prohibit. A part de ser els proveïdors, també van activar l’economia submergida amb moltes petites fàbriques clandestines.

La seva figura esdevindria vital amb el Crack del 29, perquè passarien a ser veritables herois, especialment quan a partir d’aquest moment van aparèixer els primers atracadors de bancs i la gent els va començar a veure com aquells que robaven a qui els havia arruïnat. Molts d’ells, per mantenir-se vius, donaven diners a la gent de la zona i eren vistos com a Robin Hoods. Alguns dels casos més rellevants són:

• John Dillinger
• Baby Face Nelson
• La parella més famosa: Bonnie i Clyde

L'Auge del Gènere: Del Cinema Mut al Sonor

A partir de l’any 1927 van començar a aparèixer els primers títols rellevants dins del gènere. En un principi, eren pel·lícules mudes, destacant Underworld de Josef Von Sternberg o The Racket de Lewis Milestone. Però és a partir del 1929 fins al 1934 quan aquestes pel·lícules van tenir un enorme èxit, i aquest èxit va estar molt lligat a l’aparició del cinema sonor.

El so va permetre explotar punts forts, com per exemple els diàlegs contundents i desafiants, donant una ambientació molt realista a les situacions, i també va permetre escoltar els sorolls de les persecucions, els trets, etc.

Entre 1929 i 1934, es van rodar prop de 250 pel·lícules de gàngsters. Totes van seguir un patró que es tornaria atemporal.

El Patró Narratiu i els Personatges Típics

El protagonista sol ser un immigrant (irlandès, italià, etc.) que es troba fascinat pel somni americà i, buscant aconseguir-lo de manera ràpida, s’introdueix com a peó en una banda. Aquest peó va escalant posicions, i aquest ascens és el cos principal de la pel·lícula. Quan arriba a ser el líder, s’inicia una decadència que el porta a morir de forma violenta. El protagonista sempre mor, mai va a la presó. Això representa el càstig, però també el transforma en un heroi.

Els personatges s’ajusten sempre a rols determinats:

• L’amic de la infància que mor dins de la banda.
• La femme fatale que només vol els diners.
• La mare que el jutja.
• Un policia obsessionat que persegueix el criminal durant tota la pel·lícula.

Els espais són urbans i concrets:

• Locals de festa
• Bars clandestins
• Mansions
• Sales de billar

Recepció i Censura: La Pressió Conservadora

Aquestes pel·lícules van tenir un gran èxit, tot i que no paraven de repetir el clixé. Això va despertar el recel dels grups de pressió conservadors, que veien el cinema com el principal mitjà de transmissió de valors a les masses.

Aquesta preocupació es va accentuar a partir dels anys 20, quan van desaparèixer els Nickelodeons i van aparèixer els grans Palaus del Cinema, com per exemple:

• L’Strand, amb capacitat per a 3.500 persones.
• El més famós, el Roxy de Nova York, amb capacitat per a 6.200 persones.

Aquests cinemes tenien un gran orgue per fer música en directe, una platea amb una orquestra simfònica a la part de baix i fins i tot guarderia gratuïta.

Aquests grups de pressió havien aconseguit que s’instaurés la Llei Seca i, envalentonats amb això, van començar a pressionar els estats perquè creessin òrgans censors que controlessin el contingut de les pel·lícules. Al capdavant de les propostes hi havia la Confederació General de Dones i l’Església Protestant.

La Creació del Codi Hays: Autocensura de la Indústria

Això va alarmar molt els productors de cinema, perquè s’estaven trobant que tallaven les seves pel·lícules sense un criteri unitari. Així que els productors van decidir crear l’any 1922 la MPPA (Motion Picture Producers and Distributors of America), que era una oficina autocensora. Aquesta organització estava dirigida per William Hays.

William Hays tenia com a principal objectiu que no es creessin més oficines censores. El primer que va fer Hays va ser obligar que tots els guions, abans de ser rodats, passessin per la seva oficina per ser revisats. Amb això aconseguien abaratir costos.

En aquell moment, va entrar en joc l’Església Catòlica, que s’havia mantingut al marge, i va forçar Hays a crear un codi molt estricte. Hays, després de moltes negociacions, va veure en això una oportunitat per acabar amb la censura de tercers. El que va fer va ser contactar amb el pare Daniel Lord, que va redactar un codi moral i ètic que s’havia de seguir en les pel·lícules. Aquest codi és conegut com a Codi Hays.

Principis del Codi Hays

El Codi Hays establia que:

• Mai es podia despertar simpatia cap al criminal; s’havia de presentar com un pertorbat o un boig.
• S’havia de fer una defensa inviolable de la llar i el matrimoni; no hi podia haver divorcis.
• La policia i els polítics no podien ser mai corruptes ni inoperants.

Aquests eren els seus tres pilars fonamentals.

Aquest codi es va introduir de forma paulatina, i això va permetre que entre els anys 1930 i 1935 fossin rodades les millors pel·lícules de gàngsters del moment, tot i que censurades.

Pel·lícules Destacades del Gènere

Una de les primeres grans pel·lícules va ser Little Caesar (1931), que va fer famós a Edward G. Robinson. També l’any 1931 es va rodar The Public Enemy, que va fer famós a James Cagney, qui va encarnar el primer gàngster veritablement sanguinari i capritxós.

La gran pel·lícula d’aquest gènere en aquest moment va ser Scarface (1932), que té com a protagonista a Paul Muni. El director va ser Howard Hawks.

Howard Hawks: Un Director Versàtil

Howard Hawks (1896-1977) va estudiar enginyeria mecànica, cosa que el va fer un gran aficionat als avions. Mentre estudiava, va començar a treballar a Hollywood d’apuntador, encarregat de portar el guió. Se’n va anar a combatre a la Primera Guerra Mundial, i quan va tornar, va decidir centrar la seva carrera en el cinema. Així va començar a fer de productor de petites pel·lícules, després de guionista i d’assistent de direcció.

L’any 1926 va dirigir la seva primera pel·lícula, i a partir d’aquí es va convertir en un director tot terreny, capaç de gravar qualsevol gènere. El seu primer gran èxit va ser Scarface, a partir d’un guió de Ben Hecht. A partir d’aquí van començar a succeir-se molts èxits, com:

• La fiera de mi niña (1938)
• El western El Sargento York (1940)
• Tener o no Tener (1944), de detectius
• El Sueño Eterno, amb Humphrey Bogart, del gènere negre
• Los Caballeros las Prefieren Rubias (1953), una comèdia

La Producció de Scarface (1932)

Scarface va ser produïda per Howard Hughes, que volia fer la pel·lícula més violenta i més realista sobre gàngsters. Per això, el guió es va inspirar en tots els assassinats espectaculars de la màfia i en la biografia d’Al Capone.

Impacte de la Censura en Scarface

La pel·lícula va ser acabada l’any 1931 i s’havia d’estrenar el mateix any, però la censura va endarrerir la seva estrena un any, obligant a fer molts canvis. Per exemple:

• Es va afegir un subtítol a la pel·lícula que posava: “La vergonya de la nació”.
• Es va fer que la mare del protagonista, en lloc d’estar orgullosa de la vida del seu fill, sentís vergonya i li recriminés aquesta vida.
• Es va suprimir una escena en què un polític, després de criticar la màfia, se n’anava de festa amb ells.

Sobretot, es va canviar el final, fent que tingués múltiples versions:

• En un primer moment, Scarface és detingut, ajusticiat i penjat. L’escena on el penjaven era en càmera subjectiva i això no va agradar.
• Per això, van gravar un final alternatiu, on sortia Scarface disparant fins que se li acabaven les bales i el tirotejaven; això els va semblar massa heroic.
• El final actual és que es rendeix, demana pietat i l’acribillen.

La pel·lícula no va patir gaire, tot i la censura, perquè el guió de Ben Hecht és un guió molt ben fet i que explica moltes històries. Per exemple, s’hi troben:

• Les bromes del secretari de Scarface.
• La relació pseudoincestuosa entre Scarface i la seva germana.
• El materialisme de l’amant de Scarface.
• L’amor secret entre la germana de Scarface i el seu millor amic.

Anàlisi de Escenes Clau de Scarface

El començament és un pla seqüència de 3 minuts, una de les primeres vegades que es travessen parets amb la càmera. També comença amb un text que culpa el govern de tot el que està passant amb els gàngsters.

El pla inicial comença amb un contrapicat de la llum del carrer que, tot i ser fosc, s’apaga, representant la fi de la nit. Es fa un moviment de càmera que ens porta fins a un repartidor de llet, fent-nos entendre que és el matí. Això també és una ironia, ja que era l’època de la Llei Seca i l’únic que es podia beure era llet i aigua.

A continuació, es veu un cartell on posa: “Despedida de solter” del personatge que mor al final, una ironia de la despedida de la seva vida. La càmera comença a travessar parets i ens posa a l’interior, semblant que estem espiant. El personatge troba uns sostenidors que demostren una festa esbojarrada. Trobem una reunió de tres personatges, destacant el personatge d’esquena, que es deixa en l’anonimat. La pel·lícula juga amb la ironia durant tota la seva durada.

La frase que diu el personatge és destacable: “En la cima del mundo”. És una frase que es repetirà al llarg de la pel·lícula. A partir de l’escena de la cabina, es treballarà amb ombres i el·lipsis: Toni Camonte no sortirà en pla, dispara fora de camp, i no es veu com el cos cau. El silenci serà molt important; només s’escolta xiular a Toni.

Un altre pla conegut d’aquesta pel·lícula és el del calendari. És una metàfora, ja que mostra com mata durant molt de temps fins a pujar al poder. Aquesta tècnica s’utilitzarà en altres pel·lícules.

L’escena més important és la de la Matança de Sant Valentí. El guió està inspirat en assassinats reals de la Màfia, i en aquesta seqüència n’hi ha diversos. Representa una nit sagnant.

Cada vegada que mata algú, apareix una “X” indicant que l’ha matat ell o la seva màfia. La primera “X” que apareix a la finestra és per a ell. Les “X” apareixen en totes les persones que maten; la quantitat de “X” correspon al nombre de persones assassinades.

Segons Truffaut (crític de cinema), la millor escena de la pel·lícula és la de la bolera. Per a l’època, és molt nou com ho planteja. Es veu com Toni Camonte entra, s’utilitza molt el so ambiental que provoca tensió; només s’escolta el xiular i el so de les boles. Hawks demostra que el so sonor no és només diàleg.

Es treballen imatges inconnexes entre si; no hi ha pla general en cap moment en què l’assassí i l’assassinat es juntin, no sabem com estan de junts. Pel soroll de les boles, associem que estan en el mateix lloc. No es veu en cap moment una arma; és tot molt subtil i amb metàfores. No veiem com cau ell, però sí com cau la bola, i també apareix una creu. El que mor és el capo rival.

L'Èxit i el LLegat de Scarface

La pel·lícula va tenir un enorme èxit en el seu moment. A Al Capone li va encantar la pel·lícula, fins al punt que va comprar una còpia per a ell mateix. També va enviar dos assassins a preguntar al guionista anècdotes sobre la pel·lícula, com s’havia rodat, etc.

Poc després de ser estrenada, en menys d’un any, la pel·lícula va ser retirada del mercat i va quedar en l’oblit. No se’n va saber res fins al 1979, quan Francis Ford Coppola la va recuperar, cosa que va provocar que fos vista de nou i que despertés una gran expectació. Això va portar a Brian De Palma a acabar dirigint Scarface: El preu del poder (1983).

La Transició al Cinema Negre

El cinema de gàngsters va desaparèixer a finals dels anys 30 i va ser substituït pel cinema negre. El cinema negre està protagonitzat principalment per detectius, se situa en baixos fons, amb policies corruptes i personatges fora de la llei.