La ciència: orígens, mètode i límits del coneixement

1.1 Els orígens de la ciència

La ciència va sorgir, per tant, quan l’ésser humà va assolir la convicció que els fenòmens naturals es podien integrar en un sistema ordenat i coherent. De manera que perdien l’aparença atzarosa i esdevenien intel·ligibles per al pensament humà.

La ciència i la filosofia van sorgir d’una actitud crítica i indagadora davant de la realitat i, en un principi, eren disciplines indistingibles.

La ciència es va independitzar de la filosofia i va començar a desenvolupar els seus mètodes propis al llarg d’un període que, precisament per això, es coneix com a Revolució Científica. Comprèn els segles XVI i XVII.

1.2 Característiques específiques

• Experimentació: Galileu era conscient que algunes de les seves hipòtesis no eren observables en la vida quotidiana. Tan sols podia contrastar-les creant una situació ideal en què els elements pertorbadors, com ara la fricció, fossin eliminats. D’aquesta manera, l’experiment permetia aïllar el fenomen i estudiar únicament aquelles variables considerades decisives. També va ser el primer investigador que, per tal de desenvolupar els seus estudis, va fer servir instruments com ara els telescopis.
• Matematització: Galileu afirmava amb claredat i sense embuts que la naturalesa respon a unes regularitats expressables mitjançant funcions matemàtiques. La matematització va esdevenir una peça angular de la nova ciència. La quantificació va permetre l’alliberament respecte de la subjectivitat i ambigüitat pròpies del llenguatge quotidià.

1.3 Classificació de les ciències

• Formals: No s’ocupen dels fets i esdeveniments que passen en el món, sinó de les relacions entre símbols. No tenen contingut empíric ni es basen en l’observació, sinó en la coherència interna del sistema. Exemples: Lògica i matemàtica.
• Empíriques: S’ocupen de la realitat, dels fets que passen en el món i de les seves relacions. Tenen contingut empíric, que sorgeix de l’observació i de l’experiència. A més, les seves afirmacions han de ser comprovades amb el recurs de l’experiència.
  • Les naturals s’ocupen de la realitat natural (física, química i biologia...).
  • Les socials o humanes s’ocupen de la realitat social i humana (sociologia, història, psicologia...).

En el si de les ciències empíriques també distingim entre ciències naturals i ciències socials o humanes. Malgrat que la història o la psicologia no es deixen reduir al llenguatge matemàtic, no sempre es basen en l’observació, i no poden establir lleis universals que permetin predir amb garantia absoluta el comportament individual o col·lectiu. Però comparteixen amb les ciències naturals l’objectivitat, la precisió i el mètode que les caracteritza.

2. El mètode científic i els seus límits

2.1 El llenguatge científic

La ciència crea un llenguatge artificial per a garantir l’objectivitat i la precisió dels seus conceptes, lleis i teories:

• Conceptes: Són els termes específics de cada ciència. Han d’estar perfectament definits i se’n distingeixen tres tipus:
  • Classificatoris: Permeten organitzar la realitat en conjunts o grups.
  • Comparatius: Permeten ordenar gradualment els objectes d’un conjunt.
  • Mètrics: Fan possible mesurar numèricament propietats dels objectes.
• Lleis: Quan en l’àmbit de la química s’afirma que la pressió d’un gas és inversament proporcional al volum que ocupa, estem enunciant una llei científica (la llei de Boyle). Les lleis són els enunciats bàsics del coneixement científic i es caracteritzen per:
  • Emprar conceptes definits prèviament de manera precisa.
  • Determinar de forma universal una regularitat de la natura.
• Teories: La ciència pretén explicar àmbits de la realitat tan amplis com sigui possible. Per aquesta raó, les lleis científiques s’estableixen interconnectades les unes amb les altres, tot conformant sistemes compactes, coherents i sistemàtics, que anomenem teories científiques.

2.2 Les explicacions científiques

Una explicació científica és la resposta a un perquè que s’ha plantejat a partir d’un esdeveniment particular. Ha de ser comprensible i clarificadora:

• Explicació deductiva: Es recorre a lleis generals i a circumstàncies inicials. Se’n dedueix lògicament la conclusió. És pròpia de les ciències naturals i formals.
• Explicació probabilística: Pròpia de les ciències humanes i la medicina. S’estableixen els factors que, probablement, han motivat el fet, sense assolir la certesa deductiva.
• Explicació teleològica: Recorre a les intencions o a la finalitat d’una acció. Permet aclarir fets històrics o comportaments humans.
• Explicació genètica: Busca l’explicació en l’origen o la història del fet. Comuna en la història i en algunes ciències naturals.

2.3 El mètode científic

Un mètode és un procediment fix i estable format per diversos passos per assolir una finalitat:

• Mètode deductiu: Extreu una conclusió particular a partir de principis generals. És vàlid si les dades de partida ho són, però només és factible en ciències formals.
• Mètode inductiu: Extreu una conclusió general a partir de dades particulars. Proporciona lleis universals però planteja problemes de fiabilitat, ja que no podem assegurar que els casos futurs segueixin la mateixa pauta.
• Mètode hipoteticodeductiu: Combina dades empíriques (inducció) amb consistència lògica (deducció). Els seus passos són:

1. Definició del problema: Descobriment d’una situació problemàtica.
2. Formulació d’hipòtesis: Proposta d’una explicació possible, neutra i contrastable.
3. Deducció de conseqüències: Extracció de les conseqüències si la hipòtesi fos certa.
4. Contrastació d’hipòtesis: Comprovació mitjançant l’observació i l’experimentació.
5. Refutació d’hipòtesis: Si no es compleixen les conseqüències, es formula una nova hipòtesi.
6. Confirmació d’hipòtesis: Si es compleixen, la hipòtesi queda confirmada.
7. Obtenció de resultats: Formulació d’una nova llei o teoria.

Contrastació i confirmació d’hipòtesis

Perquè l’explicació s’accepti ha de ser comprovada amb el rigor científic màxim. El filòsof Karl Popper va proposar la falsació com a alternativa a la verificació.

Per al falsacionisme, les lleis científiques no són indubtablement vertaderes, sinó falsables o refutables; és a dir, s’exposen a l’error mitjançant prediccions arriscades.

2.4 Progrés i límits de la ciència

• Karl Popper (El progrés continu): La ciència progressa perquè cada teoria nova s’apropa més a la veritat. Falsar una teoria és positiu perquè ens ajuda a aprendre dels errors i formular teories millors.
• Thomas Kuhn (Les revolucions científiques): Les teories no se solen abandonar per petites anomalies. Tanmateix, una crisi pot provocar una revolució científica, substituint un paradigma per un altre de nou. Kuhn no ho veu com un progrés lineal, sinó com a formes incomparables de concebre la realitat.

Cal rebutjar el cientisme ingenu, però sense caure en un relativisme o escepticisme exagerat que qüestioni tots els descobriments científics.