El cinema d'autor: definició i característiques

El cinema d’autor

Context

El concepte de “cinema d'autor” sorgeix cap a 1951, a mans d'una de les revistes franceses més prestigioses sobre cinema, “Cahiers du Cinéma”, en un article dels que serien els representats de la Nouvelle Vague (Rohmer, Godard, Chabrol o Truffaut).

No es refereix exactament a un tipus de cinema que es pugui emmarcar dins un període concret com els altres moviments, sinó que fa referència a aquelles pel·lícules en què la direcció passa a tenir un pes molt important perquè ha tingut més llibertat creativa que en un film dels que entenem com a “comercials”. En tot cas, sí que podem dir que, als EUA, aquesta llibertat creativa per als directors creix amb la crisi “del sistema dels estudis” (és a dir, el sistema de fer films que tenia Hollywood durant el cinema clàssic) a partir dels anys 50.

Amarcord (Federico Fellini, 1973)

Andrey Rubliov / Andrei Rubliov (Andrey Tarkovskiy, 1966)

Smultronstället / Maduixes silvestres (Ingmar Bergman, 1957)

La nuit américaine / La nit americana (François Truffaut, 1973)

Der Amerikanischke Freund / L’amic americà (Wim Wenders, 1977)

Eraserhead / Cap esborrador (David Lynch, 1977)

Zelig (Woody Allen, 1983)

The Pillow Book (Peter Greenaway, 1996)

L'expressió "cinema d'autor" comporta múltiples problemes d'interpretació. D'una banda, perquè duu implícita la idea que les pel·lícules d'un mateix director sempre han de ser iguals, cosa que no té perquè ser certa. D'altra banda, crea una separació entre els directors de "dins" dels sistema dels que estan fora, de manera que qualsevol autor de qualitat o no, només pel simple fet de no formar part d'una gran productora, es convertiria en "cinema d'autor". Finalment, hi ha qui critica el concepte perquè el cinema és un art per força col·lectiu: poques vegades ho pot fer tot una sola persona, com sí que passa en la literatura, per exemple.

Malgrat tot, és indubtable que existeixen una sèrie de directors que tenen en comú una sèrie d'elements que se solen anomenar quan es parla de cinema d’autor:

1. Són directors que pretenen donar a les seves pel·lícules el seu segell personal

2. Autor "global": el director acostuma a ser també el guionista, i participa activament en tots els altres elements que composen la pel·lícula

3. Treballen sense les pressions i les restriccions que imposen les grans companyies cinematogràfiques

4. Busquen una manera de narrar diferent, més enllà de la narrativitat més tradicional

5. En aquest tipus de cinema no és tan important el que s'explica, sinó com s'explica

6. Utilitzen una sèrie de recursos (com: salts abruptes, preses molt llargues, plànols estranys) fora de l'habitual, sovint experimentals i sorprenents

Definició i característiques del “cinema d’autor” segons pauta de correcció de selectivitat:

“El concepte de cinema d’autor neix a la revista Cahiers du Cinéma i es refereix al cinema on la pel·lícula és una obra exclusivament del director, més enllà dels estudis o de les pressions de la industria, la qual cosa li dóna més llibertat. Entre les seves principals característiques els alumnes poden identificar:

*Creació al marge dels estudis i la indústria cinematogràfica (es pot confondre amb el cinema independent);

*Visió particular de la societat que l’envolta;

*Tractament audiovisual propi i gairebé exclusiu del director;

*Elements identificables en l’obra, com ara la simbologia o la temàtica recurrent;

*Creació d’un corpus identificable amb el conjunt de les seves obres;

*Treball recurrent amb els mateixos actors o actrius, muses de les seves obres;

*Tractament de temes conflictius o que inviten a la reflexió del públic.”