Cesaropapisme, Hierocratisme i Regalism: Sistemes de Relació Església-Estat

El Cesaropapisme: Subordinació Eclesiàstica a l'Estat

Comporta la subordinació a l’Estat dels afers eclesiàstics. L’any 380, l’emperador Teodosi I, amb l’Edicte Cunctos Populos, va declarar el cristianisme religió oficial de l’Imperi Romà. Aquesta nova política religiosa va deixar les religions paganes i les sectes herètiques en inferioritat davant del cristianisme.

Tot i que la nova política implicava el reconeixement del dualisme cristià (admetent l’existència d’una jerarquia religiosa), va generar el cesaropapisme: un sistema de relacions entre el poder polític i l’Església que comportà una important intervenció dels emperadors en matèria religiosa. El cesaropapisme va arribar a la màxima expressió amb els nomocànons de l’emperador Justinià.

El Hierocratisme: Supremacia del Poder Espiritual

A diferència d’Orient, a Occident el cesaropapisme no va ser gaire rellevant a causa de la debilitat de l’Imperi Romà d’Occident. Quan l’any 476 Roma cau, l’única estructura que es va mantenir inalterada fou l’Església, i al voltant seu es va reconfigurar la societat civil.

Per tot això, el sistema de relacions entre l’Església i l’Estat que s’acaba imposant a Occident durant l’Edat Mitjana és el hierocratisme, que comporta la supremacia del poder espiritual (de l’Església) en l’ordre temporal.

El Regalisme: Adaptació del Control Estatal en Països Catòlics

El regalisme és l’adaptació del territorialisme confessional protestant als països catòlics. Els estats europeus on va triomfar la Reforma protestant podien controlar, entre d’altres, el factor social religiós.

En els estats que es mantingueren fidels al catolicisme i al Papa, l’única autoritat competent per a regular el factor religiós era l’eclesiàstica, la qual, per potestat indirecta, era també competent per a regular alguns aspectes de la vida civil. Per això, els nous estats absoluts catòlics van buscar obtenir més poder per a regular el factor social religiós.

La Llibertat de Consciència i de Creences

També anomenada llibertat de creences, segons Hervada, consisteix en l’acte personal de la consciència que té com a objecte el judici de moralitat (és a dir, sobre allò que està bé o està malament) de les coses, i la possibilitat que té cada persona de comportar-se i d’actuar en consonància amb aquest judici. Per tant, la llibertat de consciència protegeix les actituds personals basades en la moral, en l’ètica i en les creences de cada individu sobre el bé i el mal de les coses.

Fonament Legal dels Acords amb Confessions No Catòliques

El fonament legal dels acords signats entre l’Estat espanyol i les confessions religioses no catòliques es troba en l’article 7 de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa (LOLR):

L’Estat, tenint en compte les creences religioses existents en la societat espanyola, estableix, si escau, acords o convenis de cooperació amb les esglésies, confessions i comunitats religioses... En tot cas, aquests acords han de ser aprovats per una llei de les Corts Generals.

Requisits per Signar Acords de Cooperació (LOLR)

La Llei Orgànica de Llibertat Religiosa preveu els següents subjectes i requisits per a poder signar acords amb les confessions religioses:

• Que l’entitat religiosa tingui reconeguda personalitat jurídica civil mitjançant la inscripció al Registre d’Entitats Religioses.
• Que l’entitat religiosa tingui arrelament notori a Espanya, tant per l’àmbit territorial com pel nombre de creients.
• Que l’arrelament notori sigui reconegut per la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa.